Les cares de la màfia (III): Albert Miró Rovira

Holi, holi! (una salutació que faig amb cara de selfi, llavis molsudots i figureta de cor amb les mans).

Cal saber que la màfia no només va desplegar coses, cares i fisonomies en aquell teatre de la «roda de premsa», 14 mesos enrere ja n’hi va portar unes quantes en aquell judici sumaríssim celebrat als baixos del Tribunal Popular Sageta de Foc, on l’Albertet va venir a demanar sang i purga. L’Albert Miró no apareix en aquella foto perquè ser un desvergonyit, a ell, no l’ha convertit mai en intrèpid, amb la seva contribució a la purga del judici sumaríssim (aixecar una mà) va quedar terriblement esgotat…

Crec que darrerament l’Albert la voltava trist, desvergonyit però pesarós de pensar-se que no li dedicaria mai unes línies… Doncs té, home, no ploris més campió, aquí va la teva cara de mascle malote amb la súper dessuadora encaputxada!

foto

Albertet l’anarkostalinista de la dessuadora.

Els que van d’anarquistes sempre m’han fet pensar en algun d’aquells personatges literaris que reciclava Charles Bukowski de la realitat. Algunes l’han anomenat realisme brut, clar que per a llordeses, les polítiques i morals de l’escolanet apaga ciris que ens ocupa. Que ni sóc Carver ni Bukowski, però després de rellegir «La màquina de cardar», m’ha donat un rampell metamorfosintàctic i aquestes lletrotes avui les signarà el sr. Bukakewski en tota la cara de l’Albertet Miró.

La màquina de purgar.

L’Albert està especialitzat en expiacions, li encanten les purgues a lo «anarkostalinista», tant que en els cercles resistents contra la màfia se’l coneix amb l’àlies d’«AlbErdoğan», que és també com ell mateix s’anomena per motivar-se quan es fa autogestions d’anarquista casat en la intimitat d’alguna casa aliena. Xip, xip, xap, xap, merda, el paper, ja sabeu…

Es veu que, una miqueta per aquí, una miqueta per allà, barrina que dóna cobertura a les motivacions d’aquella «roda de premsa» segons les quals jo seria un patriarkhomofoideu.
Ell i la seva encantadora senyora esposa «Vero-Emine Gülbaran» pregonen el mateix que els que hi van posar la galta, i per tant, van difamant-me per la ciutat. Ai pocatraces…, ja ho diuen que ni a garrotades escarmenten els ceballots, que es senten valerosos a les meves esquenes kurdes i després no tenen coratge per a l’afront. Ai, passerells…
En tot cas és curiós que vagi difamant en relació a aquests temes, perquè quan sovint explico que fins fa quatre dies, a les assemblees de l’Esquerra Independentista es feien comentaris i acudits sexistes, sempre tinc presents les ulleres embafades de l’«AlbErdoğan», petant-se sol de riure en el clímax dels seus acudits, allà a dalt de la cúspide dels desgraciats (de gràcia humorística, s’entén).

Ara, ell i la seva senyora esposa «Vero-Emine Gülbaran» (intel·lectual feminista com n’hi ha poques) surten una miiica de l’anonimat, i els dono la oportunitat de, si pel que fos no van ser a temps d’assistir a la «roda de premsa», m’ofereixo a gravar-los en algun lloc per a gent moderna i desllenguada com ells.

Va, i de propina li’n posarem una altra, una imatge on surt de figurant, que és el que sempre se li ha donat millor en ambients polítics. Un record per a tota la vida amb el seu líder espiritual o espirituós, (que «pobre», va embriagat de sectarisme i no el sap pixar…) Escolanet, deixa de mirar la margendona!

captura-de-2016-10-03-19-14-56

Albert Miró és el figurant que vesteix samarreta vermella.

A l’«AlbErdoğan» no se’l pot considerar traïdor a cap causa noble o èticament valuosa, és l’andròmina que l’independentisme d’esquerra de Tarragona ha hagut d’anar carregant, aquella pols damunt d’allò que no acaba mai de marxar i que de tan en tan et clava un ensurt d’aquells que et fan saltar les lleganyes, que saps vagament que hi ha personatges com ell que hi són, però vaja, que no te’ls esperes; sempre està a llistes de correus interns, i dóna opinió i tot, tu! Ep!, que ningú s’emocioni, que sempre és la mateixa que la del patriarca Giorgio, però doblada. I quan imita opinions? Aix, és tan cuco… recorda el tall de vídeo d’aquelles dones (mare i filla) que busquen mascle a la televisió. L’Albert seria la mare de la Manuela, i la Manuela, el Jordi Martí (https://www.youtube.com/watch?v=14MwPB9sgJw)
«…y yo tambien».

És de l’escola dels dropos com el seu capo Martinetti, que van d’anarquistes amb la caputxeta negra d’uniforme. Fraus, impostures d’impostors. Però no n’és de trepa com el seu admirat demagog, doncs ni que sigui poc, trepar costa, i les idees progres que li ronden pel cap no paguen pas l’esforç. La independència no s’ho ha valgut ni s’ho valdrà mai. Defensar la secta, per contra, si que li motiva.

Fa que té idees, l’agosarat, i tot sortint de les tendes de l’Amancio Ortega te les exposa sense haver-li-ho demanat. I després no li vagis amb històries per a què te les justifiqui, és l’elaborat «perquè si» de tota la vida de primer de cicle de primària.

L’Albertet Miró és dels que mai es perd una festa, ja sigui una reif (festa delirant en anglès) o bé un simple «de bar en bar», però per comptes «de Salses a Guardamar», que és massa de front patriòtic, hi va del carrer Sant Magí al carrer del Trinquet, que és menys provinciano i així pot anar més de cul (guai en anglès). Com que ja comença a ser de l’ol és cul (vella escola en anglès), a les barraques de l’avantguarda de Santa Tecla és divertit de veure’l apujant-se les ulleres amb una mà i aguantant un got retornable amb l’altra, demanant beguda gratis perquè ell és VIP i per la CUP ha fet i fa molt… Us l’heu d’imaginar com el Josep Lluís Nuñez que imita el Carlos Latre:

– Hola senyorita, sóc de la CUP eh, desde que usted estaba en los güevos de su padre, eh, soy jefazo, eh.

