Per una Tarragona exponent en polítiques de protecció animal

Només cal estar una mica pendent de l’actualitat informativa local per saber que els animals urbans seran, sens dubte, un dels temes recurrents d’aquestes eleccions municipals.

I prou que cal que ho siguin, doncs les Polítiques Públiques de Protecció Animal (PPPA) malauradament han estat, de sempre, inexistents a la ciutat. Venim d’una tenebrosa època en la que el simple proteccionisme (no estem parlant d’animalisme en termes amplis) a la ciutat era testimonial, protagonitzada pel voluntariat individual i, on el que haurien d’haver sigut els centres de referència en aquest deure legal, han resultat ser punts d’emmagatzematge, amb una gestió basada en la captura, la desatenció, el maltractament i l’extermini.

No serà fins el 2010 que a partir de les reunions i la pressió político-mediàtica exercida per l’Anna Carbonell al capdavant de l’associació animalista LiBERA! que es comença a plantejar aquest obligat proteccionisme administratiu en detriment de la penible tasca que encara perdura. Des que va començar el seu activisme, sempre l’ha treballat en 2 línies: una és la d’investigació i acusació, i l’altra la del lobby polític, donant com a resultat les conegudes denuncies contra «l’Última Llar», «l’Associació Protectora d’Animals i Plantes de Tarragona» (APAPT) i el «Servei Mascota Domingo López». Les administracions que haurien de ser competents no han actuat encara davant aquests fets quan han estat denunciats al DAMM o al mateix ajuntament en el cas de l’APAPT. Cal un concurs públic (atenció perquè fa 10 anys que no es realitza) per foragitar a les actuals responsables del centre i que entri una societat realment protectora que realitzi una gestió ètica, solvent i legal, tot assumint prepositivament el protocol de gestió que hem redactat.

Tot s’ha de dir en política i, malgrat que aquesta ha estat la índole d’on provenim, des que la regidoria responsable de la cartera de protecció animal la capitaneja el sr.Villamayor, hem avançat positivament perquè hi ha hagut predisposició, aconseguint que aquest tema estigui present a l’agenda política. I les agendes no estan mai tan plenes com en campanya electoral, així que ja farà 7 setmanes que les activistes de LiBERA! a Tarragona vàrem encetar el nostre tour preelectoral particular en relació a unes propostes programàtiques bàsiques sobre el que haurà de ser la gestió, la convivència i la protecció de la resta d’animals urbans que conviuen amb nosaltres.

Durant les entrevistes que hem estat realitzant, vam demanar sinceritat, i d’haver-la rebut, els postulants de totes les organitzacions polítiques que es presentaran a les properes eleccions -excepte la CUP que no n’ha volgut saber res-, van entendre que és un tema molt important, transversal i d’urgent assumpció i aplicació. En les nostres converses amb els alcaldables, cap d’ells va tenir un «però» excloent a cap del punts programàtics. En aquesta primera fase, però, les paraules se les endú el vent.

És d’aquesta manera que ha quedat confirmada l’assistència dels candidats a la Jornada de PPPA que organitzen les companyes de GAIA Tarragona aquest dissabte, que es realitzarà amb la total comoditat de signar les línies vermelles que donaran forma i contingut a la nova ordenança municipal que, de materialitzar-se, inclouria un articulat en acord i a disposició dels preceptes, sentits i justificacions de la Llei Catalana de Protecció Animal. Dit d’una altra manera, l’ordenança específica com l’eina que la ciutat necessita per tal de fer complir ni més ni menys que la llei; res revolucionari, simplement fer complir la llei. En aquesta segona fase les paraules escrites ja pesen una mica més, però encara es podria girar llevantada.

Sabem que s’ha creat el primer esborrany del que serà l’articulat orgànic, fet que ens emociona tot reculant en el temps, recordant el primer cop que vàrem proposar la imperiosa necessitat de crear-la. Continuarem treballant, ara conjuntament amb la Secció de Dret Animal de l’ICAT per tal que aquesta ordenança sigui una realitat abans de les eleccions. Perquè els fets ja no se’ls pugui endur el vent.

Aspirants a la batllia: ara poden ser partícips de la construcció d’aquesta nova ordenança com un gran pacte de ciutat, una Tarragona que estimi la vida, que pugui ser exponent i exemple en PPPA.

*Publicat el 9 d’abril de 2015 en diversos mitjans locals tarragonis

Tornarem a dir PROU

En relació amb l’acord a què arribaran CiU i el PSC per tal de modificar el decret llei 2/2008, de la llei de protecció dels animals, amb la finalitat de permetre un retorn encobert de les abolides curses de braus a Catalunya, em passen pel cap una sèrie de preguntes: La tortura és aquella pràctica amb la qual la Catalunya independent es vol mostrar al món? A partir d’ara les oficines de turisme promocionaran les “tientas” per a turistes psicòpates? S’atreviran a vulnerar la seva pròpia llei tot modificant-la per retornar privilegis als torturadors? Senyors/es parlamentaris/es: per què no una modificació de la llei contra la violència masclista? Si arreplego un parell de maltractadors de dones i negociem que no podem viure sense rebentar-los la cara a cops de puny, podria prosperar?

