Principat, Kinetoscopi, Estat.

No cal pas recordar qui som ni d’on venim. No cal començar una llista d’incalculables greuges i humiliacions nacionals, culturals, socials, mediambientals i econòmiques. El mal ja està fet i la major part de danys són irreparables. Però sí membrar què n’ha quedat del que vam ser, que no és ni més ni menys que una nació esquarterada, sotmesa i ocupada militarment, colonitzada i espoliada, convertida en comunidad autónoma espanyola i en el soixante six département francès. Ara doncs, el subjecte polític és el Principat mutilat de les quatre províncies espanyoles des que la legítima Franja de Ponent (1833), i la Franja Bressol nord-oriental (1659), fossin extirpades del corpus nacional. Què som actualment i ser conscients d’algun dels ultratges que apuntava, ens ha portat a una sèrie de desitjos, objectius i lluites comunes que tindrien com a escenari físic una part o bé la totalitat de territoris dels Països Catalans i les seves contraposicions al capitalisme, ara mateix irrealitzables per moltíssimes causes que fan de mal resumir.

Acostant l’ull al visor del kinetoscopi del procés independentista som tots/es espectadors/es del «jo» individual, de la pròpia manera de veure, viure, comprendre i experimentar el món, dels nostres desitjos, anhels i aspiracions. El kinetoscopi seria això, aquest rotlle de pel·lícula dels nostres pensaments, dels sentiments més sincers, traducció unívoca d’ideologies i projectes, dels nostres actes en relació a les aspiracions sobre la cosmovisió. Hi trobem el que ara no es pot esdevenir de forma immediata, doncs l’hegemonia independentista es mostra molt diversa i prou transversal en nombrosos assumptes essencials. Guardem-nos els kinetoscopis per un moment, ja els confrontarem arribada l’hora. Apartant la vista del seu visor, ara mateix ens trobem que només és possible confluir al voltant de la proposta unitària que el govern ens ha promès de complir, presentada com la realitat del que objectiva i materialment podríem verificar d’aquí un mes havent guanyat, les partidàries del SÍ, el referèndum.

Així, l’Estat català se’ns presenta com el futur immediat més tangible, la construcció d’un bastigi legal propi que, tot i sorgir del dominants fonaments neoliberals, haurà de néixer necessàriament net, transparent i d’una intensitat i qualitat democràtica irreprotxable. Un cop guanyi el SÍ en el referèndum, aquest procés es traduirà en la proclamació d’independència del tros de país sota ordenació territorial de les quatre províncies catalanes sota domini d’Espanya, l’impuls d’un procés constituent (fase de participació ciutadana), unes eleccions constituents, la redacció de la Constitució refrendada i unes noves eleccions al Parlament que clourien la transició nacional.

Hem arribat fins aquí sense més èpica que haver-nos determinat en ser conscients de la urgència de reprendre la dignitat nacional, d’assegurar-nos un marc on hi tingui cabuda una veritable renaixença cultural i l’albir d’una nova il·lustració més ètica i científica, de la progressió en l’execució efectiva de drets civils, socials, nacionals, animals (no-humans) i mediambientals, de la supervivència de la llengua conjuntament amb l’occitana a la Vall d’Aran (a l’espera de redefinició com a subjecte nacional). La República Catalana podrà dotar-se d’eines per combatre els processos d’irlandització i provar que s’aturin, i que els d’assimilació vigent com al País Valencià, la Catalunya Nord, les Illes i la Franja es reverteixin.

Unitat per a la consecució d’aquest Estat que desitgem, que tradueixi a cop d’urna la força democràtica de l’anhel nacional que s’estava reservant el poble català; demanar els darrers esforços en l’efectivitat d’un activisme independentista que, sense dogmes ni sectarismes, sigui capaç de convèncer a la gent indecisa de que l’única alternativa que tenim per aspirar a tot progrés, passa per votar SÍ a la República catalana en el referèndum del primer d’octubre, tot mantenint-nos fidels a l’ANC, força i veu de la unitat nacional catalana que ha promogut la única revolució democràtica que hi ha hagut a l’esperpèntic Regne d’Espanya des del triomf electoral de les forces republicanes de 1.931. Serà la nostra última aportació a la metròpoli.

A reveure Espanya i no adéu, perquè n’hi ha que no renunciarem als Països Catalans.

edison-kinetoscope

*Publicat els dies 1 i 2 de setembre de 2017 en diversos mitjans.

Anuncis

A «L’Última Llar-Jardí Mortuori Baix Camp S.L», MATEN.

Aquest matí hem estat amb l’Anna Carbonell davant dels jutjats de Reus exigint la seva absolució i l’aturada del procés repressiu contra les voluntàries i testimonis encausades. Mentre l’esperàvem comentàvem que, sovint, els criminals més pertorbats travessen metamorfosis temporals per fer veure que són ells les víctimes i que acudeixen a la justícia quan temen que se’ls estreny el cercle que pot posar en risc el seu privilegi econòmic i el de les bacanals de sang.

Dèiem que deu ser per això que aquestes ments perverses han interposat una querella contra la persona que saben que acabarà amb el seu camp de concentració i extermini, de la mateixa manera que ho han sabut la resta de criminals del territori Domingo López, Xavi Viñas i Jordi Bayona.

Mala estratègia demanar compensacions econòmiques a activistes si així creuen que aconseguiran silenciar les poques veus de les que disposen els animals… Han de saber que no ens ho podem permetre perquè ells no en tenen d’altra. Ja poden demanar desenes de milers d’euros, denunciar-nos, amenaçar-nos i provar d’agredir-nos que per a això, i més, n’estem disposades des l’assumpció del nostre compromís; existeixen necessaris nuclis durs amb els que no s’hi negocia.

20170222_110024

* Imatge de l’acte d’aquest matí a Reus.