– Què vols anarquista?

– Deme cerveza, por favor, eh.

I al cap d’una estona…

– Si saben como me pongo pa’que me invitan.

Fi.

Va, anem a lo seriós de la tragicomèdia.

Em penedeixo de no haver sabut frenar les greus acusacions que l’Albert Miró va fer córrer sobre un militant que va acabar abandonant farà anys, de com va aconseguir escampar juntament amb Marc Farré que hi havia un infiltrat. Persones que no anomeno perquè no es mereixen més sobresalts. I ara que és quan n’hi ha més d’un, es dediquen utilitzar el seu vot «assembleari» a conveniència. Santa innocència ingènua la meva…

El 31 de maig de 2014, en un acte de la CUP a la plaça de Rei, l’Albertet va posar de volta i 3 quarts a tots els «grans líders» que van anar pujant a l’escenari. Estava enfadat, era migdia, va dir que va baixar al carrer perquè no podia continuar dormint; que a veure si endevineu, venia de festa.

Ell és l’amic dels patriarques al que fan bellugar quan convé a canvi d’una cervesa (al Casal ja se la posa ell mateix). Com per exemple al judici sumaríssim del dia 29 d’octubre de 2014, celebrada la festa de la purga al soterrani del casal, que va acudir-hi demanant expulsions fragmentades (allò d’expulsar «en pack» no ho va veure clar aquella tarda). Només va venir a demanar el meu cap. Però les ordres eren ordres. Aquell dia va gosar pronunciar-se, doncs no hi havien càmeres davant. Lo seu és difamar d’amagatotis.

Miró demanava canya en l’assemblea del 10 de febrer d’enguany, 9 dies després de l’espectacle de la «roda de premsa». Deia que «Les denúncies contra mi les tiraria endavant però que no les faria públiques de moment fins a veure nous moviments.»

Albertet, res podreu fer per provar d’endarrerir inútilment el vostre esfondrament, perquè de «nous moviments» nostres n’hi haurà fins que no allibereu a l’organització política que teniu com a ostatge, per explicar al país qui sou, per demostrar què heu fet i continueu fent, i finalment col·locar totes les vostres fisonomies dins un marc daurat quan quedi desarticulada la màfia per a que mai pugueu tornar a la deshonra d’embrutar la causa de la llibertat.

Ara deixa de plorar, relaxa’t, guatsapeges a la tropa i te’n vas a demanar assessorament i suport al clan per a denunciar-me; crec que et sorprendràs quan vegis que et supliquen que no ho facis. Reflexiona després sobre els motius. I des-flexiona els genolls després de besar la mà dels líders quan abandonis la sala.

Necessitaves una espenteta, i jo sóc bon samarità; rebràs la mateixa repulsa que els teus líders, «AlbErdoğan», o et pensaves que te n’aniries de «rosites» i «mamadetes» tan tranquil? Us reagrupo per tal de veure-us caure durant els «dies D» que vindran. Un dia ens vam posar al cap que «Si us toquem a una, us toquem a totes!»😉

Sabràs el que és estar en una de les bandes de debò i, poc a poc, sentència a sentència, notaràs la part que et tocarà del vertigen i l’assenyalament públic i polític d’aquest país.

Ves-te’n fent a la idea que aviat et caducarà el carnet de màfies, i que a Tarragona faré que no el renovis mai més en seu política.

Petonets.

Cordialment,
sr. Bukakewski

(* com sempre, quan parlo de màfia i derivats, en tot el text, ho faig en els mateixos termes i sentits que els que exposo aquí: https://atiantlletres.wordpress.com/…/caura-la-mafia-polit…/ )

3 anys de lluita de la Plataforma “No al dofinari” de l’Aquopolis.

Diumenge passat finia el tercer any consecutiu de la campanya que la Plataforma «No al Dofinari» ha dut a terme, un cop per setmana durant la temporada estival, de forma presencial, la protesta a les mateixes portes del circ sedentari que utilitza a mamífers marins, uns animals que la corporació Leisure Parks SA (Aquopolis) hi té en propietat a La Pineda (Vila-seca).

Més de 1.000 dies han tingut l’alcalde Josep Poblet i el director de l’Aquopolis, Josep M. Claver, per a respondre a les repetides demandes de reunió amb la Plataforma. Com a resposta, el silenci, perquè el que convé davant els casos de denúncia d’explotacions és provar d’invisibilitzar a les persones que l’assenyalen, i així exprimir la vida i l’ànima dels subjectes que aquests volen alliberar. En aquest cas els subjectes sempre han estat els dofins i lleons marins captius i esclaus, reclosos a la seva infame presó de ciment i humans.

Aquesta ha estat una temporada precedida per la pressió i la negociació política amb els partits a l’oposició. També marcada per les negatives al diàleg amb el PDC, amb una majoria absoluta de l’absolutista alcalde-rei Poblet I de Vila-seca. Caracteritzat tanmateix pel baix nivell d’alguns/es regidors/es que perpetuen, amb la seva impostura incompetent, el seu regnat. I en definitiva el que és més greu per a nosaltres, que allarguen l’esclavatge i el captiveri dels animals presoners dins el parc aquàtic.

Tot i aquest desmoralitzant panorama, vam decidir fer pressió política al consistori vila-secà, provar d’establir una aliança entre les forces opositores per a fer pinça al ple… Així va prosseguir el litigi administratiu fins que C’s van decidir trencar la unitat d’acció política sense donar cap tipus d’explicacions. D’altres com el PP o DV-AM no van dignar-se ni a aparèixer, tot i que aquests últims ens comunicaren el seu suport.

Fins avui dia, la campanya ha travessat les fases que marcava l’estratègia, és d’aquesta manera que, des de 2.014 fins a l’actualitat, es van anar realitzant diverses xerrades, col·loquis, recollida de signatures (físiques i virtuals), debats i presentacions de la campanya en plena cursa electoral a càrrec de la única formació política que ha donat sempre la cara i els esforços militants per aquests animals; és per això que aprofito per donar les gràcies a ICV Vila-seca i, en especial a la Lara Álvarez, que tant ens han ajudat en els assumptes polítics al consistori i cada diumenge que, sens falta, ha estat al nostre costat.

