Les cares de la màfia (II): Maribel Setién Abascal

MARIBEL SETIÉN ABASCAL va ser una de les cares damunt d’un coll que servien de peça de decorat de la «roda de premsa» que va fer la màfia de la CUP de Tarragona, el passat febrer, per provar d’estigmatitzar-me després que es fes pública la denúncia interposada contra José Estrada.

som-hi, doncs aquesta dona és una intel·lectual de la polítIca en general; a les assemblees de la CUP ja destacava peR les seves aportacions a la causa de la súper revOlució. enraoneu-hi, feu-li qualsevol preguNta en aquest sentit i quedareu embadalides de les seves capacItats de resposta, Argument i persuasió dialèctica.

Darrerament, en finestres públiques se l’ha vist en relació a això http://watermelon.diaridetarragona.com/candidats/candidat/67/maribel-setien i això altre http://tac12.xiptv.cat/estiu-12/capitol/maribel-saiten

A l’entrevista diu: «sóc una lluitadora»; i ho és, ningú no li podrà negar mai que brega fanàticament pels interessos i privilegis d’aquells i aquelles que controlen la CUP a Tarragona. Els seus comandants, com llepolies per a nens, sempre porten alguna medalleta a la butxaca per a penjar-li. Ella les entoma submisa, es sent realitzada, i sempre més tard que d’hora se’n va cap a casa saltironejant, la joia i l’alegria l’envaeix…

Fa quatre dies que remena la carcassa pels cercles hippie-progres de la ciutat; ella i els qui són com ella es pensen que hi porten tota la vida i que a sobre són substancials, perquè abans de la secta la seva vida no n’havia tingut cap de substància. La Maribel és de moral baixa perquè té padrins, bé, padrina i padrí de la màfia per ser exactes. Aquests padrinos els hi fan creure tot pobrets… amb aquella il·lusió a la carona i ullets emocionats de còmic de manga sobre del nas…

També és cert quan diu que «ella es mou molt, i la coneix molta gent»… Sí, fora muralles només de bar en bar, llocs on deixa anar el verí per la llengua, acompanyada de qui convé en cada moment, escampant rumors difamatoris per intentar eliminar a aquelles companyes, (que fins i tot eren amigues «de l’ànima»), i alhora aconseguir aliats entre aquells que menyspreaven. És molt amiga de les seves amigues de partit, però quan sorgeixen interessos i rep ordres, ha demostrat ser molt bona amb la daga i per l’esquena (en sentit figurat).

L’obstinada Maribel, com la seva condeixeble Mar Joanpere Foraster, també fa de “brigada político-social” a la CUP, i li encanta la seva comesa, li ho vaig notar de forma exagerada una tarda que em va acompanyar a penjar cartells i va posar als militants que interessava de volta i mitja. La seva missió aquell dia fou provar de persuadir i fer-me preguntes personals: «…que què en pensava d’aquest i d’aquella, que «els seus» estaven en guerra i que havia d’escollir bàndol…»durant més d’una hora, la seva missió va consistiren desprestigiar amb greus acusacions personals al metge Teo Mayayo i a la Júlia Crusat de la comissió de sanitat, seguint pel Carles Samper, l’Òscar-Adrià Ibáñez, la Joana Badia, l’aguerrida Maria Bové, la Lorda Marauri o el Francesc Xavier Tolosana, a totes elles de forma directa a través de presumptes calumnies, i continuant pels «poc implicats», un nombre indefinit de persones, amics, familiars no militants els quals uns van acudir al judici sumaríssim (recordem que s’està editant pel REC), i d’altres afegits després a llistes electorals.

com que no en Té gaire de personalitat, sempre està buscant l’esguard i l’aprovacIó de la seva líder laia estrada; en assemblea, amb una mirada reprovaTòria en té prou per saber què ha dE votar, què ha de fer i què ha de dir. pobres domesticats que es pensen que són Lliurepensadors quan de fet no han deixat mai d’imitar roLs, sempre de qui admiren, i és que a les sectes ja sabem com vA això del culte i l’adoració.

Com a Waylon Smithers, se la veu feliç fent de servent de l’Estrada, però també de Marc Ferré, Aitana de la Varga i Jordi Martí. D’això n’hi podeu dir «amor» si ho preferiu, a ca la CUP de Tarragona les relacions afectives són una mica recargolades quan no empiocades.

Quina llàstima que els patriarques no l’haguessin posat a ella a la «roda de premsa», perquè quan menteix i es bloqueja, la seva cara enrogeix fins a l’extrem; fins i tot es posa matussera i crida «…por mis jefes mato, maaaaato!»

Com que la Maribel Setién és d’aquesta mena de gent que ja no tindran mai vergonya, -ni podran tirar enrere per tot el mal causat un cop hagin d’abandonar la nau que segresten-, i com que es creu una «popi» filantropa, se la deixa gaudir del temps que li queda de postís. Aviat es podrà estar en condicions de demostrar que només és una mesquina progre totalitària, -que «pobreta», també és el que ha vist fer-, i llavors, quan es faci justícia, pensarà més d’un cop, com deia l’Aznar de El Jueves «nunca debí salir de Valladolid», que d’Albesa no n’hagués hagut de sortir mai per venir a la meva ciutat a fer d’esbirro mafiós.

I me’n reservo unes quantes… continuarà.

(* com sempre, quan parlo de màfia i derivats, en tot el text, ho faig en els mateixos termes i sentits que els que exposo aquí: https://atiantlletres.wordpress.com/…/caura-la-mafia-polit…/ )

Les cares de la màfia* (I): Mar Joanpere Foraster

Recordeu la MAR JOANPERE FORASTER? Va ser una de les portaveus de la roda de premsa que va fer la màfia de la CUP de Tarragona, el passat febrer, per provar d’estigmatitzar-me després que es fes pública la denúncia interposada contra José Estrada.

Aquesta dona és molt perillosa, doncs ja venia de criminalitzar a militants de la CUP de Reus, per discrepar i ser dissidents a les actituds sectàries, tot aconseguint que abandonessin l’assemblea sota pressió (acusant-los falsament, com a mi, de «ser masclistes i homòfobs»). *Tot aquest paràgraf porta el “presumptament” a davant.

Quan a Tarragona van necessitar els seus serveis professionals de mafiosa, -un cop a Laia Estrada, Aitana de la Varga, Jordi Martí i Marc Farré els hi estava marxant de les mans l’estratègia antidemocràtica pel control de l’assemblea-, la van trucar a la desesperada per tal que s’incorporés sota les seves ordres a fi de sumar esforços contra la dissidència tarragonina. D’entrada li van fer escriure uns correus a la llista de correu interna de la CUP amb l’únic objectiu d’atacar-me personalment per defensar els seus patriarques. Va acudir al judici sumaríssim a votar l’expulsió fraudulenta dels 6 militants dissidents i, des de llavors, l’obstinada sectària, fa de “brigada político-social” a la CUP amén dels companys de congregació.

Fixeu-vos en aquesta dona durant tota la roda de premsa que teniu al cos de la notícia de l’enllaç. Sempre està nerviosa, té por de no haver retingut al cervell i creure’s les seves pròpies presumptes mentides, redacta victimisme des del CREDA (o atac frontal des de la CUP) escudada en el corporativisme d’allà on estigui remenant l’esquelet.

Sota la bandera de la lluita feminista s’amaga una manipuladora de primer ordre, atiant una presumpta misàndria androfòbica contra els homes que no pertanyen a la seva secta, que no romanen sota les seves ordres, o que resisteixen i actuen contra les seves accions mafioses. Dones com ella i la seva “líder espiritual” Laia Estrada no són feministes, doncs odien la llibertat i la igualtat.

El mateix modus operandi que amb la CUP de Tarragona: la utilització d’una roda de premsa a cuita-corrents per a dir que el CREA és víctima “d’atacs i difamacions constants i sistemàtics”. Us sona?

Les persones que, com jo l’hem patit en els nostres col·lectius, en la seva virulència parasitadora, no podem fer més que creure la versió de les presumptes víctimes que l’han denunciat com a presumpta integrant del CREA i de la Xarxa de Víctimes de Violència de Gènere a la Universitat.

Llegiu amb atenció aquests fragments de la notícia que enllaço al final:

(…) «Tots volen mantenir-se anònims, per por de represàlies per part d’un grup de recerca nombrós amb recursos i prestigi al món universitari».

(…) A més de les hores que calia fer com a becari de recerca, s’havien de vincular a un projecte, explica, participar en tertúlies dialògiques sobre lectures sociològiques, fer voluntariat, anar a trobades de cap de setmana, formar part de grups d’homes o de dones per “transformar-se”, etc. “Eren unes jornades de treball extenuants, et desgastaven físicament i psicològicament”, diu. Assegura que des del grup fins i tot es controlava amb qui tenien relacions sentimentals. “Diuen que hi ha persones ‘A’, que volen transformar el món i són maques; persones ‘B’, que estan en transició per ser-ho, i persones ‘C’, els altres”, explica. Amb qui cal relacionar-se és amb les primeres, perquè ja s’han transformat.

(…) “Et van segrestant cada vegada més el temps, fins i tot l’oci és amb ells”, explica una dona que hi va estar prop d’un any i assegura que ni tan sols li permetien “menjar un entrepà sola”, perquè s’havia de fer amb el grup. També manté que un dels dirigents del grup va intentar seduir-la, tot i que just feia segon de carrera, amb tota mena d’estratègies. Es va sentir “completament intimidada”. Una altra exmembre, que hi va estar tres anys, recorda que per formar-ne part va haver d’entrar al grup de dones, on es “despullaven” psicològicament per “transformar-se”. “Em van dir que no triava bé els nois”, recorda, i diu que també va patir pressions per part del mateix dirigent per anar-se-n’hi al llit. Al final, va cedir.

(…) Tots els exmembres mantenen que, a poc a poc, van anar tallant el contacte amb el seu entorn. “Et fan creure que ets membre d’una elit científica”, explica un altre exmembre que es va passar sis anys al CREA i que va arribar a viure en un dels pisos compartits del grup de recerca, on diu que es controla encara més la vida dels membres. A les dues exmembres les van captar oferint-los beques de col·laboració i recerca quan tot just eren estudiants primerenques. El grup té prou projectes de recerca per avalar estudiants que volen fer el doctorat i carrera universitària. Això té un preu, però, asseguren: obrir-se del tot, acceptar la seva manera de veure el món i les relacions sentimentals “obertes” però sempre amb gent que el grup consideri adequada.