Dies enrere, el Congreso de los Diputados recolzava unànimement una proposició no de llei per tal de pressionar al Gobierno a promoure reformes legals que puguin reconèixer que els animals urbans domesticats (bàsicament gats i gossos) són «éssers vius dotats de sensibilitat»…

I trenta enrere, -no de dies, sinó d’anys-, que el Parlament català donava llum verda a l’aprovació de la Llei 3/1988, que donaria pas a la 22/2.003 i, per últim, a l’actual 2/2.008… De tan en tan es veu que els polítics de torn ja ho fan això de sortir de l’obscurantisme moral i fingeixen que s’enlluernen amb els fils de la llum il·lustrada. No ens enganyem, a ningú li sonen gaire aquestes legislacions, ja que només som les persones defensores dels drets dels animals no-humans les qui no la violem de dalt baix dia si i dia també. La majoria de professionals de les ciències jurídiques ni tant sols la identifiquen, quan, per contra, les administracions i els cossos de policia pel fet de conèixer-la i no reconèixer-la, la violen a diari. Paperassa-llei mullada.. de sang.

Tres dècades, si! I és per això que semblaria que, com al Congreso, aquí s’hagués caigut de la figuera just farà unes estones i que, per l’escassa jurisprudència, la població no en tingués notícia més que sobre casos mediàtics comptats, casos que afloren després de llargs processos d’investigació i denúncia que no ordena cap fiscalia ni cap d’aquests pomposos estaments departamentals que la Generalitat té escampats pel territori i que estan obligats a executar-la i fer-la complir.

El resultat d’aquesta farsa legal es tradueix en el valuós temps de la vida de les activistes cremat en una tasca que no ens pertoca, que som les úniques que investiguem i denunciem les vulneracions a una llei que a sobre no és justa ni igualitària perquè manté la llosa cosificadora i utilitarista damunt dels animals no-humans.

La ràbia i la frustració se’ns menja de saber que mentre lluitem al nostre territori, milers d’animals són assassinats i maltractats pel camí per culpa de la desvergonyida cara dels responsables de l’administració pública que no s’immuten davant dels horrors dels centres d’extermini. Prevariquen i ho saben, perquè aquesta llei no està feta per a fer-se complir.

Només així podem «entendre» com, després dels antecedents que tenim al territori (cas Servei i Mascota Domingo López de la gossera de Vilallonga de Camp i d’Olescan de la de Torredembarra, ambdós imputats), de presentar mil documents gràfics, físics i nombrosos testimonis, encara existeixin tarats com la família de psicòpates propietària de l’empresa «Jardí Mortuori L’Última Llar», que acaben sempre exonerats dels assassinats que cometen entre els murs d’aquell infame camp de concentració de gossos i gats. Són assassins perquè maten de forma premeditada, injustificada, innecessària, i són psicòpates perquè executen els animals sense cap tipus de sentiment de culpa.

Recordar que, en aquesta roda dels sofriments, a banda dels ja assenyalats, tan culpable és qui abandona un gos, qui no esterilitza un gat, i qui des de l’equip de govern d’un ajuntament manté els convenis de la recollida d’animals urbans amb aquests monstres a les nostres poblacions.

Si algú dels que torturen animals ho tenia al cap, ja s’ho pot anar abaixant fins als peus: l’Anna Carbonell no s’aturarà perquè és una lluitadora, i les lluitadores com ella només pensen en bregar per l’alliberament animal.

Hem estat i estarem amb tu, com aquest matí i tots els dies que calguin, per mostrar-te la nostra solidaritat i admiració allà on sigui i davant de qui faci falta, per a fer saber als maltractadors d’animals urbans del Camp de Tarragona que, més tard o més d’hora, acabaran pagant -conscient que no tot el que haurien de merèixer- pels seus crims.

3 anys de lluita de la Plataforma “No al dofinari” de l’Aquopolis.

Diumenge passat finia el tercer any consecutiu de la campanya que la Plataforma «No al Dofinari» ha dut a terme, un cop per setmana durant la temporada estival, de forma presencial, la protesta a les mateixes portes del circ sedentari que utilitza a mamífers marins, uns animals que la corporació Leisure Parks SA (Aquopolis) hi té en propietat a La Pineda (Vila-seca).

Més de 1.000 dies han tingut l’alcalde Josep Poblet i el director de l’Aquopolis, Josep M. Claver, per a respondre a les repetides demandes de reunió amb la Plataforma. Com a resposta, el silenci, perquè el que convé davant els casos de denúncia d’explotacions és provar d’invisibilitzar a les persones que l’assenyalen, i així exprimir la vida i l’ànima dels subjectes que aquests volen alliberar. En aquest cas els subjectes sempre han estat els dofins i lleons marins captius i esclaus, reclosos a la seva infame presó de ciment i humans.

Aquesta ha estat una temporada precedida per la pressió i la negociació política amb els partits a l’oposició. També marcada per les negatives al diàleg amb el PDC, amb una majoria absoluta de l’absolutista alcalde-rei Poblet I de Vila-seca. Caracteritzat tanmateix pel baix nivell d’alguns/es regidors/es que perpetuen, amb la seva impostura incompetent, el seu regnat. I en definitiva el que és més greu per a nosaltres, que allarguen l’esclavatge i el captiveri dels animals presoners dins el parc aquàtic.

Tot i aquest desmoralitzant panorama, vam decidir fer pressió política al consistori vila-secà, provar d’establir una aliança entre les forces opositores per a fer pinça al ple… Així va prosseguir el litigi administratiu fins que C’s van decidir trencar la unitat d’acció política sense donar cap tipus d’explicacions. D’altres com el PP o DV-AM no van dignar-se ni a aparèixer, tot i que aquests últims ens comunicaren el seu suport.

Fins avui dia, la campanya ha travessat les fases que marcava l’estratègia, és d’aquesta manera que, des de 2.014 fins a l’actualitat, es van anar realitzant diverses xerrades, col·loquis, recollida de signatures (físiques i virtuals), debats i presentacions de la campanya en plena cursa electoral a càrrec de la única formació política que ha donat sempre la cara i els esforços militants per aquests animals; és per això que aprofito per donar les gràcies a ICV Vila-seca i, en especial a la Lara Álvarez, que tant ens han ajudat en els assumptes polítics al consistori i cada diumenge que, sens falta, ha estat al nostre costat.

