De l’aiguafort de Goya em permeto canviar-ne el títol perquè poc es pot somiar quan la teva vida està guiada segons unes pautes polítiques, filosòfiques i morals que ja estan escrites i s’interpreten estàtiques; no es pot somiar o crear amb topalls a no ser que t’agradi la reclusió. Les pintures, com altres peces d’art, no comencen ni acaben dins el marc que les conté. Em recorda a aquella col·lecció de llibres infantils «Tria la teva aventura», amb la diferència que encara cap aventurer ha aconseguit sobreviure i arribar al final de l’odissea. I el deliri persisteix. Vull aclarir abans de continuar que quan parlo de comunistes, ho faig incloent en aquest sac a socialistes científiques i llibertàries per igual.
La vida és la realitat suprema (Nietzche), per tant, la vida és la mare dels materialismes, la filosofia, la pràctica política, l’ètica i la moral. Però a la vegada, moltes no saben que la fi de la vida va començar amb la primera segregació, el primer rapte, el primer captiveri, amb les primeres hibridacions, amb la domesticació (eufemisme de subjugació), amb l’esclavatge, amb l’explotació i la discriminació dels primers animals no humans; va començar amb la modificació del medi natural per l’antull de l’opulència i la sensació de poder més que per la nostra exclusiva necessitat. L’origen i l’arrel de les discriminacions i explotacions entre humanes va començar amb el dominacionisme de la natura.
El sexisme, el racisme, l’expansionisme, l’ocupació, la colonització, les religions, el patriarcat, el domini i l’abús de poder són el resultat de l’especisme original, amb la caça ja innecessària després de la glaciació de Würm com un dels principals detonants. No només vàrem encetar una guerra contra els animals no humans i el medi, sinó que, de retruc, vam especialitzar-nos en les discriminacions i les tècniques d’autodestrucció de nosaltres mateixes com a futura civilització.
Com que sostinc que l’especisme està a l’arrel i és l’origen de tota desigualtat, assenyalo que ha de ser la primera discriminació i explotació a ser analitzada, acceptada i combatuda des de totes les parcel·les que treballen pels alliberaments des de l’esquerra. Així doncs, considero que l’especisme és la caixa de pandora de les que lluiten per la llibertat i la igualtat universal, la capsa dels trons que poques comunistes gosen obrir. Serveixi com a adveniment que crec profundament que acabant amb aquesta discriminació i explotació de base, s’acabaria amb els «ismes» que afecten directament a les humanes, i això no vol dir deixar de combatre’ls, sinó tot el contrari, estant prou convençut que l’afiançament d’aquests drets els aconseguirem amb seguretat un cop arribem a un procés socialista prou llarg i de bracet amb un ecologisme revolucionari que contribueixi a enderrocar l’especisme i el capital.
Parlo del deliri de la defensa a ultrança de l’antropocentrisme revestit d’humanisme pseudofilantrop dins l’esquerra revolucionària, amb el que si cal, les seves militants i simpatitzants perdran les formes, s’equivocaran d’enemic i proferiran atacs contra les animalistes per no haver-lo d’abandonar.
Marx i Engels o Bakunin, per posar unes poques figures d’exemple, van abandonar una vida burgesa o benestant per posar tot el seu coneixement i potencialitat al servei de l’oprimida i explotada classe obrera, una lliçó impecable d’empatia i solidaritat. Per aquesta causa, Ernesto Guevara i revolucionàries de tota mena s’hi van deixar la vida, i això sense oblidar les mortes temporals que són les preses polítiques que avui habiten les cel·les de l’imperialisme global.
Les revolucionàries que s’ho fan dir i que ho pretenen no volen escoltar segons quines sentències rotundament objectives, impossibles d’impugnar dialècticament si no es formalitzen disbarats o afirmacions absurdes, infantils i maniquees com a contraatac, perquè així és com s’ho prenen, com un atac, i ben visible si observem i ho comparem amb la cara d’imbècils que se’ls hi quedava als mascles de no fa gaire quan les seves camarades femenines vindicaven els seus drets, aquesta mateixa cara llarga i desvergonyida d’anar contra la raó, potser precisament perquè la veritat sempre n’ha estat de revolucionària, i la hipocresia organitzada, la veritable bandera amb la que amagar unes defectuositats massa semblants a les dels capitalistes que procuren combatre. És fotut confirmar que bona part de les ments més evolucionades en certs aspectes polítics i filosòfics, són a la vegada les més ridícules, tancades i guiades per una baixa intensitat ètica i moral, clarament incompatible amb la filantropia, la sensibilitat, la biotropia, amb la fragilitat, amb la vida.