Es prepara una proposta de moció per tal d’abordar el tema amb el suport del PSC i VSEC com a mer tràmit que justifiqui l’esgotament de les vies possibles al ple de l’ajuntament. El nou curs polític ha albirat l’eina política que volem entendre definitiva, que pugui posar fi a l’esclavatge dels animals, saber quins haurien mort, i quin és el seu estat de resistència al captiveri.

Així doncs, no tot han estat males notícies. Destaquem la presència i aportacions de les companyes que han nodrit de sàvia renovada a la Plataforma, totes les jornades de protesta, demostrant la seva repulsa a l’opressió soferta pels animals a les portes d’aquest circ infecte.

S’enceten nous camins per alliberar els animals lluny de La Pineda. Com sempre us anirem informant a través de les xarxes socials.

És imperiós que Brisa, Betty, María, Naia, Arión, Aiko, Maca, Gala, Luna, Afro i Tau siguin alliberats. Corre pressa, no s’hi val a badar!

(*Publicat els dies 28 i 29 de setembre de 2016 en diversos mitjans locals tarragonins)

Les cares de la màfia (II): Maribel Setién Abascal

MARIBEL SETIÉN ABASCAL va ser una de les cares damunt d’un coll que servien de peça de decorat de la «roda de premsa» que va fer la màfia de la CUP de Tarragona, el passat febrer, per provar d’estigmatitzar-me després que es fes pública la denúncia interposada contra José Estrada.

som-hi, doncs aquesta dona és una intel·lectual de la polítIca en general; a les assemblees de la CUP ja destacava peR les seves aportacions a la causa de la súper revOlució. enraoneu-hi, feu-li qualsevol preguNta en aquest sentit i quedareu embadalides de les seves capacItats de resposta, Argument i persuasió dialèctica.

Darrerament, en finestres públiques se l’ha vist en relació a això http://watermelon.diaridetarragona.com/candidats/candidat/67/maribel-setien i això altre http://tac12.xiptv.cat/estiu-12/capitol/maribel-saiten

A l’entrevista diu: «sóc una lluitadora»; i ho és, ningú no li podrà negar mai que brega fanàticament pels interessos i privilegis d’aquells i aquelles que controlen la CUP a Tarragona. Els seus comandants, com llepolies per a nens, sempre porten alguna medalleta a la butxaca per a penjar-li. Ella les entoma submisa, es sent realitzada, i sempre més tard que d’hora se’n va cap a casa saltironejant, la joia i l’alegria l’envaeix…

Fa quatre dies que remena la carcassa pels cercles hippie-progres de la ciutat; ella i els qui són com ella es pensen que hi porten tota la vida i que a sobre són substancials, perquè abans de la secta la seva vida no n’havia tingut cap de substància. La Maribel és de moral baixa perquè té padrins, bé, padrina i padrí de la màfia per ser exactes. Aquests padrinos els hi fan creure tot pobrets… amb aquella il·lusió a la carona i ullets emocionats de còmic de manga sobre del nas…

També és cert quan diu que «ella es mou molt, i la coneix molta gent»… Sí, fora muralles només de bar en bar, llocs on deixa anar el verí per la llengua, acompanyada de qui convé en cada moment, escampant rumors difamatoris per intentar eliminar a aquelles companyes, (que fins i tot eren amigues «de l’ànima»), i alhora aconseguir aliats entre aquells que menyspreaven. És molt amiga de les seves amigues de partit, però quan sorgeixen interessos i rep ordres, ha demostrat ser molt bona amb la daga i per l’esquena (en sentit figurat).

L’obstinada Maribel, com la seva condeixeble Mar Joanpere Foraster, també fa de “brigada político-social” a la CUP, i li encanta la seva comesa, li ho vaig notar de forma exagerada una tarda que em va acompanyar a penjar cartells i va posar als militants que interessava de volta i mitja. La seva missió aquell dia fou provar de persuadir i fer-me preguntes personals: «…que què en pensava d’aquest i d’aquella, que «els seus» estaven en guerra i que havia d’escollir bàndol…»durant més d’una hora, la seva missió va consistiren desprestigiar amb greus acusacions personals al metge Teo Mayayo i a la Júlia Crusat de la comissió de sanitat, seguint pel Carles Samper, l’Òscar-Adrià Ibáñez, la Joana Badia, l’aguerrida Maria Bové, la Lorda Marauri o el Francesc Xavier Tolosana, a totes elles de forma directa a través de presumptes calumnies, i continuant pels «poc implicats», un nombre indefinit de persones, amics, familiars no militants els quals uns van acudir al judici sumaríssim (recordem que s’està editant pel REC), i d’altres afegits després a llistes electorals.

com que no en Té gaire de personalitat, sempre està buscant l’esguard i l’aprovacIó de la seva líder laia estrada; en assemblea, amb una mirada reprovaTòria en té prou per saber què ha dE votar, què ha de fer i què ha de dir. pobres domesticats que es pensen que són Lliurepensadors quan de fet no han deixat mai d’imitar roLs, sempre de qui admiren, i és que a les sectes ja sabem com vA això del culte i l’adoració.

Com a Waylon Smithers, se la veu feliç fent de servent de l’Estrada, però també de Marc Ferré, Aitana de la Varga i Jordi Martí. D’això n’hi podeu dir «amor» si ho preferiu, a ca la CUP de Tarragona les relacions afectives són una mica recargolades quan no empiocades.

Quina llàstima que els patriarques no l’haguessin posat a ella a la «roda de premsa», perquè quan menteix i es bloqueja, la seva cara enrogeix fins a l’extrem; fins i tot es posa matussera i crida «…por mis jefes mato, maaaaato!»

Com que la Maribel Setién és d’aquesta mena de gent que ja no tindran mai vergonya, -ni podran tirar enrere per tot el mal causat un cop hagin d’abandonar la nau que segresten-, i com que es creu una «popi» filantropa, se la deixa gaudir del temps que li queda de postís. Aviat es podrà estar en condicions de demostrar que només és una mesquina progre totalitària, -que «pobreta», també és el que ha vist fer-, i llavors, quan es faci justícia, pensarà més d’un cop, com deia l’Aznar de El Jueves «nunca debí salir de Valladolid», que d’Albesa no n’hagués hagut de sortir mai per venir a la meva ciutat a fer d’esbirro mafiós.