Es prepara una proposta de moció per tal d’abordar el tema amb el suport del PSC i VSEC com a mer tràmit que justifiqui l’esgotament de les vies possibles al ple de l’ajuntament. El nou curs polític ha albirat l’eina política que volem entendre definitiva, que pugui posar fi a l’esclavatge dels animals, saber quins haurien mort, i quin és el seu estat de resistència al captiveri.

Així doncs, no tot han estat males notícies. Destaquem la presència i aportacions de les companyes que han nodrit de sàvia renovada a la Plataforma, totes les jornades de protesta, demostrant la seva repulsa a l’opressió soferta pels animals a les portes d’aquest circ infecte.

S’enceten nous camins per alliberar els animals lluny de La Pineda. Com sempre us anirem informant a través de les xarxes socials.

És imperiós que Brisa, Betty, María, Naia, Arión, Aiko, Maca, Gala, Luna, Afro i Tau siguin alliberats. Corre pressa, no s’hi val a badar!

(*Publicat els dies 28 i 29 de setembre de 2016 en diversos mitjans locals tarragonins)

O ens desfem de les sectes enquistades a la CUP, o tornarem a la travessia del desert

Qui hi ha darrere del procés de putrefacció interna a la CUP? Quins són els grups de patriarques que, des de dins i fora de les cúpules, exerceixen el poder més autoritari per pervertir l’eina assembleària? Sobre qui recau el desgavell polític-organitzatiu i el funcionament obscur de la direcció cupaire?

Comencem en relació a l’organització estratègica Endavant, que des de sempre ha perseguit  imposar la seva hegemonia dins l’Esquerra Independentista (EI), de com va participar en noves formes de parasitar la CUP quan ex-diputades com Isabel Vallet van comandar, des de la tribuna parlamentària cap a finals de 2013, unes llistes de control mitjançant el desplegament de peons enverinats arreu del país. Una llista de correu electrònic que es va interpretar com una eina al servei i finalitat última de controlar i boicotejar la CUP, per poder manipular la militància en assemblees locals, territorials i consells polítics, tot tramat amb l’ajut dels informes subjectius dels acòlits del llistat, estant així al cas de tot per a què res restés fora del seu domini. És d’aquesta manera com devia començar la cacera de bruixes interna quan tot just la CUP havia fet entrar 3 diputats, a boicotejar els tarannàs polítics més locals, a marginar, a suspendre militància o expulsar-la directament, etc. Aquesta conxorxa va poder conèixer-se per la mateixa Vallet doncs, per error, va reenviar l’historial d’aquell grup a un altre en que d’altres militants de la CUP van poder llegir el seu recargolat contingut i comunicar-ho a la resta de famílies de l’EI. Aquesta errada va provocar que la mateixa Vallet posés voluntàriament el seu càrrec institucional a disposició de la militància (se suposa que només endavantina). No va dimitir, doncs potser entrà en joc el «favor per favor», o el «et tapo la misèria si tu em fas una concessió». En tot cas, és d’aquesta manera que s’enceta un conflicte d’interessos i es destapen les friccions i malfiances, una guerra intestina entre els blocs del que ara seria Poble Lliure, (la refundació del MDT) i Endavant per tal de liderar la CUP.

Per posar un exemple, Endavant a Tarragona és una organització totalitària, doncs ha combatut tota mena de dissidència interna i externa a les seves tesis per mitjans antidemocràtics, foragitant i provant d’anorrear tot el llegat i tradició independentista d’esquerra a la ciutat com a bona secta que és. A nivell nacional, cada municipi sap qui són i sabran a què es dediquen. I en aquest sentit, poc més a dir sobre aquesta colla a banda de subscriure les paraules d’aquest article de Pere Gendrau (1).

Seguint amb la Crida Constituent ens trobem amb això: Lluita Internacionalista, En Lluita i Corrent Roig, una amalgama de partits marginals (en nombre i ideologia) on s’hi refugia l’espanyolisme republicà, restes de sèrie polítiques amb les que ICV/CSQP se’n fot i dóna gràcies a la CUP per haver-los adoptat i tenir-los entretinguts. Mai aquestes capelletes s’haguessin imaginat treure un rèdit tan sucós com plantar diputades al Parlament i tenir pes i vot decisiu en acords i resolucions tan nefastes com les que estem acostumades a patir.

I «pobre» Poble Lliure (PL), que en la cursa d’escampar militants i influència estratègica, està perdent la «guerra freda» amb la secta endavantina… Per convertir-se en referent polític predominant cal ser pulcre, d’entrada, en la vessant més ètica i moral, mirar-se el melic i diagnosticar-se si simplement són un altre «culte de congregació» amb menys poder que Endavant, o bé una veritable alternativa a la re-democratització de la CUP. Si estan en el supòsit darrer, caldrà que vencin la por (estratègica?) i comencin a denunciar, a tort i a dret, les malvestats de les persones i organitzacions sectàries que s’aixopluguen sota les ruïnes de la il·lusió del que podia haver estat el MCAN. Doncs veurem quin paper adopta PL en els casos de les assemblees locals on hi regnen els patriarques dels clans més virulents i desvergonyits, i si tenen cap assumpte que revisar en algun que altre afer de característiques semblants en d’altres territorials. De moment el seu paper és callar en tot; de moment, complicitat (estratègica, és clar!). Potser hi ha tanta misèria en una banda i l’altra que caldria valorar la possibilitat d’una tercera via, la creació d’una nova organització estratègica formada per militants independents.

Dins l’EI hi han sectes que esdevenen màfies, una màfia en els mateixos termes i sentits que els que exposo en aquest altre article (2) que, a la vegada, em va servir per donar resposta als patriarques que segresten la CUP de Tarragona en relació a un litigi públic i judicial al que ens ha empès a mantenir la comissió de garanties estatutàries, just després de jugar amb nosaltres durant 18 mesos i vulnerar-nos tots els drets com a militants per, presumptament, encobrir els presumptes delictes que les dissidents militants tarragonines hem començat a denunciar. Per si en voleu saber més, aquí es parla directament de tongo electoral, d’intents d’agressió física, d’amenaça, repressió, d’insult, la manipulació d’actes, de judicis sumaríssims, de l’impediment de l’exercici dels drets individuals de militants, etc (3).