Aquí rauen algunes de les motivacions per les que defugen el diàleg sincer i les lectures on la seva estructura cognitiva hagi de transformar-se novament, no volen fer més investigacions o connexions amb el món que les envolta perquè no volen travessar la tàpia mental d’alguns cientismes i admetre que el seu cap regalima ortodòxia, que es pensa amb incongruència, es recita incoherència, es cau en la demagògia, i que bona part de les seves accions i plantejaments són o esdevindran un posat de pega, una façana competitiva que s’anirà bastint d’ambicions egocèntriques i d’altres misèries dins el lapidari gueto antroporevolucionari que acabaran, com la majoria d’elles, incapaces de fer cap aportació a la causa subversiva.
Així ens trobem amb «escolanets» vestits amb la marca de les multinacionals cosides per les explotades que volen alliberar, que es reuneixen per rendir culte a déus i profetes finiseculars, que passen plateta al bar, però no a la guardiola per les represaliades. I és que elles esperen que arribi el dia en que els carrers cremaran, que entraran a les casernes militars, ens proveiran d’armes i, sota la seva guia messiànica, ens deslliuraran de la burgesia… Que ningú s’ho cregui, la seva aportació haurà estat debatre sobre llibres inqüestionables i un seguit de bel·licoses intencions que acabaran fugint, cames ajudeu-me, de la bullanga tan esperada i per la frontera estatal més propera al seu domicili.
Com que no hi ha valor per accelerar una revolta, i com que no és té noció d’haver identificat el moment estratègic per organitzar-la, les que s’esperen al dia en què perlagràciadedéunostresinyor prendrem el poder passen algunes estones donant tota la culpa a les masses, i no les hi falta raó, com la raó d’anar contra la raó i l’exemple de bona part de les revolucionàries que ens han precedit.
Si la nostra acció és sempre superficial i no anem a desenvolupar-la a les clavegueres i centre de comandament des d’on l’imperialisme planifica i executa la destrucció del nostre món, amb aquesta postura d’anar esperant, quan no quedi món habitable ja podrem instaurar un nou ordre socialista si ens arriba l’alè per fabricar una punta de llança.
Consignes cridades que no s’acaben complint, prèdiques pels demés des del nihilisme revolucionari, llibres sagrats que encarcaren l’acció i que impedeixen la visió àmplia de les explotacions, activistes amb aclucalls que no poden veure els 300º restants de la circumferència que s’ha d’alliberar, un angle de visió recuperable quan vulguin deslliurar-se de més de dos i de tres dels seus drets que els ofereix el sistema que diuen detestar i de les prioritats amb les que amaguen i perpetuen el que de fet són els seus sanguinaris privilegis sobre els éssers vius més dèbils, indefensos i innocents.
Manifesta incapacitat per imaginar-se quina política mediambiental hauria d’acompanyar un procés de transició socialista. Feu-ne la prova, perquè es veu que el comunisme que persegueixen algunes podria arribar a albergar el doble d’habitants en aquest planeta… car també el doble de granges industrials, el doble de contaminació, el doble exhauriment de recursos i matèria primera… I mentre cau l’exabrupte no puc deixar de pensar en bigotis d’acer, grues, canonades, ciment, forges, foc, pols, carburants cremats i algun que altre centre de reeducació per a dissidents de l’antropocentrisme o camps de treball forçats per a animalistes que aniran a descansar a l’estabulada al costat dels porcs i les vaques «ecològicament felices» del proper Estat immers en alguna fase socialista.
Proveu de preguntar a una militant sobre el següent supòsit i que respongui: imagina’t que estem immersos en un procés socialista i que estàs al capdavant del ministeri de medi ambient, tens plens poders decisoris i executius. En aquesta situació, quines polítiques ecologistes aplicaries? En aquest procés hi tindria cabuda l’explotació animal? Si es dóna en un ambient polític, cap d’elles sabrà imaginar-s’ho ni respondre-ho a la primera sense abans haver fet pauses interminables que acabarien trencant el silenci tirant pilotes fora. En un ambient més distés, el tema dels animals i el desequilibri natural simplement no existirien o formarien part d’algun acudit amb la intenció de ridiculitzar l’interlocutor.
El medi ambient, la vida i la preservació de la integritat física i psicològica de cada individualitat ha de ser més important que l’economia, sempre, també i, sobretot, en un procés socialista. Sense un retorn al natural equilibri mediambiental estem mortes; no hi haurà tal paradís per a les futures generacions, i no ens enganyem, a occident també patirem abans dels darrers sospirs. Deconstruint les infraestructures capitalistes, decreixent del deliri consumista, elevarem tot el nostre potencial d’amor i harmonia interior, doncs per contra ja coneixem la nostra capacitat de destrucció, i sabem que no té límits, com l’estupidesa humana infinita en paraules d’Einstein.