I me’n reservo unes quantes… continuarà.

(* com sempre, quan parlo de màfia i derivats, en tot el text, ho faig en els mateixos termes i sentits que els que exposo aquí: https://atiantlletres.wordpress.com/…/caura-la-mafia-polit…/ )

Les cares de la màfia* (I): Mar Joanpere Foraster

Recordeu la MAR JOANPERE FORASTER? Va ser una de les portaveus de la roda de premsa que va fer la màfia de la CUP de Tarragona, el passat febrer, per provar d’estigmatitzar-me després que es fes pública la denúncia interposada contra José Estrada.

Aquesta dona és molt perillosa, doncs ja venia de criminalitzar a militants de la CUP de Reus, per discrepar i ser dissidents a les actituds sectàries, tot aconseguint que abandonessin l’assemblea sota pressió (acusant-los falsament, com a mi, de «ser masclistes i homòfobs»). *Tot aquest paràgraf porta el “presumptament” a davant.

Quan a Tarragona van necessitar els seus serveis professionals de mafiosa, -un cop a Laia Estrada, Aitana de la Varga, Jordi Martí i Marc Farré els hi estava marxant de les mans l’estratègia antidemocràtica pel control de l’assemblea-, la van trucar a la desesperada per tal que s’incorporés sota les seves ordres a fi de sumar esforços contra la dissidència tarragonina. D’entrada li van fer escriure uns correus a la llista de correu interna de la CUP amb l’únic objectiu d’atacar-me personalment per defensar els seus patriarques. Va acudir al judici sumaríssim a votar l’expulsió fraudulenta dels 6 militants dissidents i, des de llavors, l’obstinada sectària, fa de “brigada político-social” a la CUP amén dels companys de congregació.

Fixeu-vos en aquesta dona durant tota la roda de premsa que teniu al cos de la notícia de l’enllaç. Sempre està nerviosa, té por de no haver retingut al cervell i creure’s les seves pròpies presumptes mentides, redacta victimisme des del CREDA (o atac frontal des de la CUP) escudada en el corporativisme d’allà on estigui remenant l’esquelet.

Sota la bandera de la lluita feminista s’amaga una manipuladora de primer ordre, atiant una presumpta misàndria androfòbica contra els homes que no pertanyen a la seva secta, que no romanen sota les seves ordres, o que resisteixen i actuen contra les seves accions mafioses. Dones com ella i la seva “líder espiritual” Laia Estrada no són feministes, doncs odien la llibertat i la igualtat.

El mateix modus operandi que amb la CUP de Tarragona: la utilització d’una roda de premsa a cuita-corrents per a dir que el CREA és víctima “d’atacs i difamacions constants i sistemàtics”. Us sona?

Les persones que, com jo l’hem patit en els nostres col·lectius, en la seva virulència parasitadora, no podem fer més que creure la versió de les presumptes víctimes que l’han denunciat com a presumpta integrant del CREA i de la Xarxa de Víctimes de Violència de Gènere a la Universitat.

Llegiu amb atenció aquests fragments de la notícia que enllaço al final:

(…) «Tots volen mantenir-se anònims, per por de represàlies per part d’un grup de recerca nombrós amb recursos i prestigi al món universitari».

(…) A més de les hores que calia fer com a becari de recerca, s’havien de vincular a un projecte, explica, participar en tertúlies dialògiques sobre lectures sociològiques, fer voluntariat, anar a trobades de cap de setmana, formar part de grups d’homes o de dones per “transformar-se”, etc. “Eren unes jornades de treball extenuants, et desgastaven físicament i psicològicament”, diu. Assegura que des del grup fins i tot es controlava amb qui tenien relacions sentimentals. “Diuen que hi ha persones ‘A’, que volen transformar el món i són maques; persones ‘B’, que estan en transició per ser-ho, i persones ‘C’, els altres”, explica. Amb qui cal relacionar-se és amb les primeres, perquè ja s’han transformat.

(…) “Et van segrestant cada vegada més el temps, fins i tot l’oci és amb ells”, explica una dona que hi va estar prop d’un any i assegura que ni tan sols li permetien “menjar un entrepà sola”, perquè s’havia de fer amb el grup. També manté que un dels dirigents del grup va intentar seduir-la, tot i que just feia segon de carrera, amb tota mena d’estratègies. Es va sentir “completament intimidada”. Una altra exmembre, que hi va estar tres anys, recorda que per formar-ne part va haver d’entrar al grup de dones, on es “despullaven” psicològicament per “transformar-se”. “Em van dir que no triava bé els nois”, recorda, i diu que també va patir pressions per part del mateix dirigent per anar-se-n’hi al llit. Al final, va cedir.

(…) Tots els exmembres mantenen que, a poc a poc, van anar tallant el contacte amb el seu entorn. “Et fan creure que ets membre d’una elit científica”, explica un altre exmembre que es va passar sis anys al CREA i que va arribar a viure en un dels pisos compartits del grup de recerca, on diu que es controla encara més la vida dels membres. A les dues exmembres les van captar oferint-los beques de col·laboració i recerca quan tot just eren estudiants primerenques. El grup té prou projectes de recerca per avalar estudiants que volen fer el doctorat i carrera universitària. Això té un preu, però, asseguren: obrir-se del tot, acceptar la seva manera de veure el món i les relacions sentimentals “obertes” però sempre amb gent que el grup consideri adequada.

(…) La vicepresidenta de l’entitat de prevenció contra la manipulació sectària RedUNE, Margarita Barranco, ha explicat a aquest diari que han tractat quatre casos d’exmembres del CREA que, després de sortir-ne, no aconseguien refer la seva vida. “Els havien anat aïllant del seu entorn fins que hi havien perdut el contacte”, ha dit, “controlant-los les relacions personals, les activitats o fins i tot quina informació era vàlida i quina no”.