No hem arribat a un procés de majoria independentista al parlament només gràcies a l’EI; aquesta és una transició nacional promoguda per milions d’ànimes que s’han anat manifestant al llarg d’aquests anys, moltes sota l’aixopluc de l’ANC, de vots efectuats des de la més àmplia diversitat ideològica i amb un únic objectiu prioritari: un Estat pel Principat. Ara toca facilitar el camí cap a la independència des del Parlament, els ajuntaments i el carrer, i si ens traeix CDC o ERC, que recaigui sobre ells aquesta ignomínia.

Les persones que hem anat construint l’EI, més que anticapitalistes, som d’esquerra, socialistes concretament, no hem de demostrar res a «l’esnob-progre» que ha desembarcat al moviment quan ja no anaven maldades, gent de casa i vida benestant que no ha tastat mai la repressió, la tortura, l’exili, ni en la seva majoria coneixen en primera persona el que és l’explotació assalariada, aquell treball dur i deshumanitzant a canvi de 4 euros l’hora.
Per a bona part de la CUP actual, la revolució és façana i culte a la secta de torn per comptes d’albirades a la llibertat. És l’estupidesa de canviar a Mas per Puigdemont, votacions que sempre acaben en «empat», fer perdre més de 800M d’€ pressupostaris i rebequeria insolent, queixar-se de tot sense oferiments realistes de proposta alternativa a canvi. S’ho han cregut, la megalomania prepotent i la fatxenderia fa creure a alguns diputats i regidorets que són vés a saber què, amb unes formes d’actuar i fer política que s’acosten més al matusser populisme pamfletari que no pas a la sàvia d’una esquerra «renovada», aquella que prometia ser el garant del procés amb més de la meitat de vots prestats al voltant d’aquesta única condició.

L’assemblearisme a la CUP està pervertit, i no serveix com a fórmula a la necessitat de donar resposta política immediata si es vol incidir de forma efectiva en un Parlament. Cal canviar el funcionament intern i foragitar els clans escocesos de tall sicilià que impregnen d’alguns totalitarismes a l’organització. No abandonaran, se’ls haurà de fer caure i, en alguns casos com el de Tarragona, mitjançant sentències expedides per la justícia ordinària.

A les membres i militants de la CUP que hagin o estiguin patint en seu assembleària l’assetjament i la incursió de patriarques autoritaris, -ja sigui des d’Endavant o qualsevol altra capella-, que no dubtin en assenyalar-los i denunciar-ho públicament si disposen de proves, però que de cap manera recorrin a la comissió de garanties estatutàries internes doncs, per experiència, no es tracta d’altra cosa que un «tribunal d’excepció inquisitorial», utilitzat per anorrear qualsevol tipus de dissidència que pugui delatar a les màfies.
Si sou militants mogudes per la honestedat, la llibertat i la justícia en la lluita per la independència i el socialisme, caldrà que actueu aviat. El país (i el procés) és molt més important que les congregacions que parasiten la CUP, cal combatre-les i foragitar-les. No sereu traïdores al moviment, sinó tot el contrari, esdevindreu dissidents a les sectes que ens empenyeran a una nova travessia pel desert en qüestió de pocs anys, condemnades a l’extra-parlamentarisme pels deliris egocèntrics de militants que actuen per al benefici d’uns pocs patriarques nodrits i recolzats per escolanets prepolítics. Cal esmenar ràpid els errors, cal una altra estratègia i objectiu, ha de retornar la democràcia interna, cal refundar la CUP!

(1) http://dom.cat/wd8  (2) http://dom.cat/wd9   (3) http://dom.cat/wda

‘A la CUP de Tarragona mana la por i qui més manipula les assemblees’

REPUBLICA CHECA – Se sent víctima de la CUP?
TONI TEIXIDÓ Sí, és una situació temporal. Pel que sé, a Ponent, al Barcelonès o al Maresme (de forma més manifesta) i a altres territoris també hi ha casos molt semblants, doncs tots responen a paràmetres gairebé idèntics d’intent d’anorreament personal i polític. En el cas de Tarragona hi ha, almenys, la meitat de la gent que conformava la CUP abans de 2015 que, a diferent escala, també els hi han fet passar magres. Hi ha hagut dos secretariats nacionals i dues Comissions de Garanties que han avalat, defensat i donat cobertura a actuacions qualificables com a presumptes delictes i a autoritarismes que a poc a poc espero que vagin sortint a la llum.

RC – Creu que es vol implementar el patriarcat Estrada a la CUP?
TT – Aquest patriarcat, amb alguns «morts polítics i sindicals» a l’esquena, sempre ha necessitat noves plataformes per poder parasitar, i aquí n’han trobat una amb el sucós afegit d’abastar el poder, la poltrona i la influència que tant perseguien. I no només «els Estrada», sinó també «els Martí-Farré» que, en el cas del conseller – escollit a dit internament -, encara és més fragant, doncs ja venia de fer-ho a tot arreu del món anticapitalista on ha pogut remenar l’esquelet. A la CUP va acudir a escasses assemblees en anys i ni estava ni se l’esperava a l’hora de pencar en les tasques activistes municipals més enllà de treure el cap per parlamentar en algun acte públic i sortir a la foto, que ves per on, rima amb dropo. És la tranquil·litat (que rima amb aprofitat) que dóna ser i tenir a l’altra família mafiosa del teu costat, saber que et guarden un lloc de cúspide a les llistes de l’ajuntament, malgrat que els vots l’haguessin relegat a la sisena posició de sortida, per aquests i d’altres motius.