Mai més un capitalisme d’estat a l’estil soviètic també en termes mediambientals. Aprenem-ne, doncs no hauríem de fer pujar a les treballadores a l’autobús dels alliberaments si no deixem clar que d’allò només se n’ha d’aprendre en sentit històric per no repetir el que el va portar al seu declivi, i que aquell procés, sense renegar-ne i estant agraïdes als seus sacrificis i encerts, de cap manera fou una via vàlida cap al comunisme.
Especista-leninista o l’anarcoespecista, és aquella que no vol acceptar ni en abstracte la necessitat d’uns drets bàsics pels animals no humans. Es pensen que per haver semi assumit o tolerat la lluita antipatriarcal ja ho han fet tot, moltes també pensen que per haver deixat de riure’s a la cara del «marica aplomat» s’han de sentir cofois i vanagloriats, quan en realitat només s’han deslliurat d’uns privilegis de prou fàcil assumpció. Feministes i LGTBI mirades amb respecte però sempre amb certa condescendència en tant que no interfereixin amb l’únic objectiu d’enderrocar el capitalisme. Altrament les animalistes de classe, o sigui, les ecologistes revolucionàries, encara no som ni un mal menor i l’antipatia no es convertirà en oposició violenta, doncs la fase de ridiculització està encara vigent.
És l’alliberament animal i de la Terra el que ens conduirà a «l’emancipació universal» i no només l’alliberament del proletariat tal com afirmava K. Marx. I per a això, cal passar de la proposta de «l’home nou» del Che o el «superhome» de Nietzche cap a la creació de la «humanitat per la vida» o «la nova humanitat biocentrista».
Com a sinopsi, parlar de l’alliberament de la Terra significa respectar-la i ajudar-la a recuperar el seu propi equilibri; es tracta de no intervenir en ella si no és per desballestar els dics i els murs que no pot flanquejar; es tracta de netejar-la de ciment, de verins químics, de la massificació humana i la industria supèrflua. Parlar de l’alliberament dels animals no humans significa acabar amb la seva cosificació, amb el seu esclavatge, turment i mort. I el significat de tot plegat és el d’erosionar l’antropocentrisme, clavar un cop mortal al capitalisme i recobrar-se amb allò que és intangible: la vida.
Un dels principals motius pels quals es renega de l’ecologisme radical és el de l’àrdua tasca de la capacitat personal i integral de canvi, una molt més substancial i complicada que aixafar-se la llengua davant d’altres lluites d’alliberament que no es consideren prioritàries o que es creu que seran assumides de forma natural i de bracet en un procés socialista. Doncs la trista realitat és que la història ens demostra reiteradament que això no és així i que per això existeixen els moviments socials especialitzats en uns alliberaments que el partit de Lenin o el federalisme col·lectiu de Bakunin no ens regalaran. I sinó com podem explicar que existeixin encara col·lectius antiracistes, feministes o lgtbi dins i fora de l’anticapitalisme? Doncs perquè saben qui si no hi són, «Unitats» i «Poders Populars» tampoc podran ser garantia efectiva dels drets paral·lels que defensen.
Renegar dels privilegis sobre la resta d’animals i lluitar pel seu alliberament és revolucionari. Per les que no ho considerin així, les convido a que demà mateix provin, durant una sola setmana, de no consumir res provinent o d’origen animal (roba, calçat, aliments, cosmètics, etc), que provin de deixar d’utilitzar un llenguatge especista (porc/a, gallina, bèstia, burro/a, cabró/a, rata, gos/sa, lluç, marieta, etc), que demanin d’acompanyar una activista animalista a una investigació dins un laboratori o una granja, a una sola acció de protesta, a provar de visionar l’hiperrealisme dels documentals que realitzem amb càmera oculta dins els centres d’explotació. Només una setmana, sense trampes al solitari; a veure fins on arriba la nostra capacitat de canvi, la nostra empatia, la solidaritat i la sed de justícia que no permetem que mai se’ns qüestioni… Doncs també ho digué L. Wittgenstein que «revolucionària serà aquella que pugui revolucionar-se a sí mateixa».