(…) La vicepresidenta de l’entitat de prevenció contra la manipulació sectària RedUNE, Margarita Barranco, ha explicat a aquest diari que han tractat quatre casos d’exmembres del CREA que, després de sortir-ne, no aconseguien refer la seva vida. “Els havien anat aïllant del seu entorn fins que hi havien perdut el contacte”, ha dit, “controlant-los les relacions personals, les activitats o fins i tot quina informació era vàlida i quina no”.

Llegint això tinc un “deja vu” constant. Això ho he viscut a la CUP de Tarragona des de 2.013. Per això i moltes altres que no he volgut fer mai vida social amb aquest tipus de gent verinosa.

Espero que es faci justícia en aquest cas. A Tarragona també ho espero, però pas a pas, primer hem començat pel «gran líder suprem» José Estrada. Les accions legals contra la resta de la màfia arribaran tot seguit de les primeres sentències.

Mar Joanpere és malvada per manipuladora, per mentidera i moltes altres “virtuds” que s’han de tenir per poder formar part de segons quines sectes mafioses que romanen enquistades a l’Esquerra Independentista.

Totes les sectes són tenebroses, sento por, sento fàstic.

marjoanpere

La notícia:

 http://www.ara.cat/…/Denuncien-grup-recerca-crea-UB-acusant…

(* com sempre, quan parlo de màfia i derivats, en tot el text, ho faig en els mateixos termes i sentits que els que exposo aquí: https://atiantlletres.wordpress.com/…/caura-la-mafia-polit…/ )

O ens desfem de les sectes enquistades a la CUP, o tornarem a la travessia del desert

Qui hi ha darrere del procés de putrefacció interna a la CUP? Quins són els grups de patriarques que, des de dins i fora de les cúpules, exerceixen el poder més autoritari per pervertir l’eina assembleària? Sobre qui recau el desgavell polític-organitzatiu i el funcionament obscur de la direcció cupaire?

Comencem en relació a l’organització estratègica Endavant, que des de sempre ha perseguit  imposar la seva hegemonia dins l’Esquerra Independentista (EI), de com va participar en noves formes de parasitar la CUP quan ex-diputades com Isabel Vallet van comandar, des de la tribuna parlamentària cap a finals de 2013, unes llistes de control mitjançant el desplegament de peons enverinats arreu del país. Una llista de correu electrònic que es va interpretar com una eina al servei i finalitat última de controlar i boicotejar la CUP, per poder manipular la militància en assemblees locals, territorials i consells polítics, tot tramat amb l’ajut dels informes subjectius dels acòlits del llistat, estant així al cas de tot per a què res restés fora del seu domini. És d’aquesta manera com devia començar la cacera de bruixes interna quan tot just la CUP havia fet entrar 3 diputats, a boicotejar els tarannàs polítics més locals, a marginar, a suspendre militància o expulsar-la directament, etc. Aquesta conxorxa va poder conèixer-se per la mateixa Vallet doncs, per error, va reenviar l’historial d’aquell grup a un altre en que d’altres militants de la CUP van poder llegir el seu recargolat contingut i comunicar-ho a la resta de famílies de l’EI. Aquesta errada va provocar que la mateixa Vallet posés voluntàriament el seu càrrec institucional a disposició de la militància (se suposa que només endavantina). No va dimitir, doncs potser entrà en joc el «favor per favor», o el «et tapo la misèria si tu em fas una concessió». En tot cas, és d’aquesta manera que s’enceta un conflicte d’interessos i es destapen les friccions i malfiances, una guerra intestina entre els blocs del que ara seria Poble Lliure, (la refundació del MDT) i Endavant per tal de liderar la CUP.

Per posar un exemple, Endavant a Tarragona és una organització totalitària, doncs ha combatut tota mena de dissidència interna i externa a les seves tesis per mitjans antidemocràtics, foragitant i provant d’anorrear tot el llegat i tradició independentista d’esquerra a la ciutat com a bona secta que és. A nivell nacional, cada municipi sap qui són i sabran a què es dediquen. I en aquest sentit, poc més a dir sobre aquesta colla a banda de subscriure les paraules d’aquest article de Pere Gendrau (1).

Seguint amb la Crida Constituent ens trobem amb això: Lluita Internacionalista, En Lluita i Corrent Roig, una amalgama de partits marginals (en nombre i ideologia) on s’hi refugia l’espanyolisme republicà, restes de sèrie polítiques amb les que ICV/CSQP se’n fot i dóna gràcies a la CUP per haver-los adoptat i tenir-los entretinguts. Mai aquestes capelletes s’haguessin imaginat treure un rèdit tan sucós com plantar diputades al Parlament i tenir pes i vot decisiu en acords i resolucions tan nefastes com les que estem acostumades a patir.

I «pobre» Poble Lliure (PL), que en la cursa d’escampar militants i influència estratègica, està perdent la «guerra freda» amb la secta endavantina… Per convertir-se en referent polític predominant cal ser pulcre, d’entrada, en la vessant més ètica i moral, mirar-se el melic i diagnosticar-se si simplement són un altre «culte de congregació» amb menys poder que Endavant, o bé una veritable alternativa a la re-democratització de la CUP. Si estan en el supòsit darrer, caldrà que vencin la por (estratègica?) i comencin a denunciar, a tort i a dret, les malvestats de les persones i organitzacions sectàries que s’aixopluguen sota les ruïnes de la il·lusió del que podia haver estat el MCAN. Doncs veurem quin paper adopta PL en els casos de les assemblees locals on hi regnen els patriarques dels clans més virulents i desvergonyits, i si tenen cap assumpte que revisar en algun que altre afer de característiques semblants en d’altres territorials. De moment el seu paper és callar en tot; de moment, complicitat (estratègica, és clar!). Potser hi ha tanta misèria en una banda i l’altra que caldria valorar la possibilitat d’una tercera via, la creació d’una nova organització estratègica formada per militants independents.

Dins l’EI hi han sectes que esdevenen màfies, una màfia en els mateixos termes i sentits que els que exposo en aquest altre article (2) que, a la vegada, em va servir per donar resposta als patriarques que segresten la CUP de Tarragona en relació a un litigi públic i judicial al que ens ha empès a mantenir la comissió de garanties estatutàries, just després de jugar amb nosaltres durant 18 mesos i vulnerar-nos tots els drets com a militants per, presumptament, encobrir els presumptes delictes que les dissidents militants tarragonines hem començat a denunciar. Per si en voleu saber més, aquí es parla directament de tongo electoral, d’intents d’agressió física, d’amenaça, repressió, d’insult, la manipulació d’actes, de judicis sumaríssims, de l’impediment de l’exercici dels drets individuals de militants, etc (3).

No hem arribat a un procés de majoria independentista al parlament només gràcies a l’EI; aquesta és una transició nacional promoguda per milions d’ànimes que s’han anat manifestant al llarg d’aquests anys, moltes sota l’aixopluc de l’ANC, de vots efectuats des de la més àmplia diversitat ideològica i amb un únic objectiu prioritari: un Estat pel Principat. Ara toca facilitar el camí cap a la independència des del Parlament, els ajuntaments i el carrer, i si ens traeix CDC o ERC, que recaigui sobre ells aquesta ignomínia.

Les persones que hem anat construint l’EI, més que anticapitalistes, som d’esquerra, socialistes concretament, no hem de demostrar res a «l’esnob-progre» que ha desembarcat al moviment quan ja no anaven maldades, gent de casa i vida benestant que no ha tastat mai la repressió, la tortura, l’exili, ni en la seva majoria coneixen en primera persona el que és l’explotació assalariada, aquell treball dur i deshumanitzant a canvi de 4 euros l’hora.
Per a bona part de la CUP actual, la revolució és façana i culte a la secta de torn per comptes d’albirades a la llibertat. És l’estupidesa de canviar a Mas per Puigdemont, votacions que sempre acaben en «empat», fer perdre més de 800M d’€ pressupostaris i rebequeria insolent, queixar-se de tot sense oferiments realistes de proposta alternativa a canvi. S’ho han cregut, la megalomania prepotent i la fatxenderia fa creure a alguns diputats i regidorets que són vés a saber què, amb unes formes d’actuar i fer política que s’acosten més al matusser populisme pamfletari que no pas a la sàvia d’una esquerra «renovada», aquella que prometia ser el garant del procés amb més de la meitat de vots prestats al voltant d’aquesta única condició.

L’assemblearisme a la CUP està pervertit, i no serveix com a fórmula a la necessitat de donar resposta política immediata si es vol incidir de forma efectiva en un Parlament. Cal canviar el funcionament intern i foragitar els clans escocesos de tall sicilià que impregnen d’alguns totalitarismes a l’organització. No abandonaran, se’ls haurà de fer caure i, en alguns casos com el de Tarragona, mitjançant sentències expedides per la justícia ordinària.

A les membres i militants de la CUP que hagin o estiguin patint en seu assembleària l’assetjament i la incursió de patriarques autoritaris, -ja sigui des d’Endavant o qualsevol altra capella-, que no dubtin en assenyalar-los i denunciar-ho públicament si disposen de proves, però que de cap manera recorrin a la comissió de garanties estatutàries internes doncs, per experiència, no es tracta d’altra cosa que un «tribunal d’excepció inquisitorial», utilitzat per anorrear qualsevol tipus de dissidència que pugui delatar a les màfies.
Si sou militants mogudes per la honestedat, la llibertat i la justícia en la lluita per la independència i el socialisme, caldrà que actueu aviat. El país (i el procés) és molt més important que les congregacions que parasiten la CUP, cal combatre-les i foragitar-les. No sereu traïdores al moviment, sinó tot el contrari, esdevindreu dissidents a les sectes que ens empenyeran a una nova travessia pel desert en qüestió de pocs anys, condemnades a l’extra-parlamentarisme pels deliris egocèntrics de militants que actuen per al benefici d’uns pocs patriarques nodrits i recolzats per escolanets prepolítics. Cal esmenar ràpid els errors, cal una altra estratègia i objectiu, ha de retornar la democràcia interna, cal refundar la CUP!