Judicis sumaríssims
RC – Hi ha mancances democràtiques a la CUP de Tarragona? De què parlem realment?
TT – La màfia mai ha sigut democràtica. Pels seus interessos egocèntrics tot s’hi val; parlem de l’amenaça, la repressió, l’insult, la tolerància amb la violència en seu assembleària, la manipulació d’actes, la mentida organitzada, aconseguir de forma premeditada i organitzada l’impediment de l’exercici dels drets individuals com a militant, etc. Si malgrat tot això, encara creuen que poden perdre privilegis, fan venir d’urgència, i a toc de corneta, a amics i familiars a votar el que els patriarques ordenin. Espero que mai confonguin un plenari a l’ajuntament amb un dels seus judicis sumaríssims, on Jordi Martí feia de «jutge» i Laia Estrada de «representant de l’acusació», una funció de teatre que podríem passar a la gran pantalla i estrenar al proper Festival REC.

RC – A la CUP es restringeixen alguns drets de ciutadania?
TT – Òbviament.

RC – Qui mana realment a la CUP?
TT – La por i qui s’aprofita d’aquesta. De forma material ho fan els patriarques que més verí i titelles aconsegueixen escampar dins les CUP i les organitzacions estratègiques. Qui més manipula les assemblees i qui més vulnera els estatuts interns té el premi de la tribuna i el taulell on es remenen les cireres putrefactes.

Són iguals que els altres
RC – De què es queixa exactament?
TT – De la tolerància amb la misèria ètica i del despotisme en la governança. D’aparentar que són diferents de la resta sense ser-ho.

RC – No ho entenc, per què no es dóna de baixa com a militant?
TT – No ha calgut. El passat febrer em van expulsar sense cap garantia estatutària ni explicació concisa de les suposades infraccions que la motivaven. A la CUP tot passa per la «democràcia del dit». Si no ho haguessin fet tampoc m’hauria donat de baixa, doncs si marxa la dissidència, aquesta dóna via lliure a la normalització de la pràctica autoritària.

RC – Per què va recórrer a la Justícia?
TT – Doncs em dol reconèixer-ho a hores d’ara, però per haver estat un ingenu i pensar que la Comissió de Garanties estatutàries del partit era un òrgan independent i objectiu. Les membres i militants que combatíem l’autoritarisme ens penedim molt de no haver-ho denunciat públicament abans de les eleccions municipals. Si haguéssim escampat només una de les moltes proves que sustenten la demanda inicial que he interposat contra José Estrada – i les que cauran contra la resta de membres de la màfia* -, s’hauria acabat ràpidament aquesta ignomínia i no hagués calgut un òrgan extern com el de la justícia ordinària.

RC – Ha pensat afiliar-se a un altre partit?
TT – No, és el partit que vaig compulsar i cofundar i no el pensem regalar a la màfia disfressada de roig i negre que el segresta. Sóc un independentista que combat totes opressions en el seu manual de lluita, algunes d’elles en oposició frontal al pensament antropocèntric; diguem que no seria un militant còmode per a cap partit que es fa dir d’esquerra, persegueixo una revolució perquè encara no he superat el romanticisme idealista ni perdut els meus principis morals. La CUP podria haver estat una plataforma que recollís la interseccionalitat i els anhels de totes les explotades, un espai promotor per a la construcció d’un veritable MCAN digne, modern i respectable.

Por a represàlies
RC – Com catalogaria la CUP?
TT – Després d’analitzar els últims 4 anys, doncs, com una relliscada estratègica a escala nacional. Aquí a Tarragona com una competició d’estètica dins el club d’amics i familiars que busquen notorietat en comptes d’una revolució. Ho permeten els militants per por a les represàlies dels patriarques i defensades pels seus prosèlits, molts d’ells gent prepolítica, rovellada moralment i presa de l’endogàmia sectària, fatxendes al·lucinats que juguen a la subversió perquè no tenen el coratge de la revolta; la manca d’empatia i de veritable solidaritat els empeny al posat de pega. Generalitzant són tristes façanes que s’atreveixen a donar lliçons de moral a tothom, limitats a perbocar uns lemes que embruten amb la demagògia dels seus actes. Cada article de Jordi Martí i de Laia Estrada en seran exemples clars quan vagin caient les sentències.

RC – Què pretén amb la seva denúncia si es podria resoldre apartant-se del partit?
TT – Com deia, del partit me n’han apartat fraudulentament. Apartar-se de les experiències que vaig patir durant la meva trajectòria com a militant significaria claudicar a la màfia. Molts militants o simpatitzants s’han donat de baixa de la CUP a Tarragona – i a escala nacional – en veure l’antidemocratisme que hi impera, però això no soluciona res, cal actuar.

Intent d’agressió
RC – Què li va fer José Estrada? Encara no ho he entès…
TT – Era el primer dia que acudia a una assemblea, el van fer venir expressament a defensar els interessos de la seva filla, i el mascle-alfa els va protegir obligant-me a callar, insultant-me, amenaçant-me i provant reiteradament d’agredir-me físicament – que no ho va arribar a fer perquè el van retenir entre tres persones durant una estona -. En veure que no les podia flanquejar, em va demanar de sortir al carrer «para que te pueda tocar la cara, valiente» entre insults. En aquells moments portava un collarí integral que em protegia la columna i la fractura cranial que patia, deixant-me la mobilitat molt reduïda. Ja veieu que ell n’és molt de valent amb els convalescents… Però en tot cas ja no es tracta de què va fer o va provar de fer – que això ho provaré amb detall quan m’ho pregunti el jutge -, sinó que han fet «els Estrada» o «els Martí-Farré» a l’anticapitalisme i a l’independentisme tarragoní, que, sens dubte, és molt més greu que el que hagi patit jo.

RC – Se sent perseguit?
TT – Ara sóc jo qui passa a l’ofensiva com a legítima resposta als atacs soferts. Quan arribi l’hora de la veritat trobaran formes inèdites d’atac més enllà de l’intent frustrat d’estigmatitzar-me, de relacionar-me amb el PSC o la manera que literalment s’inventin en seu assembleària de provocar l’esperpent i el ridícul -com ja va fer públic la premsa en difondre aquella acta on pretenien organitzar la mentida-. Aviat hauran d’assenyalar d’altres militants, veurem que s’inventen sobre elles… Ens n’esperem de tot perquè són gent sense escrúpols, saben que hi perdran molt, més d’hora que tard, però estem tranquil·les i preparant les abdominals per a nous atacs de riure.