(“Cartes al/la director/a”, breu publicada en diversos mitjans escrits el 24 de gener de 2015)

Gràcies Cambrils

Fa escassos dies, l’ajuntament de Cambrils va fer pública la seva decisió i voluntat de rescindir el contracte amb l’empresa «Servei i Mascota Domingo, SL» (SMD), a través del Consell Comarcal. La renovació sistemàtica no es farà efectiva, i a partir del dia 1 de gener de 2015, serà el mateix consistori qui gestionarà i garantirà el servei de recollida, l’assistència i la cura dels animals urbans, tal i com resa en aquesta notícia.

Senyores i senyors de l’equip de govern: la diplomàcia en les motivacions del seu comunicat, no haurien d’haver significat el fet d’amagar els vertaders estímuls que, presumptuosament, els haurien empés a prendre aquesta decisió, i menys quan aquesta es refereix a fer complir el «decret legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la llei de protecció dels animals», i a seguir el resultat de les valoracions ètiques i executives que se’n desprenen del fet de les presumptes irregularitats, maltractaments i cruel mort que el responsable d’aquesta empresa, Domingo Lopez, ha comés i continua cometent. I dic presumptes per imperatiu legal, i perquè estem a l’espera de llegir sentència, però jo afirmo que aquest senyor és un maltractador i un cruel assassí a sou de l’erari públic dels gats i els gossos del Camp de Tarragona. Ho afirmo perquè en tinc les sobreres proves que han obtingut les activistes de l’Associació Animalista Libera! en les seves investigacions, i perquè la lectora entén que no es fa sempre justícia malgrat es puguin demostrar els fets, i que sovint preval la subjectivitat i els interessos d’alguna de les parts. I cal que no ens n’oblidem, les víctimes en aquests casos són les persones no humanes, i per tant les més vulnerables, discriminades i invisibles de la nostra societat.

Diguin-ho fluixet si volen, però diguin-ho. L’ajuntament ha rescindit el contracte al SMD perquè el seu responsable és un criminal, i les persones que han pres aquesta encertada decisió des del consistori cambrilenc no volen tenir res a veure amb assassins. L’ajuntament de Cambrils s’estima la vida i la protegeix, i s’ajusti o no el que dic amb les raons que els han empès a defensar la vida al seu municipi, els ho agraeixo. Sentin-se orgullosos i orgulloses d’aquesta encertada decisió i facin sentir-se’n de retruc a les cambrilenques a les qui representen.

En nom de la comunitat felina i canina del terme municipal de Cambrils, gràcies cagarieres!

(Publicat el 23 de desembre de 2014 en diversos mitjans)

Correbous. Les víctimes de la màfia tauròfila

El passat 16 d’agost, a l’Aldea, vaig ser víctima de l’autodefensa d’un toro. Alicantino n’és el nom. Ell va ser la víctima original, i com a subjecte central del linxament que fou, això l’eximeix de tota la culpa que tenen, en exclusiva, els aficionats al sadisme de dins i fora de les APCTTE (http://dom.cat/ddo) i els governs dels ajuntaments i Parlaments dels PPCC quan ens converteixen a toros i humans en carnada pública, en una mena de versió de gladiadors del segle XXI, obligats a lluitar per les seves vides en èpoques de festa major i altres celebracions de suposada alegria i exaltació de la comunitat.

L’Alicantino és un de tants esclaus, però el recordaré especialment per haver estat ell el que es va veure obligat a procurar-me una estimbada que em provocaren la pèrdua del coneixement, amnèsia transitòria, traumatismes a les costelles i una fractura cranial que m’obligà a romandre hospitalitzat una setmana i a portar, en endavant i durant 3 mesos, un rígid collaret ortopèdic per tal de preservar la total mobilitat del meu coll.

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era, diran els cretins del «totsemenfotisme» i del «alguna cosa haurà fet». Serà evident que el bou fou el primer que no en volia de pols, i les qui detestem la tortura, les segones. Per l’altra banda, el toro va nàixer adoptant una forma diferent de la humana, és aquest el seu delicte, i davant del seu maltractament notori i consentit, les animalistes es veuen obligades a actuar per provar d’aturar-ho. Això és el que hem fet unes i altres, i és per això que les activistes correm un doble risc, doncs ens veiem obligades a documentar de prop perquè encara n’hi ha que gosen dir que el toro no pateix si no veuen sang en imatges grogues i sensacionalistes. Portem càmeres ocultes, sense poder fer zoom o disparar flaix, i només acostant-nos-hi des de l’arena es capten els detalls dels brams del toro amagats per la xaranga, l’angoixa, les fractures a les banyes, els talls a la cara, les cremades als ulls, la por, les violacions del reglament… Només així la societat pot comprovar del cert el que sempre advertim que succeeix.