Cal tenir ben present que les víctimes humanes dels holocausts eren dèbils, no tenien veu, no es podien ajudar a elles mateixes ni a les demés; estaven soles, indefenses; no volien ser violades, apallissades, no volien ser esclaves, no volien que practiquessin experiments científics o mèdics amb els seus cossos, no volien ser separades dels seus fills/es o dels seus pares o mares, no volien ser torturades, no volien ser tirotejades, cremades, degollades o gasejades; i no volien que els seus cossos es poguessin arribar a convertir en producte i mercaderia a benefici dels seus botxins.
«L’etern Treblinka» que proferim als animals no humans situa qualitativa i quantitativament el seu sofriment en un nivell molt superior: qualitativament per què els animals no saben perquè i quan s’acabarà el turment infligit; no entenen el concepte del que és la crueltat però la pateixen sense cap possibilitat d’esperança d’arribar a saber fins quan l’hauran de suportar. Molts cops fins que els «curtcircuitin» els mateixos nervis. Quantitativament totes coneixem la primera mentida d’Auschwitz, però no pas la segona: que els camps de concentració continuen, que s’han multiplicat per un incomptable nombre i que s’han escampat de forma normalitzada per tot el món amb el narcotitzant eufemisme de granja, laboratori «científic» i escorxador.
A cada moment de cada dia som aquell poble alemany que veia passar camions atapeïts de jueves, comunistes, gitanes, eslaves, lliurepensadores i llibertàries però no deia res; intuïen què passava, però no feien res. Avui totes sabem que hi ha camps de concentració a reproducció i sofriment forçat, tothom sap on van a parar els trens, els vaixells i els camions plens d’esclaus/ves. L’especisme és «die Endlösung der Animalenfrage» pel privilegi del gust de la carn i l’ansia de dominació, on la majoria de revolucionàries passegen els seus estomacs sepulcrers mentre presumeixen parlant de desitjos de pau, justícies i llibertats per a tota la humanitat amb la bafarada a cadàver sortint d’allà dins on poques vegades hi toca el Sol.
És per les nostres accions i omissions que potser no som tan antagòniques a les tesis d’A. Hitler quan aquell tarat deia que l’empatia i la tendresa eren anatema, que la vida s’havia de regir per la raó de la força i que només els forts mereixien heretar la Terra. Per això diem sovint que, envers els animals, les humanes som unes nazis.
Ni els pobles que han patit els holocausts ni les comunistes que els coneixen han après gaire res d’allò. En l’actualitat, l’infame Estat sionista d’Israel tracta de manera similar -a com fou massacrada la seva ètnia- al poble palestí, tot i que les comunistes podrien quedar perfectament adscrites a l’anacronisme de la societat occidental de finals del segle XIX, moment en el qual el periodista i comunista Upton Sinclair va recloure’s a escriure la novel·la «La Jungla» després de la seva investigació dins del gran escorxador Union Corral de Chicago. La seva intenció final era la de conscienciar a la classe obrera sobre les interconnexions d’explotació que es donaven entre amos i esclaus, sobre obrers-esclaus que mataven alhora els esclaus d’altres espècies, construït a través de la metàfora de fer veure i reflexionar sobre la carn malalta relacionada amb el malaltís sistema capitalista. Sinclair admet el seu fracàs quan digué: «(…) vaig voler fer diana al cor de la classe treballadora i, sense proposar-m’ho, vaig fer blanc al seu estómac». Quina vergonya, més de 200 anys de teories pels alliberaments i les esclaves humanes encara esclavitzen animals.
L’antropofeixisme (científic o llibertari) afirma que l’animalisme/ecologisme revolucionari divideix a la classe obrera per ser una ideologia burgesa, cosmogònica i basada en mentides i falses argumentacions (curiosament el mateix que deien sobre el feminisme), quan el que vol amagar -sense aconseguir-ho-, és una trista actitud reaccionària, idealista i distorsionada que necessita negar una realitat alarmantment objectiva i materialment desbordant. S’abracen al mediambientalisme més superficial, jugant al mateix bàndol i damunt el mateix tauler imperialista i liberal, subordinant la natura a la humanitat, i la humanitat i la vida a la condemna a l’extinció. Els capitalistes no són els únics que s’aprofiten de la desolació.
I continuen que, en la seva dèria, les animalistes/ecologistes revolucionàries són pecadores d’un «derivat» de «l’humanisme misericordiós i desclassat» que es dedica a protegir els gossos i els gats que el capitalisme va promoure com a idíl·lic dins una casa unifamiliar, amb porxo i jardí, a les afores dels centres urbans després de la 2ª GM als EUA, però malintencionadament s’obliden que la nostra lluita té en realitat i, com a objectiu substancial, l’alliberament de tots els animals a expenses de saber que el sistema cedirà en el reconeixement dels drets d’unes certes espècies per damunt d’altres a mitjà termini i que per això prioritzem les abolicions sobre els sectors de l’entreteniment o el vestit que poden ser assumides pel capitalisme per dirigir-nos vertiginosament cap a les esperades pugnes per desencadenar els animals del jou pesquer-ramader i dels laboratoris d’extermini a occident.