Entrevista de @ricard_checa publicada el 22 de maig de 2.016 al diari digital “La República”. Enllaç: http://www.larepublicacheca.com/toni-teixido-cup-mana-por-mes-manipula-assemblees/

De dones, maricons, anormals i negres de merda

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels negres per damunt dels blancs… No som iguals, no són de la nostra raça superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què rendeixin després a la feina, per exemple-. A què ve allò d’haver abolit l’esclavitud? Els negres van nàixer per a això i, de fet, els hi agradava el fuet, així se’ls recordava qui manava. No m’agrada veure als negres cobrant per feinejar. Sort en tenim actualment que allà on hi ha seny, es fa treballar als desgraciats del tercer món com déu mana. Han nascut per triscar de franc o per quatre rals, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, no els podem deixar conviure més amb nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home, per tant, les dones i les altres races estan per a servir als homes blancs com a càstig diví pel pecat original. Ja n’hi ha prou de que si «dret al propi cos» per aquí, que si «igualtat en tot» per allà… No, no som el mateix, les dones blanques naixen per a obeir, servir-nos i donar-nos plaer i descendència, doncs en vénen al món «programades». I està clar que les dones negres naixen per donar més esclaus a l’home blanc, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitàvem per a fabricar-nos més mà d’obra esclava. El lloc de la dona és a casa cuidant de la nostra progènie; en això coincideixo amb aquella altra mala raça dels moros.

O és que ens pensem més intel·ligents que Déu i Aristòtil? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de tornar a allò que era norma i, per tant, normal. Perquè primer sempre seran els nostres, els de casa, això és així i ens ho volen canviar els 4 comunistes llardosos que queden. Això és la llei del més fort i llest; si ets pobre, tu t’ho has buscat, per dèbil i per imbècil. Els poderosos sempre tenen raó. L’amo diu que, qui paga, mana.

Després venen els sodomites… Els maricons i les bolleres són una plaga que ens vol envair, se’ls ha d’exterminar a trets, com un control de regulació natural. Em direu que els malalts dels invertits són quelcom normal a la nostra societat? I digueu-me agosarat, però trobo que el nazisme es va quedar curt; si ho hagués fet bé, si no s’haguessin dispersat en tants fronts, ara ja els hauríem aniquilat a tots i les actuals generacions no sortirien de l’armari tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels discapacitats, signe innat del dimoni i les tendències criminals, anormals incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els han reconegut el dret a viure que només ens hauria de correspondre als forts. Això és de bojos, són una despesa, una càrrega inassumible que la societat hauria d’eliminar de la cadena hereditària. El disgust que s’endurien Goering o Hess si aixequessin el cap i veiessin la derrota de l’eugenèsia…

Analogiant:

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels animals per damunt de les persones humanes… No som iguals, no són de la nostra espècie superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què no emmalalteixin tan d’hora a les explotacions, per exemple-. A què ve això de voler abolir el seu esclavatge? Els animals han nascut per a això i, de fet, els agrada el fuet, així saben qui mana. No m’agraden els animals en llibertat havent-se d’espavilar per sobreviure. Sort en tenim que allà on hi ha seny, se’ls assassina en captiveri com déu mana. Han nascut per a ser propietat dels humans, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, els hem de cosificar lluny d’on vivim nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home.; en cap cas animals. Els animals estan per a servir a la humanitat, es llegeix a les sagrades escriptures, és paraula de déu. Ja n’hi ha prou de que si «dret al benestar i la vida» per aquí, que si «principi d’igualtat» per allà… No, no som el mateix, els animals naixen per donar plaer a les papil·les gustatives, diversió, vestit i fills a la indústria càrnia, farmacèutica, tabaquera, d’armes, etc… en vénen al món «programats». I està clar que les femelles naixen per donar més esclaus a la humanitat, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitem per a fabricar-nos més mercaderia i productes. El lloc dels animals és a la granja industrial i intensiva, als laboratoris i als escorxadors, sofrint turment per a la nostra tradició cultural i econòmica; en això coincideixo amb els responsables dels departaments d’agricultura, ramaderia i pesca de torn.

O és que potser déu i Aristòtil no ens van fer amos i senyors de la Terra? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de prosseguir amb allò que és norma i, per tant, normal; perquè primer sempre seran els humans, la nostra espècie, això és així i ens ho volen canviar els quatre animalistes llardosos que proliferen. Això és la llei del més fort i llest; si ets un animal no humà, tu t’ho has buscat per haver adoptat una forma diferent a la nostra. Els humans sempre tenen raó. L’amo decidirà el tipus de turment de la teva existència i les mil i una inimaginables morts del suplici.

Després venen els animals salvatges… Els animals indòmits que proven de viure al bosc són una plaga que ens vol envair, per això se’ls extermina a trets i ho anomenem control de regulació natural. Em direu que els porcs senglars, les guatlles, els cérvols, els óssos, les àligues, els llops, els conills, etc, són quelcom natural al forest? I digueu-me agosarat, però trobo que els humans ens estem quedant curts, si ens hi esforcéssim una mica més i no ens disperséssim tant en cimentar el medi natural, ara ja els hauríem aniquilat a tots i no creuarien les nostres carreteres tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels animals domesticats, signe innat de les màquines cartesianes imperfectes, incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els animalistes s’entesten a atorgar-los drets bàsics que només ens correspondrien als humans blancs. Això és de bojos, són bèsties que sobren en aquest món, i la societat els hauria d’eliminar de la faç de la Terra menys per a la nostra cadena alimentària i econòmica. Domingo López i el capitalisme antropocèntric es moririen -l’humà del disgust, i el sistema del tot- , si l’holística biocentrista s’acabés imposant.