Llegint això tinc un “deja vu” constant. Això ho he viscut a la CUP de Tarragona des de 2.013. Per això i moltes altres que no he volgut fer mai vida social amb aquest tipus de gent verinosa.

Espero que es faci justícia en aquest cas. A Tarragona també ho espero, però pas a pas, primer hem començat pel «gran líder suprem» José Estrada. Les accions legals contra la resta de la màfia arribaran tot seguit de les primeres sentències.

Mar Joanpere és malvada per manipuladora, per mentidera i moltes altres “virtuds” que s’han de tenir per poder formar part de segons quines sectes mafioses que romanen enquistades a l’Esquerra Independentista.

Totes les sectes són tenebroses, sento por, sento fàstic.

marjoanpere

La notícia:

 http://www.ara.cat/…/Denuncien-grup-recerca-crea-UB-acusant…

(* com sempre, quan parlo de màfia i derivats, en tot el text, ho faig en els mateixos termes i sentits que els que exposo aquí: https://atiantlletres.wordpress.com/…/caura-la-mafia-polit…/ )

O ens desfem de les sectes enquistades a la CUP, o tornarem a la travessia del desert

Qui hi ha darrere del procés de putrefacció interna a la CUP? Quins són els grups de patriarques que, des de dins i fora de les cúpules, exerceixen el poder més autoritari per pervertir l’eina assembleària? Sobre qui recau el desgavell polític-organitzatiu i el funcionament obscur de la direcció cupaire?

Comencem en relació a l’organització estratègica Endavant, que des de sempre ha perseguit  imposar la seva hegemonia dins l’Esquerra Independentista (EI), de com va participar en noves formes de parasitar la CUP quan ex-diputades com Isabel Vallet van comandar, des de la tribuna parlamentària cap a finals de 2013, unes llistes de control mitjançant el desplegament de peons enverinats arreu del país. Una llista de correu electrònic que es va interpretar com una eina al servei i finalitat última de controlar i boicotejar la CUP, per poder manipular la militància en assemblees locals, territorials i consells polítics, tot tramat amb l’ajut dels informes subjectius dels acòlits del llistat, estant així al cas de tot per a què res restés fora del seu domini. És d’aquesta manera com devia començar la cacera de bruixes interna quan tot just la CUP havia fet entrar 3 diputats, a boicotejar els tarannàs polítics més locals, a marginar, a suspendre militància o expulsar-la directament, etc. Aquesta conxorxa va poder conèixer-se per la mateixa Vallet doncs, per error, va reenviar l’historial d’aquell grup a un altre en que d’altres militants de la CUP van poder llegir el seu recargolat contingut i comunicar-ho a la resta de famílies de l’EI. Aquesta errada va provocar que la mateixa Vallet posés voluntàriament el seu càrrec institucional a disposició de la militància (se suposa que només endavantina). No va dimitir, doncs potser entrà en joc el «favor per favor», o el «et tapo la misèria si tu em fas una concessió». En tot cas, és d’aquesta manera que s’enceta un conflicte d’interessos i es destapen les friccions i malfiances, una guerra intestina entre els blocs del que ara seria Poble Lliure, (la refundació del MDT) i Endavant per tal de liderar la CUP.

Per posar un exemple, Endavant a Tarragona és una organització totalitària, doncs ha combatut tota mena de dissidència interna i externa a les seves tesis per mitjans antidemocràtics, foragitant i provant d’anorrear tot el llegat i tradició independentista d’esquerra a la ciutat com a bona secta que és. A nivell nacional, cada municipi sap qui són i sabran a què es dediquen. I en aquest sentit, poc més a dir sobre aquesta colla a banda de subscriure les paraules d’aquest article de Pere Gendrau (1).

Seguint amb la Crida Constituent ens trobem amb això: Lluita Internacionalista, En Lluita i Corrent Roig, una amalgama de partits marginals (en nombre i ideologia) on s’hi refugia l’espanyolisme republicà, restes de sèrie polítiques amb les que ICV/CSQP se’n fot i dóna gràcies a la CUP per haver-los adoptat i tenir-los entretinguts. Mai aquestes capelletes s’haguessin imaginat treure un rèdit tan sucós com plantar diputades al Parlament i tenir pes i vot decisiu en acords i resolucions tan nefastes com les que estem acostumades a patir.

I «pobre» Poble Lliure (PL), que en la cursa d’escampar militants i influència estratègica, està perdent la «guerra freda» amb la secta endavantina… Per convertir-se en referent polític predominant cal ser pulcre, d’entrada, en la vessant més ètica i moral, mirar-se el melic i diagnosticar-se si simplement són un altre «culte de congregació» amb menys poder que Endavant, o bé una veritable alternativa a la re-democratització de la CUP. Si estan en el supòsit darrer, caldrà que vencin la por (estratègica?) i comencin a denunciar, a tort i a dret, les malvestats de les persones i organitzacions sectàries que s’aixopluguen sota les ruïnes de la il·lusió del que podia haver estat el MCAN. Doncs veurem quin paper adopta PL en els casos de les assemblees locals on hi regnen els patriarques dels clans més virulents i desvergonyits, i si tenen cap assumpte que revisar en algun que altre afer de característiques semblants en d’altres territorials. De moment el seu paper és callar en tot; de moment, complicitat (estratègica, és clar!). Potser hi ha tanta misèria en una banda i l’altra que caldria valorar la possibilitat d’una tercera via, la creació d’una nova organització estratègica formada per militants independents.

Dins l’EI hi han sectes que esdevenen màfies, una màfia en els mateixos termes i sentits que els que exposo en aquest altre article (2) que, a la vegada, em va servir per donar resposta als patriarques que segresten la CUP de Tarragona en relació a un litigi públic i judicial al que ens ha empès a mantenir la comissió de garanties estatutàries, just després de jugar amb nosaltres durant 18 mesos i vulnerar-nos tots els drets com a militants per, presumptament, encobrir els presumptes delictes que les dissidents militants tarragonines hem començat a denunciar. Per si en voleu saber més, aquí es parla directament de tongo electoral, d’intents d’agressió física, d’amenaça, repressió, d’insult, la manipulació d’actes, de judicis sumaríssims, de l’impediment de l’exercici dels drets individuals de militants, etc (3).