L’opressió i l’explotació sobre la vida que assenyala el nostre ecologisme com a objectius de lluita és una més de les les brutalitats que el capitalisme vol i aconsegueix silenciar. Ara, el que de cap manera pot considerar-se normal és que no només sigui el liberalisme qui les amagui, sinó que ho faci el marxisme i l’anarquisme amb plena nocturnitat mental i traïdoria dialectal per conservar les prerrogatives que pretén prendre a d’altres.
Ratllen l’esperpèntic malgrat voler-ho adornar amb dos passatgets, algun que altre aforisme memoritzat i verborrees decorosament florides. Encara prosperen aquestes actituds en sectors transformadors perquè sempre troben el somriure còmplice dels ortodoxos del manual i els integristes de l’humanisme que sap que està en majoria dins les organitzacions, precisament aquell que és excloent a la vida i sovint revestit d’una dubtosa filantropia que nega l’acció directa per salvar els humans de l’explotació i la mort. Les reconeixereu perquè algunes tenen el batiscaf espatllat per bussejar dins la seva ment, i d’altres creuen que és un submarí armat i disposat a fer ràtzia contra les seves idees impol·lutes.
Poques estan disposades a combatre en paral·lel la totalitat de discriminacions i opressions, ínfimes les que s’han arribat a plantejar mai una revolució total, un alliberament total, perquè es veu que hi ha prioritats: – …primer la classe obrera, i després ja veurem. Fes-te fotre! I t’ho diuen com si es necessités del seu permís adoctrinat que dicta futurs i solucions il·lustrades. Per la banda més científica suspenen, per l’ètica i la moral també. Si el comunisme no vol entendre les igualtats no podrà resoldre l’equació contra les opressions perquè continua abstrús i entravessat en les simples regles de 3 que estripen de patac les etiquetes (totes fabuloses) amb les que s’emboliquen les misèries polítiques i les excuses personals.
Si som comunistes per ser materialistes, llavors caldrà que estem d’acord en que la fam, la sed, l’explotació, la malaltia, l’anhel justícia, de llibertat, les persecucions, les condemnes, els estigmes, la soledat, l’abandó, l’opressió, el maltracte físic i psicològic, la violació, el rapte, la tortura i la mort són materials perquè són reals. Doncs cal saber que els animals no humans no pateixen aquesta historicitat en discontinu com l’imperialisme ens l’aplica a nosaltres; als animals no humans se’ls hi regala el concentrat de turment extrem segon a segon i sense cap tipus de treva. Però ai l’as! Pels de la sinagoga del materialisme clàssic es veu que el mateix sofriment aplicat als animals no humans no n’és de materialisme! Vés no siguin les màquines inanimades del renaixement cartesià i nosaltres aquí dient i fent idioteses.
Al cul d’Occident n’hi ha que no ens imaginem les independències nacionals sense el socialisme, i n’hi ha que no s’imaginen aquesta suma sense un alliberament per a la dona i les lgtbi com a topalls màxims. Així és com per la manca de discurs, debat i estratègia dins l’esquerra hi ha discriminacions que ja es deuen donar per superades, com ara el racisme, i opressions que cal deixar triar i pagar a la carta com les religions. He arribat a veure banderes verdes en alguna publicació del partit on milito, -volent fer veure que és ecologista-, i sento una profunda vergonya aliena que fa que se m’escapi un somriure fal·laç i carregat d’impotència.
Vigilem de no quedar enverinades amb les pocions d’autoconsum dins els nostres guetos on sovint regalimen més covardies, reformes morals i metafísiques per camuflar-se que no pas gotes de cervesa a dispensadors de casals i ateneus. I no la tiraré mai la tovallola, però per les actuals experiències, per primer cop començo a pensar que no hi ha valor per accelerar una revolta organitzada, que l’empatia no és prou potent i que els personalismes predominen; que no hi ha voluntat de girar el mitjó, que no hi ha ganes d’anar a pels de dalt i, que de passeig per aquest camí que condueix a no sé on, es martiritza a les de més avall.