Em queda la bona sensació, d’almenys, haver provocat involuntàriament l’indult abans d’hora del linxat, estalviant-li els 5 minuts de turment que li devien quedar. Una de les primeres coses per les quals vaig preguntar a les TES que em duien a l’ambulància quan vaig recobrar el coneixement fou per l’estat del bou. Ferit i dolorit com estava encara podia empatitzar més amb ell, i no podia parar de rondinar «… pobret, pobret». Els simpàtics TES digueren que pobret jo, que estava prou greu, al que jo vaig respondre que no, que l’única víctima era ell, l’únic que es trobava allí contra la seva voluntat. També van dir que m’aplaudiren, i no pas per haver fet res altruista, creatiu o emotiu per la comunitat, sinó per haver quedat inconscient a terra després de l’esperada part violenta de l’espectacle, aquella que desitgen els taurofòbics amb un tímid barbotejament embutxacat si l’alcohol encara no ha fet efecte, aquella que fa blanc humà de les envestides de la víctima bovina. Sense mals ànims, però els aplaudiments els reintegro. Les úniques persones que mereixen ser ovacionades dins el món de les tradicions quan queden ferides són les castelleres; això és digne valor i coratge.

Estic de sort i content de ser viu, un altre traspàs a la plaça de tortures no haguera servit per acabar amb els correbous, no hagués sigut la primera ni, malauradament, en seré tampoc l’última. Als PPCC, les persones greument ferides per l’acció d’autodefensa dels bous des que es tenen dades pugen a desenes de milers, i les morts podrien sobrepassar el centenar. Només amb dades del País Valencià, del 2007 al 2013 van morir 22 persones, i 4.527 van ser ferides, un terç d’elles quedant en estat vegetatiu o bé amb diferents graus i tipus de paràlisi permanent (http://dom.cat/ddp). Feu comptes dels costos en sofriment i econòmics als que n’hem de fer front entre totes.

Els tauròfils que ens voldrien mortes en la intimitat de la seva clofa que no cantin victòria, quan em recuperi tornaré a baixar l’any vinent i tornaré a gravar per demostrar tots els incompliments i violacions del reglament i la llei. Ja vaig advertir que en gaudissin (http://dom.cat/ddq), que els hi queda molt poc, que jo no en tinc de por de les seves amenaces, i molt menys dels arguments que creuen tenir.

El que em repugna de tot plegat és recordar que per a les diverses gravacions efectuades als correbous, vaig haver d’entrar en metamorfosi per tal de no desentonar i poder infiltrar-me en aquell catàbasi, havent d’emprar un llenguatge sexista, especista, groller, d’onomatopeia ramadera, ple de gestos bel·ligerants i actituds provocadores, envoltat de testosterona bastida entre la vigorèxia física i la flaquesa mental que caracteritzen els covards de l’arena, sempre escenificat i ben amenitzat pels lúmpens morals que esperonen el seu escrot amb cames des de les grades. Sí, a segons quines celebracions del nostre país convé no ser reconegut per evitar robatoris i agressions físiques per part dels aficionats, cal protegir la festa de la tortura fent desaparèixer tota prova, escarmentant a qui gosa documentar-la i fer-la servir amb l’objectiu d’eliminar els seus privilegis. Serà per això que l’autoritat municipal sempre mira al cel i el tauròfil al «foraster».

Resumiré el que fou la meva experiència en aquesta primera fase de gravació i denúncia que ens va encomanar la Coordinadora per a aquesta temporada, efectuades abans de la meva hospitalització i on en destacaré, per no repetir-me, dues poblacions:

La Cava (Deltebre). Any 2014 després de nostresinyor i no troben cap altre divertiment per fer una rua amb vehicles variats, amb banyador, sense samarretes i llençant aigua a la gent. Era moment per brunzir els motors, fer potents accelerades i frenades mentre es bevia alcohol, sense anar lligats amb el cinturó de seguretat; tots els conductors de motos sense casc, potser perquè no quedessin en l’anonimat les seves habilitats, cofois de lluir la parella (sempre dona) de paquet, com quan s’exhibeixen els caps de ramat, com si fossin objectes inerts, de propietat. Tot i tenir-ne molts números, per sort ningú no va besar l’asfalt ni va escampar les vísceres aquella tarda. La policia municipal devia quedar sobrepassada i van tornar a mirar al cel.

Així van anar passant més d’un centenar de «comparses» que amenitzaven l’arribada de l’últim automòbil, el que arrossegava a les dues víctimes d’aquella tarda dins un caixó que, prèviament, van deixar assecar al sol amb un parell d’éssers vius sensibles al seu interior durant bona part del dia. A la part superior del remolc, un individu amb bermudes anava llençant petards a l’aire. I es va fer notar, també per portar els retrovisors guarnits amb rojigualdas; suposo doncs que per un moment els esclavistes de la ramaderia F. Mansilla es devien excitar rememorant que entraven per una altra Diagonal catalana.

Que em perdoni qui em vulgui perdonar, però si hagués de descriure la sensació del que allí s’hi aplegava i fent ús de l’odiosa generalització, en conclouria una gernació amb una conducta destralera per civilitzar, abjecta, deixada de la mà de la raó, un cau de metafísiques estupefaents. Pensava que només em faltava veure com es feia «balconing» des de les terrasses, «mamading» dins algun dels bars, i alguna que altra violació en un arrossal apartat d’alguna noia que no s’hagués llegit el manual i hagués provocat una catarsi sexual «a la malaguenya».