(1) http://dom.cat/wd8  (2) http://dom.cat/wd9   (3) http://dom.cat/wda

‘A la CUP de Tarragona mana la por i qui més manipula les assemblees’

REPUBLICA CHECA – Se sent víctima de la CUP?
TONI TEIXIDÓ Sí, és una situació temporal. Pel que sé, a Ponent, al Barcelonès o al Maresme (de forma més manifesta) i a altres territoris també hi ha casos molt semblants, doncs tots responen a paràmetres gairebé idèntics d’intent d’anorreament personal i polític. En el cas de Tarragona hi ha, almenys, la meitat de la gent que conformava la CUP abans de 2015 que, a diferent escala, també els hi han fet passar magres. Hi ha hagut dos secretariats nacionals i dues Comissions de Garanties que han avalat, defensat i donat cobertura a actuacions qualificables com a presumptes delictes i a autoritarismes que a poc a poc espero que vagin sortint a la llum.

RC – Creu que es vol implementar el patriarcat Estrada a la CUP?
TT – Aquest patriarcat, amb alguns «morts polítics i sindicals» a l’esquena, sempre ha necessitat noves plataformes per poder parasitar, i aquí n’han trobat una amb el sucós afegit d’abastar el poder, la poltrona i la influència que tant perseguien. I no només «els Estrada», sinó també «els Martí-Farré» que, en el cas del conseller – escollit a dit internament -, encara és més fragant, doncs ja venia de fer-ho a tot arreu del món anticapitalista on ha pogut remenar l’esquelet. A la CUP va acudir a escasses assemblees en anys i ni estava ni se l’esperava a l’hora de pencar en les tasques activistes municipals més enllà de treure el cap per parlamentar en algun acte públic i sortir a la foto, que ves per on, rima amb dropo. És la tranquil·litat (que rima amb aprofitat) que dóna ser i tenir a l’altra família mafiosa del teu costat, saber que et guarden un lloc de cúspide a les llistes de l’ajuntament, malgrat que els vots l’haguessin relegat a la sisena posició de sortida, per aquests i d’altres motius.

Judicis sumaríssims
RC – Hi ha mancances democràtiques a la CUP de Tarragona? De què parlem realment?
TT – La màfia mai ha sigut democràtica. Pels seus interessos egocèntrics tot s’hi val; parlem de l’amenaça, la repressió, l’insult, la tolerància amb la violència en seu assembleària, la manipulació d’actes, la mentida organitzada, aconseguir de forma premeditada i organitzada l’impediment de l’exercici dels drets individuals com a militant, etc. Si malgrat tot això, encara creuen que poden perdre privilegis, fan venir d’urgència, i a toc de corneta, a amics i familiars a votar el que els patriarques ordenin. Espero que mai confonguin un plenari a l’ajuntament amb un dels seus judicis sumaríssims, on Jordi Martí feia de «jutge» i Laia Estrada de «representant de l’acusació», una funció de teatre que podríem passar a la gran pantalla i estrenar al proper Festival REC.

RC – A la CUP es restringeixen alguns drets de ciutadania?
TT – Òbviament.

RC – Qui mana realment a la CUP?
TT – La por i qui s’aprofita d’aquesta. De forma material ho fan els patriarques que més verí i titelles aconsegueixen escampar dins les CUP i les organitzacions estratègiques. Qui més manipula les assemblees i qui més vulnera els estatuts interns té el premi de la tribuna i el taulell on es remenen les cireres putrefactes.

Són iguals que els altres
RC – De què es queixa exactament?
TT – De la tolerància amb la misèria ètica i del despotisme en la governança. D’aparentar que són diferents de la resta sense ser-ho.

RC – No ho entenc, per què no es dóna de baixa com a militant?
TT – No ha calgut. El passat febrer em van expulsar sense cap garantia estatutària ni explicació concisa de les suposades infraccions que la motivaven. A la CUP tot passa per la «democràcia del dit». Si no ho haguessin fet tampoc m’hauria donat de baixa, doncs si marxa la dissidència, aquesta dóna via lliure a la normalització de la pràctica autoritària.

RC – Per què va recórrer a la Justícia?
TT – Doncs em dol reconèixer-ho a hores d’ara, però per haver estat un ingenu i pensar que la Comissió de Garanties estatutàries del partit era un òrgan independent i objectiu. Les membres i militants que combatíem l’autoritarisme ens penedim molt de no haver-ho denunciat públicament abans de les eleccions municipals. Si haguéssim escampat només una de les moltes proves que sustenten la demanda inicial que he interposat contra José Estrada – i les que cauran contra la resta de membres de la màfia* -, s’hauria acabat ràpidament aquesta ignomínia i no hagués calgut un òrgan extern com el de la justícia ordinària.

RC – Ha pensat afiliar-se a un altre partit?
TT – No, és el partit que vaig compulsar i cofundar i no el pensem regalar a la màfia disfressada de roig i negre que el segresta. Sóc un independentista que combat totes opressions en el seu manual de lluita, algunes d’elles en oposició frontal al pensament antropocèntric; diguem que no seria un militant còmode per a cap partit que es fa dir d’esquerra, persegueixo una revolució perquè encara no he superat el romanticisme idealista ni perdut els meus principis morals. La CUP podria haver estat una plataforma que recollís la interseccionalitat i els anhels de totes les explotades, un espai promotor per a la construcció d’un veritable MCAN digne, modern i respectable.

Por a represàlies
RC – Com catalogaria la CUP?
TT – Després d’analitzar els últims 4 anys, doncs, com una relliscada estratègica a escala nacional. Aquí a Tarragona com una competició d’estètica dins el club d’amics i familiars que busquen notorietat en comptes d’una revolució. Ho permeten els militants per por a les represàlies dels patriarques i defensades pels seus prosèlits, molts d’ells gent prepolítica, rovellada moralment i presa de l’endogàmia sectària, fatxendes al·lucinats que juguen a la subversió perquè no tenen el coratge de la revolta; la manca d’empatia i de veritable solidaritat els empeny al posat de pega. Generalitzant són tristes façanes que s’atreveixen a donar lliçons de moral a tothom, limitats a perbocar uns lemes que embruten amb la demagògia dels seus actes. Cada article de Jordi Martí i de Laia Estrada en seran exemples clars quan vagin caient les sentències.

RC – Què pretén amb la seva denúncia si es podria resoldre apartant-se del partit?
TT – Com deia, del partit me n’han apartat fraudulentament. Apartar-se de les experiències que vaig patir durant la meva trajectòria com a militant significaria claudicar a la màfia. Molts militants o simpatitzants s’han donat de baixa de la CUP a Tarragona – i a escala nacional – en veure l’antidemocratisme que hi impera, però això no soluciona res, cal actuar.

Intent d’agressió
RC – Què li va fer José Estrada? Encara no ho he entès…
TT – Era el primer dia que acudia a una assemblea, el van fer venir expressament a defensar els interessos de la seva filla, i el mascle-alfa els va protegir obligant-me a callar, insultant-me, amenaçant-me i provant reiteradament d’agredir-me físicament – que no ho va arribar a fer perquè el van retenir entre tres persones durant una estona -. En veure que no les podia flanquejar, em va demanar de sortir al carrer «para que te pueda tocar la cara, valiente» entre insults. En aquells moments portava un collarí integral que em protegia la columna i la fractura cranial que patia, deixant-me la mobilitat molt reduïda. Ja veieu que ell n’és molt de valent amb els convalescents… Però en tot cas ja no es tracta de què va fer o va provar de fer – que això ho provaré amb detall quan m’ho pregunti el jutge -, sinó que han fet «els Estrada» o «els Martí-Farré» a l’anticapitalisme i a l’independentisme tarragoní, que, sens dubte, és molt més greu que el que hagi patit jo.

RC – Se sent perseguit?
TT – Ara sóc jo qui passa a l’ofensiva com a legítima resposta als atacs soferts. Quan arribi l’hora de la veritat trobaran formes inèdites d’atac més enllà de l’intent frustrat d’estigmatitzar-me, de relacionar-me amb el PSC o la manera que literalment s’inventin en seu assembleària de provocar l’esperpent i el ridícul -com ja va fer públic la premsa en difondre aquella acta on pretenien organitzar la mentida-. Aviat hauran d’assenyalar d’altres militants, veurem que s’inventen sobre elles… Ens n’esperem de tot perquè són gent sense escrúpols, saben que hi perdran molt, més d’hora que tard, però estem tranquil·les i preparant les abdominals per a nous atacs de riure.

Entrevista de @ricard_checa publicada el 22 de maig de 2.016 al diari digital “La República”. Enllaç: http://www.larepublicacheca.com/toni-teixido-cup-mana-por-mes-manipula-assemblees/

De dones, maricons, anormals i negres de merda

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels negres per damunt dels blancs… No som iguals, no són de la nostra raça superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què rendeixin després a la feina, per exemple-. A què ve allò d’haver abolit l’esclavitud? Els negres van nàixer per a això i, de fet, els hi agradava el fuet, així se’ls recordava qui manava. No m’agrada veure als negres cobrant per feinejar. Sort en tenim actualment que allà on hi ha seny, es fa treballar als desgraciats del tercer món com déu mana. Han nascut per triscar de franc o per quatre rals, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, no els podem deixar conviure més amb nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home, per tant, les dones i les altres races estan per a servir als homes blancs com a càstig diví pel pecat original. Ja n’hi ha prou de que si «dret al propi cos» per aquí, que si «igualtat en tot» per allà… No, no som el mateix, les dones blanques naixen per a obeir, servir-nos i donar-nos plaer i descendència, doncs en vénen al món «programades». I està clar que les dones negres naixen per donar més esclaus a l’home blanc, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitàvem per a fabricar-nos més mà d’obra esclava. El lloc de la dona és a casa cuidant de la nostra progènie; en això coincideixo amb aquella altra mala raça dels moros.

O és que ens pensem més intel·ligents que Déu i Aristòtil? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de tornar a allò que era norma i, per tant, normal. Perquè primer sempre seran els nostres, els de casa, això és així i ens ho volen canviar els 4 comunistes llardosos que queden. Això és la llei del més fort i llest; si ets pobre, tu t’ho has buscat, per dèbil i per imbècil. Els poderosos sempre tenen raó. L’amo diu que, qui paga, mana.