No hem arribat a un procés de majoria independentista al parlament només gràcies a l’EI; aquesta és una transició nacional promoguda per milions d’ànimes que s’han anat manifestant al llarg d’aquests anys, moltes sota l’aixopluc de l’ANC, de vots efectuats des de la més àmplia diversitat ideològica i amb un únic objectiu prioritari: un Estat pel Principat. Ara toca facilitar el camí cap a la independència des del Parlament, els ajuntaments i el carrer, i si ens traeix CDC o ERC, que recaigui sobre ells aquesta ignomínia.

Les persones que hem anat construint l’EI, més que anticapitalistes, som d’esquerra, socialistes concretament, no hem de demostrar res a «l’esnob-progre» que ha desembarcat al moviment quan ja no anaven maldades, gent de casa i vida benestant que no ha tastat mai la repressió, la tortura, l’exili, ni en la seva majoria coneixen en primera persona el que és l’explotació assalariada, aquell treball dur i deshumanitzant a canvi de 4 euros l’hora.
Per a bona part de la CUP actual, la revolució és façana i culte a la secta de torn per comptes d’albirades a la llibertat. És l’estupidesa de canviar a Mas per Puigdemont, votacions que sempre acaben en «empat», fer perdre més de 800M d’€ pressupostaris i rebequeria insolent, queixar-se de tot sense oferiments realistes de proposta alternativa a canvi. S’ho han cregut, la megalomania prepotent i la fatxenderia fa creure a alguns diputats i regidorets que són vés a saber què, amb unes formes d’actuar i fer política que s’acosten més al matusser populisme pamfletari que no pas a la sàvia d’una esquerra «renovada», aquella que prometia ser el garant del procés amb més de la meitat de vots prestats al voltant d’aquesta única condició.

L’assemblearisme a la CUP està pervertit, i no serveix com a fórmula a la necessitat de donar resposta política immediata si es vol incidir de forma efectiva en un Parlament. Cal canviar el funcionament intern i foragitar els clans escocesos de tall sicilià que impregnen d’alguns totalitarismes a l’organització. No abandonaran, se’ls haurà de fer caure i, en alguns casos com el de Tarragona, mitjançant sentències expedides per la justícia ordinària.

A les membres i militants de la CUP que hagin o estiguin patint en seu assembleària l’assetjament i la incursió de patriarques autoritaris, -ja sigui des d’Endavant o qualsevol altra capella-, que no dubtin en assenyalar-los i denunciar-ho públicament si disposen de proves, però que de cap manera recorrin a la comissió de garanties estatutàries internes doncs, per experiència, no es tracta d’altra cosa que un «tribunal d’excepció inquisitorial», utilitzat per anorrear qualsevol tipus de dissidència que pugui delatar a les màfies.
Si sou militants mogudes per la honestedat, la llibertat i la justícia en la lluita per la independència i el socialisme, caldrà que actueu aviat. El país (i el procés) és molt més important que les congregacions que parasiten la CUP, cal combatre-les i foragitar-les. No sereu traïdores al moviment, sinó tot el contrari, esdevindreu dissidents a les sectes que ens empenyeran a una nova travessia pel desert en qüestió de pocs anys, condemnades a l’extra-parlamentarisme pels deliris egocèntrics de militants que actuen per al benefici d’uns pocs patriarques nodrits i recolzats per escolanets prepolítics. Cal esmenar ràpid els errors, cal una altra estratègia i objectiu, ha de retornar la democràcia interna, cal refundar la CUP!

(1) http://dom.cat/wd8  (2) http://dom.cat/wd9   (3) http://dom.cat/wda

‘A la CUP de Tarragona mana la por i qui més manipula les assemblees’

REPUBLICA CHECA – Se sent víctima de la CUP?
TONI TEIXIDÓ Sí, és una situació temporal. Pel que sé, a Ponent, al Barcelonès o al Maresme (de forma més manifesta) i a altres territoris també hi ha casos molt semblants, doncs tots responen a paràmetres gairebé idèntics d’intent d’anorreament personal i polític. En el cas de Tarragona hi ha, almenys, la meitat de la gent que conformava la CUP abans de 2015 que, a diferent escala, també els hi han fet passar magres. Hi ha hagut dos secretariats nacionals i dues Comissions de Garanties que han avalat, defensat i donat cobertura a actuacions qualificables com a presumptes delictes i a autoritarismes que a poc a poc espero que vagin sortint a la llum.

RC – Creu que es vol implementar el patriarcat Estrada a la CUP?
TT – Aquest patriarcat, amb alguns «morts polítics i sindicals» a l’esquena, sempre ha necessitat noves plataformes per poder parasitar, i aquí n’han trobat una amb el sucós afegit d’abastar el poder, la poltrona i la influència que tant perseguien. I no només «els Estrada», sinó també «els Martí-Farré» que, en el cas del conseller – escollit a dit internament -, encara és més fragant, doncs ja venia de fer-ho a tot arreu del món anticapitalista on ha pogut remenar l’esquelet. A la CUP va acudir a escasses assemblees en anys i ni estava ni se l’esperava a l’hora de pencar en les tasques activistes municipals més enllà de treure el cap per parlamentar en algun acte públic i sortir a la foto, que ves per on, rima amb dropo. És la tranquil·litat (que rima amb aprofitat) que dóna ser i tenir a l’altra família mafiosa del teu costat, saber que et guarden un lloc de cúspide a les llistes de l’ajuntament, malgrat que els vots l’haguessin relegat a la sisena posició de sortida, per aquests i d’altres motius.

Judicis sumaríssims
RC – Hi ha mancances democràtiques a la CUP de Tarragona? De què parlem realment?
TT – La màfia mai ha sigut democràtica. Pels seus interessos egocèntrics tot s’hi val; parlem de l’amenaça, la repressió, l’insult, la tolerància amb la violència en seu assembleària, la manipulació d’actes, la mentida organitzada, aconseguir de forma premeditada i organitzada l’impediment de l’exercici dels drets individuals com a militant, etc. Si malgrat tot això, encara creuen que poden perdre privilegis, fan venir d’urgència, i a toc de corneta, a amics i familiars a votar el que els patriarques ordenin. Espero que mai confonguin un plenari a l’ajuntament amb un dels seus judicis sumaríssims, on Jordi Martí feia de «jutge» i Laia Estrada de «representant de l’acusació», una funció de teatre que podríem passar a la gran pantalla i estrenar al proper Festival REC.