Feixista és qui només s’ha indignat havent llegit els primers cinc paràgrafs. Qui acusa una sensació de poder envers els animals humans i no humans més indefensos i vulnerables, projecta una absolutista autopercepció de raó discriminatòria, conductes subjectives que condueixen sempre a la violació del principi d’igualtat i el dret a la vida.
L’especisme, -de la mateixa manera que el classisme, el sexisme i el racisme-, és feixisme. Si el teu intel·lecte ètic o les teves regulacions morals no acaben de localitzar les opressions explícites dels cinc últims paràgrafs -per no saber distingir les discriminacions totalitàries que contenen-, busca ajuda i canvia-ho, les revolucions personals i sociopolítiques comencen per un/a mateix/a.

(Article facturat, en exclusiva, per a la secció “La Ploma” de la TVAnimalista el dia 30 de març de 2.016).

Caurà la màfia política que segresta la CUP de Tarragona

20160215_082449Associació de caràcter criminal que fa servir mètodes de repressió i d’intimidació en defensa d’interessos privats i que es manté gràcies a la por i als prejudicis de la població». Aquesta és la definició que en fa el l’IEC del mot «màfia». En aquest cas, si canviem «criminal» per «polític», «privats» per «personals» i «població» per «membres col·laboradores i militants», tindríem la definició del que seria una màfia política, en cap cas delinqüencial. És en aquests termes que em referiré a la CUP de Tarragona en endavant.

Serveixin aquests paràgrafs per donar una legítima resposta a un atac personal i polític premeditadament infundat i organitzat, i fer-ho amb una serenor molt assossegada quan pots demostrar abastament el que denuncies, a qui i, sobretot, quan veus que la màfia que té segrestada la CUP de Tarragona ja se n’adona que s’ha confós, que ha comès un terrible error i que malauradament ha desaprofitat totes les oportunitats que tenia de demanar disculpes per les seves accions i de respondre a les conseqüències de forma interna per poder guardar la poca dignitat que, després de tot això, dubto tornin a recuperar. Per a això han fet tard, ja no hi són a temps.

Per demanar disculpes i rectificacions públiques per les greus injúries i difamacions contra la meva persona però, els en concedeixo una mica, disposen de 7 dies a comptar de la publicació d’aquestes lletres; en cas contrari, em querellaré contra les persones que van participar d’aquell linxament en la ignominiosa roda de premsa del passat dilluns.

Una roda de premsa en la que, a banda de la sorpresa i del fart de riure que ens va provocar la paròdia esperpèntica de la convocatòria, els voldria regalar un petit consell a cau d’orella ara que no ens sent ningú: -heu de saber controlar la mentida i ser millors intèrprets, estàveu massa nervioses, titubejàveu i es veu que es respirava un ambient reclòs i una paranoia tan gran que la vau arribar a transmetre a la premsa i als desconcertats regidors sobresaltats de la migdiada a cop de corneta. Els vídeos són boníssims, serviran molt en l’àmbit cientificoacadèmic.

Van dir que sóc conflictiu. Aquí els he de donar la raó, no en el sentit pejoratiu que pretenien, però si que en sóc, i orgullosament; mira vaig sortir rebel tu, vés quina cosa. Creia que era condició indispensable de tota personalitat i militància subversiva. N’he tingut, en tinc i en tindré de conflictes perquè sóc dels que no se’n callen ni una, dels que combaten les injustícies, dels que es fan respectar, dels que proven de fer prevaldre l’ètica i la coherència de les seves idees, els seus drets i dignitat, i a lluitar pel reconeixement de les qui no en tenen, contra tota discriminació, opressió i explotació. Si per comunista no fos conflictiu, afededéu que no me’n podria considerar i llavors només seria una trista i falsa façana pseudorevolucionària com elles i ells. La ràbia que senten que sigui indomable, inmanipulable i que hagi tingut la sort de no malgastar la vida a la secta.

Van gosar titllar-me de masclista i homòfob. Mireu si en són de dolents que tot i saber que és mentida com tot el que perboquen, ho escampen a la mínima que poden amb l’únic objectiu de provar de fer mal (sense èxit, ja no enganyen a ningú fora dels seus cercles). Els masclistes són ells, perquè en les desavinences jo he tractat en tot moment amb educació, cordialitat i com una igual a Laia Estrada; ser masclista seria considerar-la inferior o dèbil com han fet i fan ells que la tenen controlada per a què no provoqui més problemes dins i fora del partit i de l’administració; i de la mateixa manera, quan també vaig respondre als linxaments d’un simpatitzant i d’un col·laborador, no vaig diferenciar a qui em dirigia per tenir en compte la seva opció i preferències sexuals. Defensar-me dels atacs d’una dona i dos homes homosexuals no em fa ser una persona discriminant. Sóc jo qui puc corroborar que he sofert discriminacions, assetjaments i ridiculitzacions per ser home, comunista i animalista per part de la màfia. Doncs ràpid a demostrar-ho o desmentir-ho valentes, ja sabeu, 7 dies.

Ja que hi som posats, em fa molta gràcia que parlin des del «desconeixement» del cas de l’extinta CUP de Mollerussa i, curiosament, s’oblidin de comentar que la resolució de la Comissió de Garanties (CG) no negava o em donava la raó d’uns fets que vaig viure i patir tot i que decidia no actuar davant d’agressions -per part d’una militant alcoholitzada-, provades i reconegudes, davant d’un prepolitisme ofenós, tupinadetes electorals i davant prepotents simpatitzants que en període electoral remenaven més les cireres que no pas la pròpia militància local.

A xarxes, el regidor Jordi Martí, que és el portaveu dels assumptes tèrbols -tan públics com privats- de la màfia, afirma en el seu mur de Facebook que m’han fet fóra de diverses organitzacions i prova d’aprofitar el litigi que mantenen pel cas INIPRO per intentar vincular-m’hi i així desviar el debat real de les seves perversions polítiques i personals. Això només ho fan els culpables quan necessiten arguments i temps, més vell que el anar a peu, a banda d’inútil i patètic. Aquí hi ha sobretot en joc l’ego, els privilegis i la megalomania malaltissa d’aquest senyor i de Laia Estrada, emparats i beneficiats ambdós pels moviments al clavegueram d’una colla d’amics i familiars, -amb o sense carnet de la CUP-, i així poder esdevenir regidores a través d’un cop d’estat abans que cometessin un acte de cainisme entre ells. Com per a la resta, tens 7 dies Jordi Martí.