Després venen els sodomites… Els maricons i les bolleres són una plaga que ens vol envair, se’ls ha d’exterminar a trets, com un control de regulació natural. Em direu que els malalts dels invertits són quelcom normal a la nostra societat? I digueu-me agosarat, però trobo que el nazisme es va quedar curt; si ho hagués fet bé, si no s’haguessin dispersat en tants fronts, ara ja els hauríem aniquilat a tots i les actuals generacions no sortirien de l’armari tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels discapacitats, signe innat del dimoni i les tendències criminals, anormals incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els han reconegut el dret a viure que només ens hauria de correspondre als forts. Això és de bojos, són una despesa, una càrrega inassumible que la societat hauria d’eliminar de la cadena hereditària. El disgust que s’endurien Goering o Hess si aixequessin el cap i veiessin la derrota de l’eugenèsia…

Analogiant:

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels animals per damunt de les persones humanes… No som iguals, no són de la nostra espècie superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què no emmalalteixin tan d’hora a les explotacions, per exemple-. A què ve això de voler abolir el seu esclavatge? Els animals han nascut per a això i, de fet, els agrada el fuet, així saben qui mana. No m’agraden els animals en llibertat havent-se d’espavilar per sobreviure. Sort en tenim que allà on hi ha seny, se’ls assassina en captiveri com déu mana. Han nascut per a ser propietat dels humans, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, els hem de cosificar lluny d’on vivim nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home.; en cap cas animals. Els animals estan per a servir a la humanitat, es llegeix a les sagrades escriptures, és paraula de déu. Ja n’hi ha prou de que si «dret al benestar i la vida» per aquí, que si «principi d’igualtat» per allà… No, no som el mateix, els animals naixen per donar plaer a les papil·les gustatives, diversió, vestit i fills a la indústria càrnia, farmacèutica, tabaquera, d’armes, etc… en vénen al món «programats». I està clar que les femelles naixen per donar més esclaus a la humanitat, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitem per a fabricar-nos més mercaderia i productes. El lloc dels animals és a la granja industrial i intensiva, als laboratoris i als escorxadors, sofrint turment per a la nostra tradició cultural i econòmica; en això coincideixo amb els responsables dels departaments d’agricultura, ramaderia i pesca de torn.

O és que potser déu i Aristòtil no ens van fer amos i senyors de la Terra? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de prosseguir amb allò que és norma i, per tant, normal; perquè primer sempre seran els humans, la nostra espècie, això és així i ens ho volen canviar els quatre animalistes llardosos que proliferen. Això és la llei del més fort i llest; si ets un animal no humà, tu t’ho has buscat per haver adoptat una forma diferent a la nostra. Els humans sempre tenen raó. L’amo decidirà el tipus de turment de la teva existència i les mil i una inimaginables morts del suplici.

Després venen els animals salvatges… Els animals indòmits que proven de viure al bosc són una plaga que ens vol envair, per això se’ls extermina a trets i ho anomenem control de regulació natural. Em direu que els porcs senglars, les guatlles, els cérvols, els óssos, les àligues, els llops, els conills, etc, són quelcom natural al forest? I digueu-me agosarat, però trobo que els humans ens estem quedant curts, si ens hi esforcéssim una mica més i no ens disperséssim tant en cimentar el medi natural, ara ja els hauríem aniquilat a tots i no creuarien les nostres carreteres tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels animals domesticats, signe innat de les màquines cartesianes imperfectes, incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els animalistes s’entesten a atorgar-los drets bàsics que només ens correspondrien als humans blancs. Això és de bojos, són bèsties que sobren en aquest món, i la societat els hauria d’eliminar de la faç de la Terra menys per a la nostra cadena alimentària i econòmica. Domingo López i el capitalisme antropocèntric es moririen -l’humà del disgust, i el sistema del tot- , si l’holística biocentrista s’acabés imposant.

Feixista és qui només s’ha indignat havent llegit els primers cinc paràgrafs. Qui acusa una sensació de poder envers els animals humans i no humans més indefensos i vulnerables, projecta una absolutista autopercepció de raó discriminatòria, conductes subjectives que condueixen sempre a la violació del principi d’igualtat i el dret a la vida.
L’especisme, -de la mateixa manera que el classisme, el sexisme i el racisme-, és feixisme. Si el teu intel·lecte ètic o les teves regulacions morals no acaben de localitzar les opressions explícites dels cinc últims paràgrafs -per no saber distingir les discriminacions totalitàries que contenen-, busca ajuda i canvia-ho, les revolucions personals i sociopolítiques comencen per un/a mateix/a.

(Article facturat, en exclusiva, per a la secció “La Ploma” de la TVAnimalista el dia 30 de març de 2.016).

Caurà la màfia política que segresta la CUP de Tarragona

20160215_082449Associació de caràcter criminal que fa servir mètodes de repressió i d’intimidació en defensa d’interessos privats i que es manté gràcies a la por i als prejudicis de la població». Aquesta és la definició que en fa el l’IEC del mot «màfia». En aquest cas, si canviem «criminal» per «polític», «privats» per «personals» i «població» per «membres col·laboradores i militants», tindríem la definició del que seria una màfia política, en cap cas delinqüencial. És en aquests termes que em referiré a la CUP de Tarragona en endavant.

Serveixin aquests paràgrafs per donar una legítima resposta a un atac personal i polític premeditadament infundat i organitzat, i fer-ho amb una serenor molt assossegada quan pots demostrar abastament el que denuncies, a qui i, sobretot, quan veus que la màfia que té segrestada la CUP de Tarragona ja se n’adona que s’ha confós, que ha comès un terrible error i que malauradament ha desaprofitat totes les oportunitats que tenia de demanar disculpes per les seves accions i de respondre a les conseqüències de forma interna per poder guardar la poca dignitat que, després de tot això, dubto tornin a recuperar. Per a això han fet tard, ja no hi són a temps.

Per demanar disculpes i rectificacions públiques per les greus injúries i difamacions contra la meva persona però, els en concedeixo una mica, disposen de 7 dies a comptar de la publicació d’aquestes lletres; en cas contrari, em querellaré contra les persones que van participar d’aquell linxament en la ignominiosa roda de premsa del passat dilluns.

Una roda de premsa en la que, a banda de la sorpresa i del fart de riure que ens va provocar la paròdia esperpèntica de la convocatòria, els voldria regalar un petit consell a cau d’orella ara que no ens sent ningú: -heu de saber controlar la mentida i ser millors intèrprets, estàveu massa nervioses, titubejàveu i es veu que es respirava un ambient reclòs i una paranoia tan gran que la vau arribar a transmetre a la premsa i als desconcertats regidors sobresaltats de la migdiada a cop de corneta. Els vídeos són boníssims, serviran molt en l’àmbit cientificoacadèmic.

Van dir que sóc conflictiu. Aquí els he de donar la raó, no en el sentit pejoratiu que pretenien, però si que en sóc, i orgullosament; mira vaig sortir rebel tu, vés quina cosa. Creia que era condició indispensable de tota personalitat i militància subversiva. N’he tingut, en tinc i en tindré de conflictes perquè sóc dels que no se’n callen ni una, dels que combaten les injustícies, dels que es fan respectar, dels que proven de fer prevaldre l’ètica i la coherència de les seves idees, els seus drets i dignitat, i a lluitar pel reconeixement de les qui no en tenen, contra tota discriminació, opressió i explotació. Si per comunista no fos conflictiu, afededéu que no me’n podria considerar i llavors només seria una trista i falsa façana pseudorevolucionària com elles i ells. La ràbia que senten que sigui indomable, inmanipulable i que hagi tingut la sort de no malgastar la vida a la secta.

Van gosar titllar-me de masclista i homòfob. Mireu si en són de dolents que tot i saber que és mentida com tot el que perboquen, ho escampen a la mínima que poden amb l’únic objectiu de provar de fer mal (sense èxit, ja no enganyen a ningú fora dels seus cercles). Els masclistes són ells, perquè en les desavinences jo he tractat en tot moment amb educació, cordialitat i com una igual a Laia Estrada; ser masclista seria considerar-la inferior o dèbil com han fet i fan ells que la tenen controlada per a què no provoqui més problemes dins i fora del partit i de l’administració; i de la mateixa manera, quan també vaig respondre als linxaments d’un simpatitzant i d’un col·laborador, no vaig diferenciar a qui em dirigia per tenir en compte la seva opció i preferències sexuals. Defensar-me dels atacs d’una dona i dos homes homosexuals no em fa ser una persona discriminant. Sóc jo qui puc corroborar que he sofert discriminacions, assetjaments i ridiculitzacions per ser home, comunista i animalista per part de la màfia. Doncs ràpid a demostrar-ho o desmentir-ho valentes, ja sabeu, 7 dies.

Ja que hi som posats, em fa molta gràcia que parlin des del «desconeixement» del cas de l’extinta CUP de Mollerussa i, curiosament, s’oblidin de comentar que la resolució de la Comissió de Garanties (CG) no negava o em donava la raó d’uns fets que vaig viure i patir tot i que decidia no actuar davant d’agressions -per part d’una militant alcoholitzada-, provades i reconegudes, davant d’un prepolitisme ofenós, tupinadetes electorals i davant prepotents simpatitzants que en període electoral remenaven més les cireres que no pas la pròpia militància local.

A xarxes, el regidor Jordi Martí, que és el portaveu dels assumptes tèrbols -tan públics com privats- de la màfia, afirma en el seu mur de Facebook que m’han fet fóra de diverses organitzacions i prova d’aprofitar el litigi que mantenen pel cas INIPRO per intentar vincular-m’hi i així desviar el debat real de les seves perversions polítiques i personals. Això només ho fan els culpables quan necessiten arguments i temps, més vell que el anar a peu, a banda d’inútil i patètic. Aquí hi ha sobretot en joc l’ego, els privilegis i la megalomania malaltissa d’aquest senyor i de Laia Estrada, emparats i beneficiats ambdós pels moviments al clavegueram d’una colla d’amics i familiars, -amb o sense carnet de la CUP-, i així poder esdevenir regidores a través d’un cop d’estat abans que cometessin un acte de cainisme entre ells. Com per a la resta, tens 7 dies Jordi Martí.