L’esquerra camina coixa i amb un ull borni, i no només després de l’esfondrament del mur, sinó com a causa de la subsumpció de l’ecologisme revolucionari i per deixar abandonats tots els fronts interseccionals de lluita per la igualtat. Després de «el gran salt endavant» farà 40.000 anys, la primera revolució industrial va encendre una altra metxa per la destrucció accelerada del nostre món, i sembla paradigmàtic que només poques revolucionàries la vulguin apagar quan l’imperialisme antropocèntric ha aconseguit que la majoria n’actuem com a detonadores i que fins i tot n’estiguem cofoies de la propagació. L’assumpció de la lluita pels drets dels animals i per un ecologisme radical dignificarà i reforçarà la causa de les treballadores, de les dones, de les lgtbi, de les discriminades per raons d’ètnia i dels pobles i nacions oprimides en aquest planeta petit, finit i tocat de mort. La revolució total i perfecta la farem quan deixem d’oprimir i acceptem la necessitat d’alliberar els éssers albats.
Qualsevol organització d’alliberament -nova o existent- que en la seva fundació o refundació ideològica no inclogui les premisses i els preceptes de la lluita pels drets dels animals i de la Terra ja neix completament desfasada. Qui no vulgui fragmentar i especialitzar els fronts de lluita per tal d’assumir-los i combatre’ls de forma conjunta contra el capitalisme no fa més que posar pes a l’àncora que ens manté aturades en aigües de dissidència moral i reforma revolucionària a la baixa. Cap pretesa avantguarda sorgida d’alguna capelleta no serà més que fum abocat al fracàs si no combat el teisme i l’especisme malgrat hagi assumit la lluita contra altres dominacionismes més enllà de la causa de les treballadores.
És necessari començar per denunciar sobre la Rosa dels Vents la fal·làcia del desenvolupament sostenible que pregona el capitalisme i el socialisme «verd» (ambientalisme, paisatgisme, conservacionisme), les seves conferències i protocols internacionals, les polítiques de reciclatge i els productes d’«eco»-merda perfumada amb els que s’amaga, sempre sota l’estora, el compte enrere de l’exhauriment dels recursos a nivell global i la destrucció planificada de la vida. El que urgeix és una retirada sostenible a la predació. La infraestructura humanista i religiosa ens ha deixat un pensament atomitzat i reduccionista sobre la Terra que sura damunt els caps llastats de la gent i, per tant, sobre les bases de la societat mundial, triomf d’un antropofeixisme consolidat a la dreta (neoliberal o socialdemòcrata), a l’esquerra (científic o llibertari), a dalt (burgès) o a baix (obrer/treballador) del sistema socioeconòmic actual, sobretot en l’àmbit polític dirigent des d’on es manipulen a les masses.
La terra no és de qui la treballa, sinó de qui la destrueix. I sí, ja vindria sent hora d’anar-nos traient la infantil i bucòlica idea de creure que el pagès i el ramader són les classes populars dels entorns rurals enfrontades als terratinents, quan en realitat són els orgullosos amos dels cultius i dels camps de concentració d’altres espècies on les desheretades s’hi deixen la salut com a jornaleres. Són els petits i mitjans empresaris dels fruits que dóna una terra adusta i de la cosificació de vides que acaben a l’escorxador en una doble sagnia receptora de les subvencions amb les que es converteixen en culpables o còmplices directes de l’especulatiu mercat agroalimentari pel qual més de dos terços de món es fot de gana i fàstic.
Amb la primera fotografia de la Terra que ens va fer arribar l’Apolo 8 des de la Lluna el 1969, algunes van prendre consciència que el nostre planeta era petit, finit i vulnerable. Avui dia, a principis de 2016 podem obrir el «google earth»; entreu, voleu-hi virtualment i digueu-me si com jo, només hi veieu petites i aïllades clapes verdes on es caça per diversió, muntanyes convertides en ermes pistes d’esquí envoltades per terra cremada, conreada amb pesticides i químiques abrasives, banyades per les aigües fecals d’uns oceans plastificats sota una boira tòxica de partícules verinoses, desertificació, crema i tala de les selves, expropiació de la productivitat fotosintètica, pèrdua ontològica… Si efectivament hi veieu el mateix, com a comunistes haureu de reaccionar d’immediat perquè us asseguro que fem tard.