Ara tocava colpejar el caixó, cridar vocals desaparellades i esperar a què traguessin el primer bou de la jornada. El vaig seguir durant tota l’ensogada. Al cap de 5 minuts ja tenia la banya trencada i perbocava sang i una saliva escumejada que s’hagués pogut comptar per litres. Al segon bou ensogat que va sortir ja estava exhaust i fou el torn de l’activista que m’acompanyava, ell ho defineix com «aqueix acte d’apropiació de la bellesa i d’imposició del propi desig que és la violació, una violació col·lectiva» i ens ho relata així (http://dom.cat/ddr).

Mentre recobrava l’alè, recordava les republicanes assassinades pel feixisme i en com hagués pogut ser de diferent el panorama si s’hagués guanyat la batalla de l’Ebre, també en relació amb l’execrable tradició de la tortura. Sincerament, mai havia presenciat res amb tan mal gust, amb un estil festiu tan rònec i rebregat.

Alcanar. Allà ja vaig quedar profundament colpit des del primer instant. Va ser quan vaig veure desestabilitzar-se el remolc que mantenia captiu el bou com a conseqüència de les descàrregues elèctriques que li etzibaven per tal que sortís enfurismat. Un cop arrossegat violentament per desenes de bouers cap a l’estaca, vaig sentir el bramul d’aquell toro com mai abans n’havia escoltat cap, era esfereïdor. Tenia els ulls horroritzats i fora d’òrbita, perbocava sang i saliva, amb més que segures però indeterminables fissures cervicals. Va ser colpejat als lloms i les cames (cames, si, només els objectes com ara les taules tenen potes), va ser estirat per la cua, burxat als ulls, colpejat amb bastons i ampolles de 2 litres plenes de sorra, fabricades per «l’enginyer» del poble i amb una corda lligada al coll de l’embàs per tal de poder-la recuperar i tornar a repetir l’acció cada cop que el bou passés pel seu costat. Grades farcides de nens de preescolar, menors entrant i sortint dels barrots de la plaça…

A l’embolada per a dones de l’endemà no podien faltar les agressions sexuals, les que va patir una de les companyes que filmaven aquella nit, grapejada de dalt baix amb total impunitat mentre les emboladores s’hi dedicaven, amb tan poca traça, que es va trigar més de 2 minuts en tallar la corda, amb segues maldestres que van causar seccions obertes al cap del bou. Aterrat i amb les banyes en flames corria per tal de buscar la sortida d’aquella plaça que sí que va trobar un bouer de camí a l’hospital. Com que era un bou cerril (salvatge) i comprat, questa només fou la segona de les fases de la seva tortura, a la tercera li va esperar una lenta i agònica mort a l’escorxador.

«Guaita com se l’escolta braolar» -li va dir un home al seu fill- quan se li acabaren les descàrregues elèctriques un cop de nou a la foscor del caixó. No, ja no eren crits de por i dolor, nosaltres sabíem que el que sentíem llavors eren plors d’incomprensió i aflicció, com els plors que ens van acompanyar aquella nit a les activistes que ho presenciarem mentre desfèiem els llençols després de no poder contenir més la clandestina ràbia.

En tots els casos es va vulnerar el reglament, els dictàmens de l’ONU i la llei catalana de protecció animal. Tot això està recollit, redactat i serà denunciat, ara, que jo m’hi jugo una tarda de cacera amb el conseller Pelegrí a què, com sempre, el departament arxiva les denúncies.

Detesto com entén i practica, aquesta minoria pro-tortura, les festes que he presenciat a les TE; són una aberració comparades amb la forma i sentir com es celebren la resta de les folgances populars, i no hi ha condescendència ni discriminació perquè ho digui un «foraster», sóc tarragoní i per tant no sóc ebrenc, però no em cal per opinar i actuar, perquè per damunt de tot sóc català, i no m’agrada el sadisme, i menys al cor neuràlgic del meu país. Cal recordar que només a 35 dels 947 municipis que té la CAC (4%) es practica la tortura pública. Aquesta xifra només s’incrementa si incloem el global dels PPCC, trobant-nos amb 321 dels 1.842 municipis (17%).

I és que a damunt els ingenus dels tauròfils es pensen que són una mena de romàntics Astèrix i Obèlix que salvaguarden els costums i tradicions ancestrals dels PPCC… Tenir il·lusions està bé, però la realitat és que la majoria d’ebrenques i la resta de catalanes només hi veiem una malaltissa i delirant vinyeta d’Ortega i Pacheco (http://dom.cat/dds) que tenen per missió realitzar un programa de festes per encàrrec del Cletus o la Brandine ( http://dom.cat/ddt) de la regidoria municipal de torn (i que consti que el qualificatiu de pallús el trobo simpàtic i instructiu si va acompanyat de bons sentiments i accions, car no és el seu cas).

Per tot el que vaig presenciar, em repugna l’èxit d’un sistema que inverteix milions en recursos per estupiditzar una classe treballadora que encara, en bona part, martiritza els dèbils i admira a ignorants i a poderosos, buides unitats de consum que no claudicaran en omplir-ho tot de merda, deixalles i regueralls de sang al seu pas per justificar la seva hedonista i finisecular existència contra el progrés moral.