S’ha de saber que els tempos en la progressió del conflicte no els hem marcat les persones dissidents de la secta en l’episodi presumptament delictiu que he denunciat, i en el que tants s´han donat per al·ludits sense ser cridats (per què serà?). Aquestes militants portem des de maig de 2014 provant de trobar un espai de diàleg dins la mateixa estructura local, però després de reiterats assetjaments, injuries i difamacions dins els àmbits de l’Esquerra Independentista, de privació de drets polítics, civils i democràtics, d’insults, amenaces i d’intents d’agressió en seu assembleària i de sofrir judicis sumaríssims en un soterrat del Casal Sageta de Foc que la mateixa Inquisició hagués envejat, des d’octubre de 2014 aquestes militants decidim portar el cas als òrgans nacionals del partit. Cal dir que durant aquest procés i, per por a agressions físiques o verbals, les militants i membres de la CUP que van ser expulsades fraudulentament amb mi, van decidir autodefenestrar-se del seu dret de participació a l’assemblea de la CUP des d’octubre de 2014, i així fins avui dia, tot i que se’ls hi vulnera el dret a la informació i alguns dels canals de comunicació, com a l’intern de seguiment de la tasca de les regidores.

Portem 16 mesos enviant documentació i escrits demanant que s’investiguin els fets, amb totes les proves a la mà, esperant a que algú de la CG es dignés a parlar amb nosaltres. Si s’hagués fet tot correctament, de forma precisa i objectiva i amb els estatuts a la mà, la màfia estaria expulsada del partit i allí s’hagués acabat la cosa. Així doncs, que les investigacions sobre el tema que denuncio i el d’INIPRO vagin paral·leles en espai i temps no és culpa nostra, sinó dels òrgans nacionals de la CUP. El passat 19 de gener d’enguany vam rebre la darrera resolució que tancava de forma definitiva totes les portes a la via privada i interna de l’afer, és per això que es decideix complir amb l’advertència que fèiem al Secretariat Nacional (SN) i vaig presentar la denuncia el dia següent pel jutjat que pertoqués.

Les membres de la CUP que van protagonitzar tots aquests fets ja no poden tirar enrere, fixeu-vos que gasten la mateixa mirada que Jaume Matas durant les primeres setmanes de la seva imputació, cosa que hauria de conduir a les persones membres o militants de la CUP de Tarragona que no van ser testimonis dels fets, a saber que estan a temps de desvincular-s’hi si mai han tingut inquietuds polítiques per a llargs recorreguts. I dir especialment que, com que vaig fort i puc validar i testimoniar el contingut íntegre de la demanda que s’ha interposat, que sàpiguen les persones que van ser testimonis directes dels greus fets ocorreguts el 14 d’octubre de 2014 que mentir en seu judicial penal està castigat amb fins a 3 anys de presó i multes de fins a 12 mesos. Posats a escollir, jo hi entraria per defensar causes justes i nobles derivades de la lluita pels alliberaments que no pas per por a represàlies d’unes persones que us utilitzen i us abandonaran a la primera de canvi.

Una màfia que ètica i moralment és pitjor que els seus adversaris polítics nacionals i de classe, no pot representar el projecte de la Unitat Popular catalana a Tarragona, senzillament perquè nosaltres, d’incoherències i demagògies ens podem permetre les justíssimes.

Unes preguntes a l’aire: Quins secrets guarden d’algun afer deshonrant que amb notable xantatge tenen a tot un SN cobrint-los els presumptes delictes que denuncio? Com justificarà el SN que ha deixat assentada una «jurisprudència» que dóna carta blanca i via lliure a les agressions físiques, amenaces, insults i a les conductes, accions i actituds totalitàries per a totes les CUP? Suposo que això deu anar bé per tal que les organitzacions estratègiques puguin anar-se aplicant la llei del Talió en la pugna pel control de la formació. I tot això ho pateix, com en aquest cas, les que no estem ni en una banda ni a l’altra.

Obligarà el Consell Polític a fer alguna cosa al SN o per un petit grup mafiós es permetrà que s’esbombi el cas més infame dins la CUP per protegir els privilegis de dues persones? La màfia acabarà ben retratada, però cal mesurar que elles soletes estan posant a les persones que van formar part de les diferents CG i SN des de 2013 (i per tant a l’organització sencera) cap un atzucac legal, mediàtic i un risc polític i personal molt sever i d’abast nacional.

Dins l’esquerra anticapitalista tarragonina ja se sap per on desgrava cadascú, però dubto que a la resta del país sàpiguen que les conselleres de la CUP a l’ajuntament de Tarragona no tenen vergonya ni escrúpols, que no estan acostumades a no sortir-se amb la seva i que per això, davant la única via judicial que ens han deixat, arrossegaran a més persones i organitzacions en l’enfonsada del seu vaixell, cupaires d’arreu que per molts motius les intranquil·litzarà llegir això… És tracta de premonicions reals, que sapigueu que són perillosos perquè saben que perdran tot el que tenen i ja disparen a cegues. Si no reacciona qui ha de reaccionar us tocarà el rebre directa o indirectament, perquè jo ja he dit que anem fins al final, no els penso concedir cap treva, jo no reculo mai.

I no us tinc por màfia, us conec, us conec la misèria i la por que sentiu, porto prou anys veient com heu aconseguit normalitzar la foscor ètica i moral dins l’independentisme tarragoní. D’aquesta no us en sortiu, «camarades», aneu fent les maletes, demaneu disculpes per tot el mal causat a l’esquerra independentista, a l’anticapitalisme, a la ciutat, al país, i marxeu per no tornar més, aquesta és la única sortida personal i política que us queda.

Segons Schopenhauer, tota veritat travessa 3 fases, i ja fa massa temps que estem en la segona, la fase d’atac. Només en queda una, que serà curta i aparatosa, però necessària. Caurà la veritat, caurà la màfia i recuperarem la democràcia a la CUP de Tarragona