RC – A la CUP es restringeixen alguns drets de ciutadania?
TT – Òbviament.

RC – Qui mana realment a la CUP?
TT – La por i qui s’aprofita d’aquesta. De forma material ho fan els patriarques que més verí i titelles aconsegueixen escampar dins les CUP i les organitzacions estratègiques. Qui més manipula les assemblees i qui més vulnera els estatuts interns té el premi de la tribuna i el taulell on es remenen les cireres putrefactes.

Són iguals que els altres
RC – De què es queixa exactament?
TT – De la tolerància amb la misèria ètica i del despotisme en la governança. D’aparentar que són diferents de la resta sense ser-ho.

RC – No ho entenc, per què no es dóna de baixa com a militant?
TT – No ha calgut. El passat febrer em van expulsar sense cap garantia estatutària ni explicació concisa de les suposades infraccions que la motivaven. A la CUP tot passa per la «democràcia del dit». Si no ho haguessin fet tampoc m’hauria donat de baixa, doncs si marxa la dissidència, aquesta dóna via lliure a la normalització de la pràctica autoritària.

RC – Per què va recórrer a la Justícia?
TT – Doncs em dol reconèixer-ho a hores d’ara, però per haver estat un ingenu i pensar que la Comissió de Garanties estatutàries del partit era un òrgan independent i objectiu. Les membres i militants que combatíem l’autoritarisme ens penedim molt de no haver-ho denunciat públicament abans de les eleccions municipals. Si haguéssim escampat només una de les moltes proves que sustenten la demanda inicial que he interposat contra José Estrada – i les que cauran contra la resta de membres de la màfia* -, s’hauria acabat ràpidament aquesta ignomínia i no hagués calgut un òrgan extern com el de la justícia ordinària.

RC – Ha pensat afiliar-se a un altre partit?
TT – No, és el partit que vaig compulsar i cofundar i no el pensem regalar a la màfia disfressada de roig i negre que el segresta. Sóc un independentista que combat totes opressions en el seu manual de lluita, algunes d’elles en oposició frontal al pensament antropocèntric; diguem que no seria un militant còmode per a cap partit que es fa dir d’esquerra, persegueixo una revolució perquè encara no he superat el romanticisme idealista ni perdut els meus principis morals. La CUP podria haver estat una plataforma que recollís la interseccionalitat i els anhels de totes les explotades, un espai promotor per a la construcció d’un veritable MCAN digne, modern i respectable.

Por a represàlies
RC – Com catalogaria la CUP?
TT – Després d’analitzar els últims 4 anys, doncs, com una relliscada estratègica a escala nacional. Aquí a Tarragona com una competició d’estètica dins el club d’amics i familiars que busquen notorietat en comptes d’una revolució. Ho permeten els militants per por a les represàlies dels patriarques i defensades pels seus prosèlits, molts d’ells gent prepolítica, rovellada moralment i presa de l’endogàmia sectària, fatxendes al·lucinats que juguen a la subversió perquè no tenen el coratge de la revolta; la manca d’empatia i de veritable solidaritat els empeny al posat de pega. Generalitzant són tristes façanes que s’atreveixen a donar lliçons de moral a tothom, limitats a perbocar uns lemes que embruten amb la demagògia dels seus actes. Cada article de Jordi Martí i de Laia Estrada en seran exemples clars quan vagin caient les sentències.

RC – Què pretén amb la seva denúncia si es podria resoldre apartant-se del partit?
TT – Com deia, del partit me n’han apartat fraudulentament. Apartar-se de les experiències que vaig patir durant la meva trajectòria com a militant significaria claudicar a la màfia. Molts militants o simpatitzants s’han donat de baixa de la CUP a Tarragona – i a escala nacional – en veure l’antidemocratisme que hi impera, però això no soluciona res, cal actuar.

Intent d’agressió
RC – Què li va fer José Estrada? Encara no ho he entès…
TT – Era el primer dia que acudia a una assemblea, el van fer venir expressament a defensar els interessos de la seva filla, i el mascle-alfa els va protegir obligant-me a callar, insultant-me, amenaçant-me i provant reiteradament d’agredir-me físicament – que no ho va arribar a fer perquè el van retenir entre tres persones durant una estona -. En veure que no les podia flanquejar, em va demanar de sortir al carrer «para que te pueda tocar la cara, valiente» entre insults. En aquells moments portava un collarí integral que em protegia la columna i la fractura cranial que patia, deixant-me la mobilitat molt reduïda. Ja veieu que ell n’és molt de valent amb els convalescents… Però en tot cas ja no es tracta de què va fer o va provar de fer – que això ho provaré amb detall quan m’ho pregunti el jutge -, sinó que han fet «els Estrada» o «els Martí-Farré» a l’anticapitalisme i a l’independentisme tarragoní, que, sens dubte, és molt més greu que el que hagi patit jo.

RC – Se sent perseguit?
TT – Ara sóc jo qui passa a l’ofensiva com a legítima resposta als atacs soferts. Quan arribi l’hora de la veritat trobaran formes inèdites d’atac més enllà de l’intent frustrat d’estigmatitzar-me, de relacionar-me amb el PSC o la manera que literalment s’inventin en seu assembleària de provocar l’esperpent i el ridícul -com ja va fer públic la premsa en difondre aquella acta on pretenien organitzar la mentida-. Aviat hauran d’assenyalar d’altres militants, veurem que s’inventen sobre elles… Ens n’esperem de tot perquè són gent sense escrúpols, saben que hi perdran molt, més d’hora que tard, però estem tranquil·les i preparant les abdominals per a nous atacs de riure.