Recuperant l’Alicantino he de dir que segons els seus explotadors està viu, i n’està en primer lloc perquè és de lloguer, i segon perquè és un lluitador per la seva vida, per tant, això dóna diners i espectacle. És ràpid i vivaç, ben aviat sabrà que quan colpegi algun dels humans que per allí corren, se li acabarà el turment del foc. Com a tots els animals, me l’estimo, i se’m fa difícil desitjar-li que deixi de ser rentable o que ho continuï sent, malauradament tots els camins el conduiran a ser assassinat, el més llarg de tots, cornejant persones cada cop que l’obliguin a ser torturat en públic.

Acabo per donar les gràcies a les professionals de la Salut que van fer bé la seva feina en aquests moments de manifesta precarietat. En especial a les meves companyes de militància: al narrador compulsiu de l’Horta per estar allí en tot moment i, sobretot, a la guerrillera del Camp, exemple del qui és una veritable amiga i camarada.

(Publicat el 6 de setembre de 2014 a diversos mitjans)

Esclaus del circ a la Costa Daurada. El cas dels dofins de l’Aquopolis.

El primer diumenge del passat mes d’agost, la Plataforma Iniciativa Animalista, Libera! i Ecologistes en Acció van encetar una campanya informativa i de denúncia contra l’espectacle amb dofins i lleons marins que es realitza al dofinari propietat de l’empresa Leisure Parks, SA, més coneguda com l’Aquopolis de La Pineda (Vila-Seca).

Aquest circ sedentari se sustenta gràcies a les famílies que el visiten, i es veu que no en deuen tenir prou d’ofertes d’oci i diversió al Camp de Tarragona que necessiten observar i aplaudir les accions repetitives d’uns dofins imposades a la força, amb cruels càstigs i pertorbadores privacions exercides per domadors que, en el cas de l’Aquopolis, veurem quines capacitacions professionals tenen (per saber si, suposadament, es passa de la ictiologia a donar xiulet i sardines a un/a socorrista), com moltes de les irregularitats que a poc a poc ens arriben i descobrim. La més flagrant i, com sempre, la més vulnerada, la Llei 28/2010 de protecció dels animals.

Els dofins i lleons marins utilitzats per a l’espectacle pateixen zoocosi, depressió, angoixa, fam, frustració, estereotípia i incomprensió. Això no és divertit, no és educatiu, i si ho és, només ens ensenya quelcom que surt cada dia a la premsa: tortura, discriminació, explotació, esclavatge, sotmetiment, opressió, rapte, violació sistemàtica de drets, destrucció i abús de poder… Si és això el que hem d’ensenyar i potenciar a les més joves de la nostra societat, que ningú s’esgarrifi o dimiteixi d’aquest món tan fàcilment perquè en som totes responsables, de les institucions a casa i de casa arreu. Per no allargar-m’hi massa, aquí teniu una explicació més detallada dels motius pels quals no anar al dofinari (http://dom.cat/dbt).

Cada diumenge les activistes demanem que la gent no vagi a formar part del públic de l’espectacle, demanem que presentin queixa i reclamació al parc, i també donem informació oralment i per escrit, malgrat que moltes vegades en trobem amb famílies amb el cervell també de vacances o bé fregit per, potser, algun bat de sol. Però el que cada jornada aconseguim de facto és que grups de visitants i turistes girin cua i optin per la platja o bé una visita cultural recomanada per algun indret del Camp, una fàcil reconversió ètica dels seus diners. I continuarem, perquè allà ens hi trobareu fins que el parc aquàtic tanqui portes aquesta temporada i fins, malauradament, la vinent.

I temo que haurem de lluitar tot el que podrem per acabar amb aquests circs sedentaris i continuar fent el possible per alliberar els animals “domèstics” dels circs ambulants que previsiblement puguin quedar fora de l’abolició que presumiblement s’albira aviat (http://dom.cat/dbu). No hi ha cap diferència ni cap justificació raonable per excloure cap animal fora d’una llei sobre una activitat econòmica concreta, el considerem com a domesticat, o no.

Res nou, res que estigui a prop d’acabar, és la impietat amb la qual les empreses trafiquen amb la vida per viure’n la burgesia una de luxosa i moralment miserable. No n’hi ha prou amb tobogans i aigua, s’han d’assemblar a Port Aventura, vés no siguin menys en això de l’esclavatge, consentit, o no, dels animals (humans o no) que són captius de les seves instal·lacions. D’això en saben molt els de Parques Reunidos (http://dom.cat/dbv), l’agrupació esclavista on s’aixopluga l’Aquopolis i que facturava, el 2011, fins a 543 M d’€ gràcies al turment i mort d’innocents a tot el món.