L’ecologisme revolucionari no renega de la tecnologia ni de l’avenç científic o mèdic, sinó tot el contrari; no ens espanten els progressos biològics sempre i quan serveixin per al benestar de tot cos sensible al dolor. I en aquest sentit cal deixar ben clar que estem en contra del primitivisme, del decreixementisme vacu i del transhumanisme més eugenèsic per supremacista. Rebutgem tota religió, deismes, animismes, «karmes», hippismes i les exaltades crides en abstracte a l’amor i la pau que els acompanyen. Ni Gea, ni Danna, ni Gaia, ni Pachamama -malgrat entenguem La Terra com una entitat viva que s’autorregula-, ni segones galtes, ni esperits o espirituosos fora de les ampolles d’aiguardent. Prou feina tenim en aquesta dimensió i en aquesta biosfera envoltada de matèria abiòtica.
Cal fer una revolució que incloguin la resta d’espècies animals i els seus (nostres) hàbitats, i l’haurem de fer nosaltres per elles i nosaltres per a nosaltres, perquè pensant només en alliberar la classe treballadora i disposar d’efectius drets civils complets tot considerant el nostre benestar i futur en pau i alegria del «paradís» a la Terra, ens estem descuidant de l’escenari on hauran de succeir totes les nostres vides, el nostre mitjà de vida, el nostre espai de vida. La vida. Vés sinó per a què voldríem conquistats i reconeguts els nostres drets com a espècie humana, com a treballadores, com a dones, com a lgtbi, com a poble?, o per a què voldríem reconèixer els drets de la resta d’espècies animals si no tenim l’espai físic i material on poder desenvolupar-los? És un mal negoci matar la mare quan encara ens duu al ventre.
Ja hem fet tard amb l’aniquilament de milions d’espècies de flora i fauna, d’ecosistemes, d’interconnexions i d’interrelacions biològiques, fem tard amb l’escalfament, la contaminació, els desajustos globals, etc. Em ve al cap el fragment d’un diàleg d’una d’aquelles suades pel·lícules apocalíptiques en relació a un sentiment que sempre he tingut: la incapacitat de la nostra espècie de canviar abans no veure’s abocada a l’abisme. Comencem a admetre que no en sabem més i que necessitem unes justes imposicions ètiques i morals que facin que ja no s’hagin d’imposar a les generacions que han de venir. Normalitzem-les. En ho juguem tot, i per redreçar-ho, cal canviar-ho tot, començant per nosaltres mateixes en el sentit més ampli al que ens convida, ja per necessitat, la mare de les teories per l’alliberament.
Com? Doncs suposo que haurem de començar per dissenyar un pla de xoc que haurà de recaure en l’execució de la teoria política ecologista radical per guiar els processos de transició socialista a tots els pobles i nacions del món en la seva primera fase. No hi han més opcions ni cap altre camí que no s’allunyi de l’abrupta caiguda de la civilització. Si volem preservar-la i fer mèrits dignes per perdurar-hi, les implicacions macropolítiques hauran de dirigir-se cap a un decreixement poblacional molt sever, la relocalització/readaptació geogràfica i demogràfica bastida en metròpolis verticals, la planificació extrema de recursos i matèries, la recuperació dels corredors naturals i biològics, de les grans selves, dels ecosistemes bàsics d’interconnexió i interrelació, la reconversió econòmica dels sectors de l’explotació animal i una nova revolució agrícola també vertical, la revolució infraestructural del transport i la mobilitat elevada, la descontaminació, el desmantellament de les infraestructures pròpies del capitalisme, i un llarguíssim etcètera de causes i conseqüències derivades que, tot i poder pronosticar, s’originen des de l’especulació que aquesta transició es faci més aviat que tard i per la via bèl·lica després de la descàrrega de tot l’arsenal militar atòmic-nuclear, químic i biològic sota l’atmosfera fruit, potser, d’una nova guerra mundial pels motius que ja tothom pot intuir. Tot això, en síntesi, podria ser un conat teòric suggeridor per la reparació/preparació del món cap al postcapitalisme, la construcció de la deconstrucció, que caldrà abastar i mantenir per tots els mitjans.
El comunisme, com que serà per a totes, l’haurem de construir i desconstruir entre totes tantes vegades com calgui fins a obtenir l’emancipació plena de tots el subjectes que s’han d’alliberar -que som tots els animals-. Les bases del socialisme per aquest nounat segle XXI l’han d’escriure les oprimides, les discriminades i les explotades per raons de gènere, d’opció i preferències sexuals, d’ètnia, pel patriarcat, pel teisme… i les ecologistes revolucionàries l’escriuen amb l’afegit d’haver-ho de fer en nom de la resta d’animals i el medi natural; per tant, contra l’especisme i l’antropocentrisme filosòfic i moral. L’hauran d’escriure totes les revolucionàries amb la seva acció, amb la seva visió radiogràfica, amb la lent convexa que faci convergir totes les lluites que han de donar-se, per especialitzades dins el capitalisme, en paral·lel.