S’ha de saber que els tempos en la progressió del conflicte no els hem marcat les persones dissidents de la secta en l’episodi presumptament delictiu que he denunciat, i en el que tants s´han donat per al·ludits sense ser cridats (per què serà?). Aquestes militants portem des de maig de 2014 provant de trobar un espai de diàleg dins la mateixa estructura local, però després de reiterats assetjaments, injuries i difamacions dins els àmbits de l’Esquerra Independentista, de privació de drets polítics, civils i democràtics, d’insults, amenaces i d’intents d’agressió en seu assembleària i de sofrir judicis sumaríssims en un soterrat del Casal Sageta de Foc que la mateixa Inquisició hagués envejat, des d’octubre de 2014 aquestes militants decidim portar el cas als òrgans nacionals del partit. Cal dir que durant aquest procés i, per por a agressions físiques o verbals, les militants i membres de la CUP que van ser expulsades fraudulentament amb mi, van decidir autodefenestrar-se del seu dret de participació a l’assemblea de la CUP des d’octubre de 2014, i així fins avui dia, tot i que se’ls hi vulnera el dret a la informació i alguns dels canals de comunicació, com a l’intern de seguiment de la tasca de les regidores.

Portem 16 mesos enviant documentació i escrits demanant que s’investiguin els fets, amb totes les proves a la mà, esperant a que algú de la CG es dignés a parlar amb nosaltres. Si s’hagués fet tot correctament, de forma precisa i objectiva i amb els estatuts a la mà, la màfia estaria expulsada del partit i allí s’hagués acabat la cosa. Així doncs, que les investigacions sobre el tema que denuncio i el d’INIPRO vagin paral·leles en espai i temps no és culpa nostra, sinó dels òrgans nacionals de la CUP. El passat 19 de gener d’enguany vam rebre la darrera resolució que tancava de forma definitiva totes les portes a la via privada i interna de l’afer, és per això que es decideix complir amb l’advertència que fèiem al Secretariat Nacional (SN) i vaig presentar la denuncia el dia següent pel jutjat que pertoqués.

Les membres de la CUP que van protagonitzar tots aquests fets ja no poden tirar enrere, fixeu-vos que gasten la mateixa mirada que Jaume Matas durant les primeres setmanes de la seva imputació, cosa que hauria de conduir a les persones membres o militants de la CUP de Tarragona que no van ser testimonis dels fets, a saber que estan a temps de desvincular-s’hi si mai han tingut inquietuds polítiques per a llargs recorreguts. I dir especialment que, com que vaig fort i puc validar i testimoniar el contingut íntegre de la demanda que s’ha interposat, que sàpiguen les persones que van ser testimonis directes dels greus fets ocorreguts el 14 d’octubre de 2014 que mentir en seu judicial penal està castigat amb fins a 3 anys de presó i multes de fins a 12 mesos. Posats a escollir, jo hi entraria per defensar causes justes i nobles derivades de la lluita pels alliberaments que no pas per por a represàlies d’unes persones que us utilitzen i us abandonaran a la primera de canvi.

Una màfia que ètica i moralment és pitjor que els seus adversaris polítics nacionals i de classe, no pot representar el projecte de la Unitat Popular catalana a Tarragona, senzillament perquè nosaltres, d’incoherències i demagògies ens podem permetre les justíssimes.

Unes preguntes a l’aire: Quins secrets guarden d’algun afer deshonrant que amb notable xantatge tenen a tot un SN cobrint-los els presumptes delictes que denuncio? Com justificarà el SN que ha deixat assentada una «jurisprudència» que dóna carta blanca i via lliure a les agressions físiques, amenaces, insults i a les conductes, accions i actituds totalitàries per a totes les CUP? Suposo que això deu anar bé per tal que les organitzacions estratègiques puguin anar-se aplicant la llei del Talió en la pugna pel control de la formació. I tot això ho pateix, com en aquest cas, les que no estem ni en una banda ni a l’altra.

Obligarà el Consell Polític a fer alguna cosa al SN o per un petit grup mafiós es permetrà que s’esbombi el cas més infame dins la CUP per protegir els privilegis de dues persones? La màfia acabarà ben retratada, però cal mesurar que elles soletes estan posant a les persones que van formar part de les diferents CG i SN des de 2013 (i per tant a l’organització sencera) cap un atzucac legal, mediàtic i un risc polític i personal molt sever i d’abast nacional.

Dins l’esquerra anticapitalista tarragonina ja se sap per on desgrava cadascú, però dubto que a la resta del país sàpiguen que les conselleres de la CUP a l’ajuntament de Tarragona no tenen vergonya ni escrúpols, que no estan acostumades a no sortir-se amb la seva i que per això, davant la única via judicial que ens han deixat, arrossegaran a més persones i organitzacions en l’enfonsada del seu vaixell, cupaires d’arreu que per molts motius les intranquil·litzarà llegir això… És tracta de premonicions reals, que sapigueu que són perillosos perquè saben que perdran tot el que tenen i ja disparen a cegues. Si no reacciona qui ha de reaccionar us tocarà el rebre directa o indirectament, perquè jo ja he dit que anem fins al final, no els penso concedir cap treva, jo no reculo mai.

I no us tinc por màfia, us conec, us conec la misèria i la por que sentiu, porto prou anys veient com heu aconseguit normalitzar la foscor ètica i moral dins l’independentisme tarragoní. D’aquesta no us en sortiu, «camarades», aneu fent les maletes, demaneu disculpes per tot el mal causat a l’esquerra independentista, a l’anticapitalisme, a la ciutat, al país, i marxeu per no tornar més, aquesta és la única sortida personal i política que us queda.

Segons Schopenhauer, tota veritat travessa 3 fases, i ja fa massa temps que estem en la segona, la fase d’atac. Només en queda una, que serà curta i aparatosa, però necessària. Caurà la veritat, caurà la màfia i recuperarem la democràcia a la CUP de Tarragona

La caixa de Pandora de les comunistes: el deliri de la raó antropocèntrica produeix monstres

De l’aiguafort de Goya em permeto canviar-ne el títol perquè poc es pot somiar quan la teva vida està guiada segons unes pautes polítiques, filosòfiques i morals que ja estan escrites i s’interpreten estàtiques; no es pot somiar o crear amb topalls a no ser que t’agradi la reclusió. Les pintures, com altres peces d’art, no comencen ni acaben dins el marc que les conté. Em recorda a aquella col·lecció de llibres infantils «Tria la teva aventura», amb la diferència que encara cap aventurer ha aconseguit sobreviure i arribar al final de l’odissea. I el deliri persisteix. Vull aclarir abans de continuar que quan parlo de comunistes, ho faig incloent en aquest sac a socialistes científiques i llibertàries per igual.

La vida és la realitat suprema (Nietzche), per tant, la vida és la mare dels materialismes, la filosofia, la pràctica política, l’ètica i la moral. Però a la vegada, moltes no saben que la fi de la vida va començar amb la primera segregació, el primer rapte, el primer captiveri, amb les primeres hibridacions, amb la domesticació (eufemisme de subjugació), amb l’esclavatge, amb l’explotació i la discriminació dels primers animals no humans; va començar amb la modificació del medi natural per l’antull de l’opulència i la sensació de poder més que per la nostra exclusiva necessitat. L’origen i l’arrel de les discriminacions i explotacions entre humanes va començar amb el dominacionisme de la natura.

El sexisme, el racisme, l’expansionisme, l’ocupació, la colonització, les religions, el patriarcat, el domini i l’abús de poder són el resultat de l’especisme original, amb la caça ja innecessària després de la glaciació de Würm com un dels principals detonants. No només vàrem encetar una guerra contra els animals no humans i el medi, sinó que, de retruc, vam especialitzar-nos en les discriminacions i les tècniques d’autodestrucció de nosaltres mateixes com a futura civilització.

Com que sostinc que l’especisme està a l’arrel i és l’origen de tota desigualtat, assenyalo que ha de ser la primera discriminació i explotació a ser analitzada, acceptada i combatuda des de totes les parcel·les que treballen pels alliberaments des de l’esquerra. Així doncs, considero que l’especisme és la caixa de pandora de les que lluiten per la llibertat i la igualtat universal, la capsa dels trons que poques comunistes gosen obrir. Serveixi com a adveniment que crec profundament que acabant amb aquesta discriminació i explotació de base, s’acabaria amb els «ismes» que afecten directament a les humanes, i això no vol dir deixar de combatre’ls, sinó tot el contrari, estant prou convençut que l’afiançament d’aquests drets els aconseguirem amb seguretat un cop arribem a un procés socialista prou llarg i de bracet amb un ecologisme revolucionari que contribueixi a enderrocar l’especisme i el capital.

Parlo del deliri de la defensa a ultrança de l’antropocentrisme revestit d’humanisme pseudofilantrop dins l’esquerra revolucionària, amb el que si cal, les seves militants i simpatitzants perdran les formes, s’equivocaran d’enemic i proferiran atacs contra les animalistes per no haver-lo d’abandonar.

Marx i Engels o Bakunin, per posar unes poques figures d’exemple, van abandonar una vida burgesa o benestant per posar tot el seu coneixement i potencialitat al servei de l’oprimida i explotada classe obrera, una lliçó impecable d’empatia i solidaritat. Per aquesta causa, Ernesto Guevara i revolucionàries de tota mena s’hi van deixar la vida, i això sense oblidar les mortes temporals que són les preses polítiques que avui habiten les cel·les de l’imperialisme global.

Les revolucionàries que s’ho fan dir i que ho pretenen no volen escoltar segons quines sentències rotundament objectives, impossibles d’impugnar dialècticament si no es formalitzen disbarats o afirmacions absurdes, infantils i maniquees com a contraatac, perquè així és com s’ho prenen, com un atac, i ben visible si observem i ho comparem amb la cara d’imbècils que se’ls hi quedava als mascles de no fa gaire quan les seves camarades femenines vindicaven els seus drets, aquesta mateixa cara llarga i desvergonyida d’anar contra la raó, potser precisament perquè la veritat sempre n’ha estat de revolucionària, i la hipocresia organitzada, la veritable bandera amb la que amagar unes defectuositats massa semblants a les dels capitalistes que procuren combatre. És fotut confirmar que bona part de les ments més evolucionades en certs aspectes polítics i filosòfics, són a la vegada les més ridícules, tancades i guiades per una baixa intensitat ètica i moral, clarament incompatible amb la filantropia, la sensibilitat, la biotropia, amb la fragilitat, amb la vida.