Ja per acabar, després n’hi ha que, amb bona fe però amb una manca de reflexió ètica total, s’aprofiten del calvari de tercers per tal de recaptar fons. Suposo que és més fàcil organitzar actes benèfics caritatius lluny de la real solidaritat filantròpica que, per exemple, practiquen els i les metges i científiques cubanes o l’MSF, és més còmode i fàcil no combatre el saqueig d’això que n’han dit crisi i lluitar contra l’esquarterament i la privatització de la salut i la recerca científica pública. Doncs això no és solidaritat, és almoina i un rentat de consciència a la catòlica. És així com l’Associació Oncològica Amadeu Pelegrí (http://dom.cat/dbw) es va sumar, dissabte passat, a la normalització de la violència i el sadisme que practica l’AECC quan ordena el turment de toros fins a una lenta i «benèfica» mort dins les places públiques de tortura a l’estat espanyol.

És d’aquesta manera com pretenen rentar-se la cara les empreses i corporacions que, com Leisure Parks, SA, es lucren amb l’esclavatge i el maltractament dels animals, amb la precarietat i l’explotació laboral de les treballadores, i amb la destrucció del medi i els recursos naturals de totes. Esperem que aviat no se’ls acudeixi, a les persones de les juntes d’aquestes associacions, de ruixar-se amb àcid sulfúric per tal de donar suport a la coneguda campanya contra l’ELA.

Ni a La Pineda (Vila-Seca) ni enlloc hi volem circs que esclavitzin i maltractin cap espècie animal, és per això que us convido a formar part d’aquesta campanya o, si més no, a prendre consciència visitant la nostra pàgina a la xarxa (http://dom.cat/dbx) i a signar la petició que ajudi a suprimir aquest espectacle de forma definitiva, amb l’objectiu que l’empresa col·labori per poder reubicar a aquests animals en centres especialitzats per tal de garantir el seu benestar i protecció, alliberant-los d’aquest circ aquàtic.

Brisa, Betty, María, Naia, Arión, Aiko, Maca, Gala, Luna, Afro i Tau volen ser lliures, i no deixarem de lluitar per a què ho siguin.

(Publicat el 2 de setembre de 2014 a diversos mitjans)

A per l’abolició dels correbous, una necessària engruna

Mai al Principat s’havia iniciat una campanya pels drets dels animals no humans des de la base, des de la reclamació popular d’una part conscienciada i disposada d’un territori. I quan les persones volen organitzar-se per lluitar per alguna cosa no hi ha millor eina inicial que una assemblea, per les garanties i transparència democràtica que ofereix. Assemblees de gent disposada a actuar per obsequiar amb el seu temps i esforç un futur més just i igualitari a tota la societat… Estic parlant de la gent de les Terres de l’Ebre (TE), cansades d’agressions al seu territori, fartes de sentir-se històricament menystingudes per l’administració, exasperades per repetides incursions foranies que no volen respectar la seva opinió i decisions, i també embafades per alguns autòctons, una minoria que practica i pregona la taurofòbia fins a la sacietat, que arriba a asfixiar l’ambient i que aixeca dics al riu del progrés social, ètic i moral a la terra d’en Panxampla.

Però aquesta altra minoria activa que coneix a la perfecció l’obvietat de Margaret Mead, sap que aquest riu Ebre, lo riu, desbordarà violentament com advertia Bertold Brech i arrossegarà cap a l’ostracisme la rèmora i la reressaga que conté. L’últim avís en aquest sentit fou el passat dia 30 de març després de la gran mobilització entre Sant Jaume i Deltebre… Una minoria activista si, però que per sort compta amb el suport de la majoria social.

Doncs aquesta minoria, amb aquests i altres desitjos, va obrir un altre front de lluita a les TE i van celebrar quatre assembles obertes per l’abolició dels correbous, una per cada comarca durant 3 mesos, amb la il·lusió i la força que et dóna el fet d’estar creant, construint, eixamplant la llibertat… i és per això que van ser un èxit les convocatòries. En elles es va decidir que no només volien aturar el maltractament al seu territori, sinó arreu del país, però que en ser un país esquarterat, per estratègia política, el Principat en seria el subjecte prioritari.

D’aquesta manera férem la crida per assistir a Barcelona, que fou la culminació de l’experiència en una darrera assemblea unitària, i persones de tot el Principat vingueren per auxiliar la resta de comarques on s’hi practica la tauromàquia menor. Així doncs el Garraf, el Barcelonès, el Bages, la Garrotxa, la Selva i l’Alt i el Baix Empordà quedaren cobertes i les línies d’actuació garantides, perquè aquesta no és una tradició exclusiva de les TE ni de la resta dels PPCC, sinó una d’internacional. De les assemblees, de caràcter teòric i estratègic, a la pràctica, i per a l’acció cal coordinació. Així ha nascut la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous a Catalunya (CAC) com el projecte que aixopluga les activistes abolicionistes d’aquest tros de país

Ni nosaltres som “antitaurines” ni ells són “taurins”. Taurines som les que volem els bous indòmits, incòlumes, i antitaurins, tauròfils o tauròfogs els qui els volen torturats i morts. Hi han mots i significats que ens els han segrestat del diccionari, furtats i pervertits pels discriminadors, així la paraula “llibertat”, de bracet amb la paraula “tradició”, ens obsequia amb la destrucció total de la primera. Pels tauròfils, com també pels mutil·ladors de clítoris o pels concubinaris, la llibertat per practicar la seva la tradició passa per la violació sistemàtica de tots els drets de la víctima. Diuen els tauròfils que en ple segle XXI no es pot prohibir ni abolir, oblidant interessadament i reiteradament que sense l’execució d’aquestes paraules ara mateix tindria un negre per esclau, una dona submisa i esparracada i les LGTBI amb les venes tallades dins un armari. El segle XXI no significa progrés per a ells, saben que és l’últim segle de què disposen per adoctrinar als infants cap a la caverna més retrògrada.