Entrevista de @ricard_checa publicada el 22 de maig de 2.016 al diari digital “La República”. Enllaç: http://www.larepublicacheca.com/toni-teixido-cup-mana-por-mes-manipula-assemblees/

De dones, maricons, anormals i negres de merda

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels negres per damunt dels blancs… No som iguals, no són de la nostra raça superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què rendeixin després a la feina, per exemple-. A què ve allò d’haver abolit l’esclavitud? Els negres van nàixer per a això i, de fet, els hi agradava el fuet, així se’ls recordava qui manava. No m’agrada veure als negres cobrant per feinejar. Sort en tenim actualment que allà on hi ha seny, es fa treballar als desgraciats del tercer món com déu mana. Han nascut per triscar de franc o per quatre rals, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, no els podem deixar conviure més amb nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home, per tant, les dones i les altres races estan per a servir als homes blancs com a càstig diví pel pecat original. Ja n’hi ha prou de que si «dret al propi cos» per aquí, que si «igualtat en tot» per allà… No, no som el mateix, les dones blanques naixen per a obeir, servir-nos i donar-nos plaer i descendència, doncs en vénen al món «programades». I està clar que les dones negres naixen per donar més esclaus a l’home blanc, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitàvem per a fabricar-nos més mà d’obra esclava. El lloc de la dona és a casa cuidant de la nostra progènie; en això coincideixo amb aquella altra mala raça dels moros.

O és que ens pensem més intel·ligents que Déu i Aristòtil? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de tornar a allò que era norma i, per tant, normal. Perquè primer sempre seran els nostres, els de casa, això és així i ens ho volen canviar els 4 comunistes llardosos que queden. Això és la llei del més fort i llest; si ets pobre, tu t’ho has buscat, per dèbil i per imbècil. Els poderosos sempre tenen raó. L’amo diu que, qui paga, mana.

Després venen els sodomites… Els maricons i les bolleres són una plaga que ens vol envair, se’ls ha d’exterminar a trets, com un control de regulació natural. Em direu que els malalts dels invertits són quelcom normal a la nostra societat? I digueu-me agosarat, però trobo que el nazisme es va quedar curt; si ho hagués fet bé, si no s’haguessin dispersat en tants fronts, ara ja els hauríem aniquilat a tots i les actuals generacions no sortirien de l’armari tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels discapacitats, signe innat del dimoni i les tendències criminals, anormals incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els han reconegut el dret a viure que només ens hauria de correspondre als forts. Això és de bojos, són una despesa, una càrrega inassumible que la societat hauria d’eliminar de la cadena hereditària. El disgust que s’endurien Goering o Hess si aixequessin el cap i veiessin la derrota de l’eugenèsia…

Analogiant:

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels animals per damunt de les persones humanes… No som iguals, no són de la nostra espècie superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què no emmalalteixin tan d’hora a les explotacions, per exemple-. A què ve això de voler abolir el seu esclavatge? Els animals han nascut per a això i, de fet, els agrada el fuet, així saben qui mana. No m’agraden els animals en llibertat havent-se d’espavilar per sobreviure. Sort en tenim que allà on hi ha seny, se’ls assassina en captiveri com déu mana. Han nascut per a ser propietat dels humans, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, els hem de cosificar lluny d’on vivim nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home.; en cap cas animals. Els animals estan per a servir a la humanitat, es llegeix a les sagrades escriptures, és paraula de déu. Ja n’hi ha prou de que si «dret al benestar i la vida» per aquí, que si «principi d’igualtat» per allà… No, no som el mateix, els animals naixen per donar plaer a les papil·les gustatives, diversió, vestit i fills a la indústria càrnia, farmacèutica, tabaquera, d’armes, etc… en vénen al món «programats». I està clar que les femelles naixen per donar més esclaus a la humanitat, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitem per a fabricar-nos més mercaderia i productes. El lloc dels animals és a la granja industrial i intensiva, als laboratoris i als escorxadors, sofrint turment per a la nostra tradició cultural i econòmica; en això coincideixo amb els responsables dels departaments d’agricultura, ramaderia i pesca de torn.

O és que potser déu i Aristòtil no ens van fer amos i senyors de la Terra? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de prosseguir amb allò que és norma i, per tant, normal; perquè primer sempre seran els humans, la nostra espècie, això és així i ens ho volen canviar els quatre animalistes llardosos que proliferen. Això és la llei del més fort i llest; si ets un animal no humà, tu t’ho has buscat per haver adoptat una forma diferent a la nostra. Els humans sempre tenen raó. L’amo decidirà el tipus de turment de la teva existència i les mil i una inimaginables morts del suplici.

Després venen els animals salvatges… Els animals indòmits que proven de viure al bosc són una plaga que ens vol envair, per això se’ls extermina a trets i ho anomenem control de regulació natural. Em direu que els porcs senglars, les guatlles, els cérvols, els óssos, les àligues, els llops, els conills, etc, són quelcom natural al forest? I digueu-me agosarat, però trobo que els humans ens estem quedant curts, si ens hi esforcéssim una mica més i no ens disperséssim tant en cimentar el medi natural, ara ja els hauríem aniquilat a tots i no creuarien les nostres carreteres tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels animals domesticats, signe innat de les màquines cartesianes imperfectes, incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els animalistes s’entesten a atorgar-los drets bàsics que només ens correspondrien als humans blancs. Això és de bojos, són bèsties que sobren en aquest món, i la societat els hauria d’eliminar de la faç de la Terra menys per a la nostra cadena alimentària i econòmica. Domingo López i el capitalisme antropocèntric es moririen -l’humà del disgust, i el sistema del tot- , si l’holística biocentrista s’acabés imposant.

Feixista és qui només s’ha indignat havent llegit els primers cinc paràgrafs. Qui acusa una sensació de poder envers els animals humans i no humans més indefensos i vulnerables, projecta una absolutista autopercepció de raó discriminatòria, conductes subjectives que condueixen sempre a la violació del principi d’igualtat i el dret a la vida.
L’especisme, -de la mateixa manera que el classisme, el sexisme i el racisme-, és feixisme. Si el teu intel·lecte ètic o les teves regulacions morals no acaben de localitzar les opressions explícites dels cinc últims paràgrafs -per no saber distingir les discriminacions totalitàries que contenen-, busca ajuda i canvia-ho, les revolucions personals i sociopolítiques comencen per un/a mateix/a.

(Article facturat, en exclusiva, per a la secció “La Ploma” de la TVAnimalista el dia 30 de març de 2.016).