Aquí rauen algunes de les motivacions per les que defugen el diàleg sincer i les lectures on la seva estructura cognitiva hagi de transformar-se novament, no volen fer més investigacions o connexions amb el món que les envolta perquè no volen travessar la tàpia mental d’alguns cientismes i admetre que el seu cap regalima ortodòxia, que es pensa amb incongruència, es recita incoherència, es cau en la demagògia, i que bona part de les seves accions i plantejaments són o esdevindran un posat de pega, una façana competitiva que s’anirà bastint d’ambicions egocèntriques i d’altres misèries dins el lapidari gueto antroporevolucionari que acabaran, com la majoria d’elles, incapaces de fer cap aportació a la causa subversiva.

Així ens trobem amb «escolanets» vestits amb la marca de les multinacionals cosides per les explotades que volen alliberar, que es reuneixen per rendir culte a déus i profetes finiseculars, que passen plateta al bar, però no a la guardiola per les represaliades. I és que elles esperen que arribi el dia en que els carrers cremaran, que entraran a les casernes militars, ens proveiran d’armes i, sota la seva guia messiànica, ens deslliuraran de la burgesia… Que ningú s’ho cregui, la seva aportació haurà estat debatre sobre llibres inqüestionables i un seguit de bel·licoses intencions que acabaran fugint, cames ajudeu-me, de la bullanga tan esperada i per la frontera estatal més propera al seu domicili.

Com que no hi ha valor per accelerar una revolta, i com que no és té noció d’haver identificat el moment estratègic per organitzar-la, les que s’esperen al dia en què perlagràciadedéunostresinyor prendrem el poder passen algunes estones donant tota la culpa a les masses, i no les hi falta raó, com la raó d’anar contra la raó i l’exemple de bona part de les revolucionàries que ens han precedit.

Si la nostra acció és sempre superficial i no anem a desenvolupar-la a les clavegueres i centre de comandament des d’on l’imperialisme planifica i executa la destrucció del nostre món, amb aquesta postura d’anar esperant, quan no quedi món habitable ja podrem instaurar un nou ordre socialista si ens arriba l’alè per fabricar una punta de llança.

Consignes cridades que no s’acaben complint, prèdiques pels demés des del nihilisme revolucionari, llibres sagrats que encarcaren l’acció i que impedeixen la visió àmplia de les explotacions, activistes amb aclucalls que no poden veure els 300º restants de la circumferència que s’ha d’alliberar, un angle de visió recuperable quan vulguin deslliurar-se de més de dos i de tres dels seus drets que els ofereix el sistema que diuen detestar i de les prioritats amb les que amaguen i perpetuen el que de fet són els seus sanguinaris privilegis sobre els éssers vius més dèbils, indefensos i innocents.

Manifesta incapacitat per imaginar-se quina política mediambiental hauria d’acompanyar un procés de transició socialista. Feu-ne la prova, perquè es veu que el comunisme que persegueixen algunes podria arribar a albergar el doble d’habitants en aquest planeta… car també el doble de granges industrials, el doble de contaminació, el doble exhauriment de recursos i matèria primera… I mentre cau l’exabrupte no puc deixar de pensar en bigotis d’acer, grues, canonades, ciment, forges, foc, pols, carburants cremats i algun que altre centre de reeducació per a dissidents de l’antropocentrisme o camps de treball forçats per a animalistes que aniran a descansar a l’estabulada al costat dels porcs i les vaques «ecològicament felices» del proper Estat immers en alguna fase socialista.

Proveu de preguntar a una militant sobre el següent supòsit i que respongui: imagina’t que estem immersos en un procés socialista i que estàs al capdavant del ministeri de medi ambient, tens plens poders decisoris i executius. En aquesta situació, quines polítiques ecologistes aplicaries? En aquest procés hi tindria cabuda l’explotació animal? Si es dóna en un ambient polític, cap d’elles sabrà imaginar-s’ho ni respondre-ho a la primera sense abans haver fet pauses interminables que acabarien trencant el silenci tirant pilotes fora. En un ambient més distés, el tema dels animals i el desequilibri natural simplement no existirien o formarien part d’algun acudit amb la intenció de ridiculitzar l’interlocutor.

El medi ambient, la vida i la preservació de la integritat física i psicològica de cada individualitat ha de ser més important que l’economia, sempre, també i, sobretot, en un procés socialista. Sense un retorn al natural equilibri mediambiental estem mortes; no hi haurà tal paradís per a les futures generacions, i no ens enganyem, a occident també patirem abans dels darrers sospirs. Deconstruint les infraestructures capitalistes, decreixent del deliri consumista, elevarem tot el nostre potencial d’amor i harmonia interior, doncs per contra ja coneixem la nostra capacitat de destrucció, i sabem que no té límits, com l’estupidesa humana infinita en paraules d’Einstein.

Mai més un capitalisme d’estat a l’estil soviètic també en termes mediambientals. Aprenem-ne, doncs no hauríem de fer pujar a les treballadores a l’autobús dels alliberaments si no deixem clar que d’allò només se n’ha d’aprendre en sentit històric per no repetir el que el va portar al seu declivi, i que aquell procés, sense renegar-ne i estant agraïdes als seus sacrificis i encerts, de cap manera fou una via vàlida cap al comunisme.

Especista-leninista o l’anarcoespecista, és aquella que no vol acceptar ni en abstracte la necessitat d’uns drets bàsics pels animals no humans. Es pensen que per haver semi assumit o tolerat la lluita antipatriarcal ja ho han fet tot, moltes també pensen que per haver deixat de riure’s a la cara del «marica aplomat» s’han de sentir cofois i vanagloriats, quan en realitat només s’han deslliurat d’uns privilegis de prou fàcil assumpció. Feministes i LGTBI mirades amb respecte però sempre amb certa condescendència en tant que no interfereixin amb l’únic objectiu d’enderrocar el capitalisme. Altrament les animalistes de classe, o sigui, les ecologistes revolucionàries, encara no som ni un mal menor i l’antipatia no es convertirà en oposició violenta, doncs la fase de ridiculització està encara vigent.

És l’alliberament animal i de la Terra el que ens conduirà a «l’emancipació universal» i no només l’alliberament del proletariat tal com afirmava K. Marx. I per a això, cal passar de la proposta de «l’home nou» del Che o el «superhome» de Nietzche cap a la creació de la «humanitat per la vida» o «la nova humanitat biocentrista».

Com a sinopsi, parlar de l’alliberament de la Terra significa respectar-la i ajudar-la a recuperar el seu propi equilibri; es tracta de no intervenir en ella si no és per desballestar els dics i els murs que no pot flanquejar; es tracta de netejar-la de ciment, de verins químics, de la massificació humana i la industria supèrflua. Parlar de l’alliberament dels animals no humans significa acabar amb la seva cosificació, amb el seu esclavatge, turment i mort. I el significat de tot plegat és el d’erosionar l’antropocentrisme, clavar un cop mortal al capitalisme i recobrar-se amb allò que és intangible: la vida.

Un dels principals motius pels quals es renega de l’ecologisme radical és el de l’àrdua tasca de la capacitat personal i integral de canvi, una molt més substancial i complicada que aixafar-se la llengua davant d’altres lluites d’alliberament que no es consideren prioritàries o que es creu que seran assumides de forma natural i de bracet en un procés socialista. Doncs la trista realitat és que la història ens demostra reiteradament que això no és així i que per això existeixen els moviments socials especialitzats en uns alliberaments que el partit de Lenin o el federalisme col·lectiu de Bakunin no ens regalaran. I sinó com podem explicar que existeixin encara col·lectius antiracistes, feministes o lgtbi dins i fora de l’anticapitalisme? Doncs perquè saben qui si no hi són, «Unitats» i «Poders Populars» tampoc podran ser garantia efectiva dels drets paral·lels que defensen.

Renegar dels privilegis sobre la resta d’animals i lluitar pel seu alliberament és revolucionari. Per les que no ho considerin així, les convido a que demà mateix provin, durant una sola setmana, de no consumir res provinent o d’origen animal (roba, calçat, aliments, cosmètics, etc), que provin de deixar d’utilitzar un llenguatge especista (porc/a, gallina, bèstia, burro/a, cabró/a, rata, gos/sa, lluç, marieta, etc), que demanin d’acompanyar una activista animalista a una investigació dins un laboratori o una granja, a una sola acció de protesta, a provar de visionar l’hiperrealisme dels documentals que realitzem amb càmera oculta dins els centres d’explotació. Només una setmana, sense trampes al solitari; a veure fins on arriba la nostra capacitat de canvi, la nostra empatia, la solidaritat i la sed de justícia que no permetem que mai se’ns qüestioni… Doncs també ho digué L. Wittgenstein que «revolucionària serà aquella que pugui revolucionar-se a sí mateixa».

Cal tenir ben present que les víctimes humanes dels holocausts eren dèbils, no tenien veu, no es podien ajudar a elles mateixes ni a les demés; estaven soles, indefenses; no volien ser violades, apallissades, no volien ser esclaves, no volien que practiquessin experiments científics o mèdics amb els seus cossos, no volien ser separades dels seus fills/es o dels seus pares o mares, no volien ser torturades, no volien ser tirotejades, cremades, degollades o gasejades; i no volien que els seus cossos es poguessin arribar a convertir en producte i mercaderia a benefici dels seus botxins.
«L’etern Treblinka» que proferim als animals no humans situa qualitativa i quantitativament el seu sofriment en un nivell molt superior: qualitativament per què els animals no saben perquè i quan s’acabarà el turment infligit; no entenen el concepte del que és la crueltat però la pateixen sense cap possibilitat d’esperança d’arribar a saber fins quan l’hauran de suportar. Molts cops fins que els «curtcircuitin» els mateixos nervis. Quantitativament totes coneixem la primera mentida d’Auschwitz, però no pas la segona: que els camps de concentració continuen, que s’han multiplicat per un incomptable nombre i que s’han escampat de forma normalitzada per tot el món amb el narcotitzant eufemisme de granja, laboratori «científic» i escorxador.

A cada moment de cada dia som aquell poble alemany que veia passar camions atapeïts de jueves, comunistes, gitanes, eslaves, lliurepensadores i llibertàries però no deia res; intuïen què passava, però no feien res. Avui totes sabem que hi ha camps de concentració a reproducció i sofriment forçat, tothom sap on van a parar els trens, els vaixells i els camions plens d’esclaus/ves. L’especisme és «die Endlösung der Animalenfrage» pel privilegi del gust de la carn i l’ansia de dominació, on la majoria de revolucionàries passegen els seus estomacs sepulcrers mentre presumeixen parlant de desitjos de pau, justícies i llibertats per a tota la humanitat amb la bafarada a cadàver sortint d’allà dins on poques vegades hi toca el Sol.