Per la lluita pels drets dels animals no humans serà una engruna, no salvarem als toros de la seva tortuosa mort, però ja no existirà la tortura pública de ningú en cap festa popular del nostre poble, amb i per això, per al nostre projecte social i polític a curt termini, serà molt necessària.

Necessària pels bous, subjecte directe de la nostra lluita, perquè empatitzem i ens solidaritzem amb el seu sofriment gratuït, per injust i innecessari abans no hagin de passar pel turment de l’escorxador. Procurem no ser unes demagogues i també lluitem per la fi del seu esclavatge, sigui amb la finalitat que sigui, tot i que en el punt embrionari que es troba el moviment per l’alliberament animal al nostre país, sé que estem lluny d’evitar que els bous, igual que la resta d’espècies sota el jou ramader, neixin per a ser explotats i violentament i lentament assassinats per al nostre altrament innecessari i contraproduent consum.

Necessària perquè és l’excepció legal, el forat negre on s’amaga la dimissió ètica de bona part de la classe política que fa que es vulneri l’actual llei de protecció animal catalana

Necessària per ajudar a posar fi a models econòmics mafiosos basats en l’explotació i la discriminació. La tauromàfia és a la vegada una secta que, per sort, és minoritària arreu, però gratificada amb els nostres impostos i sostinguda política i econòmicament pels capitalistes més desequilibrats i al servei de l’ala dura de l’especisme, dels sàdics i els masclistes que mantenen i justifiquen l’engranatge sanguinari que engreixa la maquinària de la desigualtat i el patiment d’aquest sistema social imposat.

Necessària perquè ens hi juguem la qualitat moral de tot un país, l’avenç i el progrés sociocultural del nostre poble, els fonaments que hauran de permetre en el futur una relació igualitària i biocèntrica amb la humanitat i la resta d’espècies animals, l’execució del dret i el valor intrínsec que tenim tots els éssers vius sensibles i la natura en el seu conjunt.

Necessari dir-vos a les persones que organitzeu la tortura dels bous a tots els PPCC (penyes i comissions taurines) que en gaudiu, feu-ho perquè se us acaba, aviat només els podreu martiritzar en la clandestinitat dins les ramaderies, els temples dels vostres líders espirituals pels qui tanta dilecció sentiu. En endavant, si voleu continuar barrejant el concentrat d’adrenalina i testosterona, si voleu demostrar “valentia” davant les persones que us importen, no sento gens ni mica dir-vos que ja no ho podreu fer a lloms d’un ésser preciós, mansuet i innocent. Si mai us avorriu, que en cap cas se us acudeixi, no opteu per tenir l’aterradora idea d’ensogar-vos o embolar-vos per tal de seguir amb la dèria d’aquesta infame tradició, us faríeu un mal que no li desitjo a ningú, i queda clar que tampoc a vosaltres. Com de clar ha de quedar que no us detesto per la persona que sou en relació amb les humanes (sempre i quan no en discrimineu a cap per motiu de classe, ètnia o sexe), heu de saber que combatem l’actitud i la responsabilitat que teniu enfront del turment que infligiu a l’espècie bovina. Admiro al Che i a Madiba, però també els haguera combatut (al seu costat en la lluita per l’alliberament humà) en la seva relació discriminatòria cap a la resta d’animals. Els meus somnis polítics també us inclouen.

Als aficionats (en major o menor grau) als correbous, dir-vos que les animalistes som de la festa, i de gresques ben esbojarrades, que no us enganyin quan us diuen que acabarem amb ella, només es tracta d’una lleu reconversió que ni notareu. Al 96% de les viles principatines també gaudim de la companyia de bous i altre bestiari, que sapigueu que ens empaiten i fins i tot ens escupen foc! No us mostreu displicents i us feu mala sang si us recomano que esdevingueu partícips dels elements patrimonials populars que més us puguin agradar dels seguicis, com el valor, el coratge i la força de les castelleres, l’emoció d’escriure i entonar versots, garrotins, albades, nyacres, glosses o l’agilitat per ballar una jota, que participeu en les plantades d’arròs, i fora festes, la fusió del seny i la rauxa dels esports d’aventura, començant per fer una travessia pels Ports o una altra per l’art de la creació, un foli en blanc que, com la llibertat, no té més límit que el respecte absolut per tota expressió i forma de vida.