Perquè en un ecologisme revolucionari i de base biocèntrica, a diferència de l’ecologia superficial predominant tant dins com fora de l’esquerra, no hi tenen cabuda les discriminacions i les explotacions de cap mena. Només a través de la visió interseccional podrem escriure la sublim poesia acompanyada per aquella melodia perfecta, l’insuperable exponent ètic i moral de l’espècie humana, el contrapés exacte i la bena opaca de l’al·legòrica Lustitia a la qui ja no li calgui l’espasa.
Serà així, amb la defensa del medi natural de tota la Terra, de tota la flora i la fauna que encara resisteix que podrem aplicar el socialisme construït per l’home i la dona nova biocentrista, com la fórmula per la superació de tota discriminació i explotació, per una societat cada cop més lliure i llibertària, per l’esfondrament dels Estats i les sectes de les religions, l’anhelat principi de la fi de la història amb la conquesta progressiva i evolucionada del comunisme que perseguim les qui volem aquesta revolució socialista per l’alliberament total.
Fa falta una obligada superació progressiva de l’antropocentrisme moral i cultural que ens ha portat al turment i la destrucció de la vida a la Terra per a les més fràgils, indefenses i vulnerables. Penseu en éssers plenament sensibles com nosaltres que necessiten que els reconeguem el dret intrínsec a la vida en llibertat. Cal deixar fer i desfer a la natura sense la nostra trava intervencionista-utilitarista, deixar de comportar-nos com si tinguéssim l’ànima morta per deslliurar-nos del que és materialment superflu i així poder créixer en amor, harmonia, en valors ètics i morals, en cultura, en creació i factura intel·lectual, en emocions, en temps de lleure, d’auto-coneixença, de forma solidària, connectades fraternalment, estrenyent els vincles amb la nostra animalitat i el respecte i la col·laboració amb la florescència de la vida que hem arrasat, com el més humil i sincer aprenentatge i disculpa a totes les espècies de flora i fauna que hem aniquilat i al turment extrem que infligim a les supervivents. Deslliurem-nos d’aquest capitalisme imperialista, antropocèntric, patriarcal, supersticiós i especista que ens fa patir tant la vida com la mort.
Penso en el dia en que l’anticapitalisme trobarà la revolucionària revelació intel·lectual d’obrir la caixa de Pandora per prendre consciència que l’especisme no té cap fonament moral ni racional i actuarà en conseqüència sota l’enfocament interseccional i amb els principis i idees d’alliberament que diu tenir, perquè l’empatia i la solidaritat ha d’estar fixada sempre en les més dèbils i oprimides, és profundament totalitari i egoista percebre i combatre l’explotació, la discriminació, la tortura i la mort quan només l’especie humana n’és la víctima receptora.
Els motius que sustenten la nostra causa rauen en consideracions morals, solidàries, empàtiques, d’igualtat i de justícia. Ens sona? O bé no és això el que ens empeny a la lluita pels alliberaments en relació exclusiva de la nostra espècie? Cal recordar-ho, perquè reitero que per a la resta d’animals del nostre planeta som pitjor que nazis, uns monstres impàvids, i no deixarem de ser-ho fins que no ens tractem del deliri de la raó morta que fem passar per viva.
A les famílies anarquistes: No podrem arribar a la llibertat si no sabem identificar tots els déus, tots els amos, ni on comencen i acaben les despòtiques opressions.
A les famílies marxistes: L’última pàgina d’El Capital i del Manifest Comunista, com tota obra editada, està en blanc. Si encara no trobeu un sacrilegi aquest article, fem que la nostra consciència ètica i psicològica es reguli i no es converteixi en una presó o en una tomba d’idees, de propostes i d’aportacions àmplies a la causa dels alliberaments.
A ambdues: Ultreu els límits de la vostra animalitat, és en aquella placenta uberosa del vostre pensament profund que hi trobareu una de les més reveladores connexions universals.
I a totes, abans de finir aquesta «trilogia» us demano disculpes per la redundància i haver estat tot lo sermoner i reiterant que les lectores heu volgut suportar. Simplement ha estat per deixar ben clar que l’ecologisme revolucionari persistirà en lliurar la guerra en tots els fronts on l’enemic la dugui i advertirà que, com la justa causa de la humanitat, l’alliberament animal i de la Terra no serà negociable.
Recopilació dels articles fragmentats i publicats, en exclusiva, per a la secció “La Ploma” de la TVAnimalista els dies 15/6/15, 27/10/15 i 26/1/16.
ATIANT LLETRES 