És per les nostres accions i omissions que potser no som tan antagòniques a les tesis d’A. Hitler quan aquell tarat deia que l’empatia i la tendresa eren anatema, que la vida s’havia de regir per la raó de la força i que només els forts mereixien heretar la Terra. Per això diem sovint que, envers els animals, les humanes som unes nazis.

Ni els pobles que han patit els holocausts ni les comunistes que els coneixen han après gaire res d’allò. En l’actualitat, l’infame Estat sionista d’Israel tracta de manera similar -a com fou massacrada la seva ètnia- al poble palestí, tot i que les comunistes podrien quedar perfectament adscrites a l’anacronisme de la societat occidental de finals del segle XIX, moment en el qual el periodista i comunista Upton Sinclair va recloure’s a escriure la novel·la «La Jungla» després de la seva investigació dins del gran escorxador Union Corral de Chicago. La seva intenció final era la de conscienciar a la classe obrera sobre les interconnexions d’explotació que es donaven entre amos i esclaus, sobre obrers-esclaus que mataven alhora els esclaus d’altres espècies, construït a través de la metàfora de fer veure i reflexionar sobre la carn malalta relacionada amb el malaltís sistema capitalista. Sinclair admet el seu fracàs quan digué: «(…) vaig voler fer diana al cor de la classe treballadora i, sense proposar-m’ho, vaig fer blanc al seu estómac». Quina vergonya, més de 200 anys de teories pels alliberaments i les esclaves humanes encara esclavitzen animals.

L’antropofeixisme (científic o llibertari) afirma que l’animalisme/ecologisme revolucionari divideix a la classe obrera per ser una ideologia burgesa, cosmogònica i basada en mentides i falses argumentacions (curiosament el mateix que deien sobre el feminisme), quan el que vol amagar -sense aconseguir-ho-, és una trista actitud reaccionària, idealista i distorsionada que necessita negar una realitat alarmantment objectiva i materialment desbordant. S’abracen al mediambientalisme més superficial, jugant al mateix bàndol i damunt el mateix tauler imperialista i liberal, subordinant la natura a la humanitat, i la humanitat i la vida a la condemna a l’extinció. Els capitalistes no són els únics que s’aprofiten de la desolació.

I continuen que, en la seva dèria, les animalistes/ecologistes revolucionàries són pecadores d’un «derivat» de «l’humanisme misericordiós i desclassat» que es dedica a protegir els gossos i els gats que el capitalisme va promoure com a idíl·lic dins una casa unifamiliar, amb porxo i jardí, a les afores dels centres urbans després de la 2ª GM als EUA, però malintencionadament s’obliden que la nostra lluita té en realitat i, com a objectiu substancial, l’alliberament de tots els animals a expenses de saber que el sistema cedirà en el reconeixement dels drets d’unes certes espècies per damunt d’altres a mitjà termini i que per això prioritzem les abolicions sobre els sectors de l’entreteniment o el vestit que poden ser assumides pel capitalisme per dirigir-nos vertiginosament cap a les esperades pugnes per desencadenar els animals del jou pesquer-ramader i dels laboratoris d’extermini a occident.

L’opressió i l’explotació sobre la vida que assenyala el nostre ecologisme com a objectius de lluita és una més de les les brutalitats que el capitalisme vol i aconsegueix silenciar. Ara, el que de cap manera pot considerar-se normal és que no només sigui el liberalisme qui les amagui, sinó que ho faci el marxisme i l’anarquisme amb plena nocturnitat mental i traïdoria dialectal per conservar les prerrogatives que pretén prendre a d’altres.

Ratllen l’esperpèntic malgrat voler-ho adornar amb dos passatgets, algun que altre aforisme memoritzat i verborrees decorosament florides. Encara prosperen aquestes actituds en sectors transformadors perquè sempre troben el somriure còmplice dels ortodoxos del manual i els integristes de l’humanisme que sap que està en majoria dins les organitzacions, precisament aquell que és excloent a la vida i sovint revestit d’una dubtosa filantropia que nega l’acció directa per salvar els humans de l’explotació i la mort. Les reconeixereu perquè algunes tenen el batiscaf espatllat per bussejar dins la seva ment, i d’altres creuen que és un submarí armat i disposat a fer ràtzia contra les seves idees impol·lutes.

Poques estan disposades a combatre en paral·lel la totalitat de discriminacions i opressions, ínfimes les que s’han arribat a plantejar mai una revolució total, un alliberament total, perquè es veu que hi ha prioritats: – …primer la classe obrera, i després ja veurem. Fes-te fotre! I t’ho diuen com si es necessités del seu permís adoctrinat que dicta futurs i solucions il·lustrades. Per la banda més científica suspenen, per l’ètica i la moral també. Si el comunisme no vol entendre les igualtats no podrà resoldre l’equació contra les opressions perquè continua abstrús i entravessat en les simples regles de 3 que estripen de patac les etiquetes (totes fabuloses) amb les que s’emboliquen les misèries polítiques i les excuses personals.

Si som comunistes per ser materialistes, llavors caldrà que estem d’acord en que la fam, la sed, l’explotació, la malaltia, l’anhel justícia, de llibertat, les persecucions, les condemnes, els estigmes, la soledat, l’abandó, l’opressió, el maltracte físic i psicològic, la violació, el rapte, la tortura i la mort són materials perquè són reals. Doncs cal saber que els animals no humans no pateixen aquesta historicitat en discontinu com l’imperialisme ens l’aplica a nosaltres; als animals no humans se’ls hi regala el concentrat de turment extrem segon a segon i sense cap tipus de treva. Però ai l’as! Pels de la sinagoga del materialisme clàssic es veu que el mateix sofriment aplicat als animals no humans no n’és de materialisme! Vés no siguin les màquines inanimades del renaixement cartesià i nosaltres aquí dient i fent idioteses.

Al cul d’Occident n’hi ha que no ens imaginem les independències nacionals sense el socialisme, i n’hi ha que no s’imaginen aquesta suma sense un alliberament per a la dona i les lgtbi com a topalls màxims. Així és com per la manca de discurs, debat i estratègia dins l’esquerra hi ha discriminacions que ja es deuen donar per superades, com ara el racisme, i opressions que cal deixar triar i pagar a la carta com les religions. He arribat a veure banderes verdes en alguna publicació del partit on milito, -volent fer veure que és ecologista-, i sento una profunda vergonya aliena que fa que se m’escapi un somriure fal·laç i carregat d’impotència.

Vigilem de no quedar enverinades amb les pocions d’autoconsum dins els nostres guetos on sovint regalimen més covardies, reformes morals i metafísiques per camuflar-se que no pas gotes de cervesa a dispensadors de casals i ateneus. I no la tiraré mai la tovallola, però per les actuals experiències, per primer cop començo a pensar que no hi ha valor per accelerar una revolta organitzada, que l’empatia no és prou potent i que els personalismes predominen; que no hi ha voluntat de girar el mitjó, que no hi ha ganes d’anar a pels de dalt i, que de passeig per aquest camí que condueix a no sé on, es martiritza a les de més avall.

L’esquerra camina coixa i amb un ull borni, i no només després de l’esfondrament del mur, sinó com a causa de la subsumpció de l’ecologisme revolucionari i per deixar abandonats tots els fronts interseccionals de lluita per la igualtat. Després de «el gran salt endavant» farà 40.000 anys, la primera revolució industrial va encendre una altra metxa per la destrucció accelerada del nostre món, i sembla paradigmàtic que només poques revolucionàries la vulguin apagar quan l’imperialisme antropocèntric ha aconseguit que la majoria n’actuem com a detonadores i que fins i tot n’estiguem cofoies de la propagació. L’assumpció de la lluita pels drets dels animals i per un ecologisme radical dignificarà i reforçarà la causa de les treballadores, de les dones, de les lgtbi, de les discriminades per raons d’ètnia i dels pobles i nacions oprimides en aquest planeta petit, finit i tocat de mort. La revolució total i perfecta la farem quan deixem d’oprimir i acceptem la necessitat d’alliberar els éssers albats.

Qualsevol organització d’alliberament -nova o existent- que en la seva fundació o refundació ideològica no inclogui les premisses i els preceptes de la lluita pels drets dels animals i de la Terra ja neix completament desfasada. Qui no vulgui fragmentar i especialitzar els fronts de lluita per tal d’assumir-los i combatre’ls de forma conjunta contra el capitalisme no fa més que posar pes a l’àncora que ens manté aturades en aigües de dissidència moral i reforma revolucionària a la baixa. Cap pretesa avantguarda sorgida d’alguna capelleta no serà més que fum abocat al fracàs si no combat el teisme i l’especisme malgrat hagi assumit la lluita contra altres dominacionismes més enllà de la causa de les treballadores.

És necessari començar per denunciar sobre la Rosa dels Vents la fal·làcia del desenvolupament sostenible que pregona el capitalisme i el socialisme «verd» (ambientalisme, paisatgisme, conservacionisme), les seves conferències i protocols internacionals, les polítiques de reciclatge i els productes d’«eco»-merda perfumada amb els que s’amaga, sempre sota l’estora, el compte enrere de l’exhauriment dels recursos a nivell global i la destrucció planificada de la vida. El que urgeix és una retirada sostenible a la predació. La infraestructura humanista i religiosa ens ha deixat un pensament atomitzat i reduccionista sobre la Terra que sura damunt els caps llastats de la gent i, per tant, sobre les bases de la societat mundial, triomf d’un antropofeixisme consolidat a la dreta (neoliberal o socialdemòcrata), a l’esquerra (científic o llibertari), a dalt (burgès) o a baix (obrer/treballador) del sistema socioeconòmic actual, sobretot en l’àmbit polític dirigent des d’on es manipulen a les masses.

La terra no és de qui la treballa, sinó de qui la destrueix. I sí, ja vindria sent hora d’anar-nos traient la infantil i bucòlica idea de creure que el pagès i el ramader són les classes populars dels entorns rurals enfrontades als terratinents, quan en realitat són els orgullosos amos dels cultius i dels camps de concentració d’altres espècies on les desheretades s’hi deixen la salut com a jornaleres. Són els petits i mitjans empresaris dels fruits que dóna una terra adusta i de la cosificació de vides que acaben a l’escorxador en una doble sagnia receptora de les subvencions amb les que es converteixen en culpables o còmplices directes de l’especulatiu mercat agroalimentari pel qual més de dos terços de món es fot de gana i fàstic.

Amb la primera fotografia de la Terra que ens va fer arribar l’Apolo 8 des de la Lluna el 1969, algunes van prendre consciència que el nostre planeta era petit, finit i vulnerable. Avui dia, a principis de 2016 podem obrir el «google earth»; entreu, voleu-hi virtualment i digueu-me si com jo, només hi veieu petites i aïllades clapes verdes on es caça per diversió, muntanyes convertides en ermes pistes d’esquí envoltades per terra cremada, conreada amb pesticides i químiques abrasives, banyades per les aigües fecals d’uns oceans plastificats sota una boira tòxica de partícules verinoses, desertificació, crema i tala de les selves, expropiació de la productivitat fotosintètica, pèrdua ontològica… Si efectivament hi veieu el mateix, com a comunistes haureu de reaccionar d’immediat perquè us asseguro que fem tard.

L’ecologisme revolucionari no renega de la tecnologia ni de l’avenç científic o mèdic, sinó tot el contrari; no ens espanten els progressos biològics sempre i quan serveixin per al benestar de tot cos sensible al dolor. I en aquest sentit cal deixar ben clar que estem en contra del primitivisme, del decreixementisme vacu i del transhumanisme més eugenèsic per supremacista. Rebutgem tota religió, deismes, animismes, «karmes», hippismes i les exaltades crides en abstracte a l’amor i la pau que els acompanyen. Ni Gea, ni Danna, ni Gaia, ni Pachamama -malgrat entenguem La Terra com una entitat viva que s’autorregula-, ni segones galtes, ni esperits o espirituosos fora de les ampolles d’aiguardent. Prou feina tenim en aquesta dimensió i en aquesta biosfera envoltada de matèria abiòtica.

Cal fer una revolució que incloguin la resta d’espècies animals i els seus (nostres) hàbitats, i l’haurem de fer nosaltres per elles i nosaltres per a nosaltres, perquè pensant només en alliberar la classe treballadora i disposar d’efectius drets civils complets tot considerant el nostre benestar i futur en pau i alegria del «paradís» a la Terra, ens estem descuidant de l’escenari on hauran de succeir totes les nostres vides, el nostre mitjà de vida, el nostre espai de vida. La vida. Vés sinó per a què voldríem conquistats i reconeguts els nostres drets com a espècie humana, com a treballadores, com a dones, com a lgtbi, com a poble?, o per a què voldríem reconèixer els drets de la resta d’espècies animals si no tenim l’espai físic i material on poder desenvolupar-los? És un mal negoci matar la mare quan encara ens duu al ventre.

Ja hem fet tard amb l’aniquilament de milions d’espècies de flora i fauna, d’ecosistemes, d’interconnexions i d’interrelacions biològiques, fem tard amb l’escalfament, la contaminació, els desajustos globals, etc. Em ve al cap el fragment d’un diàleg d’una d’aquelles suades pel·lícules apocalíptiques en relació a un sentiment que sempre he tingut: la incapacitat de la nostra espècie de canviar abans no veure’s abocada a l’abisme. Comencem a admetre que no en sabem més i que necessitem unes justes imposicions ètiques i morals que facin que ja no s’hagin d’imposar a les generacions que han de venir. Normalitzem-les. En ho juguem tot, i per redreçar-ho, cal canviar-ho tot, començant per nosaltres mateixes en el sentit més ampli al que ens convida, ja per necessitat, la mare de les teories per l’alliberament.

Com? Doncs suposo que haurem de començar per dissenyar un pla de xoc que haurà de recaure en l’execució de la teoria política ecologista radical per guiar els processos de transició socialista a tots els pobles i nacions del món en la seva primera fase. No hi han més opcions ni cap altre camí que no s’allunyi de l’abrupta caiguda de la civilització. Si volem preservar-la i fer mèrits dignes per perdurar-hi, les implicacions macropolítiques hauran de dirigir-se cap a un decreixement poblacional molt sever, la relocalització/readaptació geogràfica i demogràfica bastida en metròpolis verticals, la planificació extrema de recursos i matèries, la recuperació dels corredors naturals i biològics, de les grans selves, dels ecosistemes bàsics d’interconnexió i interrelació, la reconversió econòmica dels sectors de l’explotació animal i una nova revolució agrícola també vertical, la revolució infraestructural del transport i la mobilitat elevada, la descontaminació, el desmantellament de les infraestructures pròpies del capitalisme, i un llarguíssim etcètera de causes i conseqüències derivades que, tot i poder pronosticar, s’originen des de l’especulació que aquesta transició es faci més aviat que tard i per la via bèl·lica després de la descàrrega de tot l’arsenal militar atòmic-nuclear, químic i biològic sota l’atmosfera fruit, potser, d’una nova guerra mundial pels motius que ja tothom pot intuir. Tot això, en síntesi, podria ser un conat teòric suggeridor per la reparació/preparació del món cap al postcapitalisme, la construcció de la deconstrucció, que caldrà abastar i mantenir per tots els mitjans.

El comunisme, com que serà per a totes, l’haurem de construir i desconstruir entre totes tantes vegades com calgui fins a obtenir l’emancipació plena de tots el subjectes que s’han d’alliberar -que som tots els animals-. Les bases del socialisme per aquest nounat segle XXI l’han d’escriure les oprimides, les discriminades i les explotades per raons de gènere, d’opció i preferències sexuals, d’ètnia, pel patriarcat, pel teisme… i les ecologistes revolucionàries l’escriuen amb l’afegit d’haver-ho de fer en nom de la resta d’animals i el medi natural; per tant, contra l’especisme i l’antropocentrisme filosòfic i moral. L’hauran d’escriure totes les revolucionàries amb la seva acció, amb la seva visió radiogràfica, amb la lent convexa que faci convergir totes les lluites que han de donar-se, per especialitzades dins el capitalisme, en paral·lel.

Perquè en un ecologisme revolucionari i de base biocèntrica, a diferència de l’ecologia superficial predominant tant dins com fora de l’esquerra, no hi tenen cabuda les discriminacions i les explotacions de cap mena. Només a través de la visió interseccional podrem escriure la sublim poesia acompanyada per aquella melodia perfecta, l’insuperable exponent ètic i moral de l’espècie humana, el contrapés exacte i la bena opaca de l’al·legòrica Lustitia a la qui ja no li calgui l’espasa.

Serà així, amb la defensa del medi natural de tota la Terra, de tota la flora i la fauna que encara resisteix que podrem aplicar el socialisme construït per l’home i la dona nova biocentrista, com la fórmula per la superació de tota discriminació i explotació, per una societat cada cop més lliure i llibertària, per l’esfondrament dels Estats i les sectes de les religions, l’anhelat principi de la fi de la història amb la conquesta progressiva i evolucionada del comunisme que perseguim les qui volem aquesta revolució socialista per l’alliberament total.

Fa falta una obligada superació progressiva de l’antropocentrisme moral i cultural que ens ha portat al turment i la destrucció de la vida a la Terra per a les més fràgils, indefenses i vulnerables. Penseu en éssers plenament sensibles com nosaltres que necessiten que els reconeguem el dret intrínsec a la vida en llibertat. Cal deixar fer i desfer a la natura sense la nostra trava intervencionista-utilitarista, deixar de comportar-nos com si tinguéssim l’ànima morta per deslliurar-nos del que és materialment superflu i així poder créixer en amor, harmonia, en valors ètics i morals, en cultura, en creació i factura intel·lectual, en emocions, en temps de lleure, d’auto-coneixença, de forma solidària, connectades fraternalment, estrenyent els vincles amb la nostra animalitat i el respecte i la col·laboració amb la florescència de la vida que hem arrasat, com el més humil i sincer aprenentatge i disculpa a totes les espècies de flora i fauna que hem aniquilat i al turment extrem que infligim a les supervivents. Deslliurem-nos d’aquest capitalisme imperialista, antropocèntric, patriarcal, supersticiós i especista que ens fa patir tant la vida com la mort.

Penso en el dia en que l’anticapitalisme trobarà la revolucionària revelació intel·lectual d’obrir la caixa de Pandora per prendre consciència que l’especisme no té cap fonament moral ni racional i actuarà en conseqüència sota l’enfocament interseccional i amb els principis i idees d’alliberament que diu tenir, perquè l’empatia i la solidaritat ha d’estar fixada sempre en les més dèbils i oprimides, és profundament totalitari i egoista percebre i combatre l’explotació, la discriminació, la tortura i la mort quan només l’especie humana n’és la víctima receptora.

Els motius que sustenten la nostra causa rauen en consideracions morals, solidàries, empàtiques, d’igualtat i de justícia. Ens sona? O bé no és això el que ens empeny a la lluita pels alliberaments en relació exclusiva de la nostra espècie? Cal recordar-ho, perquè reitero que per a la resta d’animals del nostre planeta som pitjor que nazis, uns monstres impàvids, i no deixarem de ser-ho fins que no ens tractem del deliri de la raó morta que fem passar per viva.

A les famílies anarquistes: No podrem arribar a la llibertat si no sabem identificar tots els déus, tots els amos, ni on comencen i acaben les despòtiques opressions.

A les famílies marxistes: L’última pàgina d’El Capital i del Manifest Comunista, com tota obra editada, està en blanc. Si encara no trobeu un sacrilegi aquest article, fem que la nostra consciència ètica i psicològica es reguli i no es converteixi en una presó o en una tomba d’idees, de propostes i d’aportacions àmplies a la causa dels alliberaments.

A ambdues: Ultreu els límits de la vostra animalitat, és en aquella placenta uberosa del vostre pensament profund que hi trobareu una de les més reveladores connexions universals.

I a totes, abans de finir aquesta «trilogia» us demano disculpes per la redundància i haver estat tot lo sermoner i reiterant que les lectores heu volgut suportar. Simplement ha estat per deixar ben clar que l’ecologisme revolucionari persistirà en lliurar la guerra en tots els fronts on l’enemic la dugui i advertirà que, com la justa causa de la humanitat, l’alliberament animal i de la Terra no serà negociable.

Recopilació dels articles fragmentats i publicats, en exclusiva, per a la secció “La Ploma” de la TVAnimalista els dies 15/6/15, 27/10/15 i 26/1/16.