Diré a ambdós destinataris que apareixeu als meus somnis polítics, i que aquests també inclouen els meus desitjos (també polítics) per aconseguir una societat que superi l’especisme, que quedi abraçada a la vida i abandoni la crueltat. En aquest sentit us emplaço a entregar la soga, els encenalls i la brea, a què us dissolgueu i que contingueu els esforços per lluitar al nostre costat, del costat de la classe treballadora de la qual en formeu part per tal de fustigar els privilegis dels qui ens oprimeixen i, en el context actual, aconseguir que almenys no ens retallin els pocs drets que tanta sang ens ha costat d’aconseguir entre totes. Perquè “bouers”, valentes són les qui lluiten cada dia per un món més just i igualitari, les qui estimen les fràgils, les explotades i les oprimides, les qui hi empatitzen i s’hi solidaritzen, valenta és la gent que per aquesta causa entrega el seu temps i s’hi juga la vida, la integritat física o la presó. Valenta és la persona que defensa els dèbils, i els animals no humans són sens dubte els éssers més fràgils i vulnerables que habiten el nostre planeta.

Per què faig referència als privilegis als quals us convido a combatre? Doncs perquè són els mateixos que penseu tenir sobre els bous i que volem eradicar. Heu o bé hauríeu d’entendre l’imperatiu moral bàsic de no fer als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres. El bou no us ha fet res, no actueu en legítima defensa, actueu sota criteris discriminatoris empesos per la sensació de poder i domini sobre aquests pacífics i juganers animals. El poder basat en la força pensa posseir sempre la raó, oblidant, és clar, l’imperatiu que citava. Rebutgeu la nefasta tradició d’aquelles generacions mortes que oprimeix com un malson el cervell dels vius i continueu amb la històrica tradició de lluita contra els qui ens oprimeixen com a classe i com a poble, aquesta sí, una tradició que hauríeu de recuperar per urgent i necessària.

No volem que el toro pateixi la tortura que li infligiu, no volem classes gratuïtes de sadisme a la canalla, no volem miralls on es reflecteixi la normalització de la discriminació i el maltracte públic, m’oposo radicalment a ensenyar als meus alumnes cap lliçó de doble moral, no vull més esquizofrènia social i hipocresia institucionalitzada.

Serà una necessària engruna per als toros, però un antecedent i un avenç moral per la societat, amb l’esperança de marcar el camí pel final d’aquesta malaltissa tradició a la resta dels Països Catalans. Van caure les corrides com ho faran els correbous, anem per totes i no defallirem, fins a l’abolició sempre.

(Publicat el 22 d’abril de 2014 a diversos mitjans)

Cosm-ètica

Les defensores dels Drets dels Animals tenim un bon motiu per alegrar-nos, ja que d’aquí a poques setmanes s’haurà aconseguit una de les nostres grans fites parcials perquè entrarà en vigor la llei que farà efectiva la prohibició de la importació i venda de productes cosmètics que incloguin, en la seva fórmula, ingredients testats en animals a tots els països de la UE.

Testar en productes significa que pseudocientifics tenen la llicència d’una corporació, institució o bé d’un estat per a torturar i matar de forma lenta i dolorosa a indefensos animals en programes i experiments mancats de tota ètica, fiabilitat o rigor científic. Res més.

Alegres, però no podem festejar-ho. La realitat és que lluny d’haver-se acabat aquesta tortura, l’experimentació continuarà, i ho farà perquè no és un fet exclusiu dins el món de la cosmètica europea o les ciències de la salut a nivell internacional, on de fet, resulta que només un 20% de les proves experimentals s’acaben fent en nom de la medicina, en haver-se mostrat aquesta ciència desfavorable als experiments amb animals per no tenir cap tipus de validesa en la nostra espècie. Cal saber que cinc animals per segon continuaran morint en laboratoris després d’haver suportat cruels i constants martiris en vida, víctimes d’aquests horribles experiments que realitza la indústria mèdica, veterinària, farmacèutica, agroalimentària, cosmètica, militar, química, d’armes, biològica, tabaquera, i institucions com universitats, escoles o instituts. Per tant, la UE només atendrà la prohibició d’un 10% de tota l’experimentació que es realitza arreu.

I si no tenen cap validesa aquests experiments, com és que es continuen practicant? Doncs aquestes corporacions capitalistes practiquen l’experimentació perquè, d’aquesta manera, reben subvencions estatals que les arriba a finançar en molts casos per complet, sobretot als EUA i Rússia. Per tant trobem que aquest sofriment innecessari és fa, exclusivament, en nom del benefici multimilionari d’aquestes companyies que, alhora, exploten la classe treballadora que disposen en països en vies de desenvolupament, destrueixen i contaminen el nostre medi natural, provoquen guerres, estenen la fam i la misèria al sud, i especulen i es lucren amb la nostra salut.

Dins l’experimentació de l’horror, existeixen les encara desconegudes com habituals proves tòxiques dermals, les orals, per inhalació, intravenoses, etc, com els punyents “test Dosi Tòxica Letal 50” (DL 50), “test Draize” (irritació ocular) i, per últim, la vivisecció, de macabre significat en el seu origen llatí “vivus” (viu) i “secare” (tallar), un mot que inclou i descriu moltes de les tortures que la sinistra i malalta ment humana capitalista arriba a executar en nom del diner, la curiositat, el plaer o bé la ignorància, i que resolt i ben embolicat tot plegat amb una total manca d’empatia, es podria descriure aquesta pràctica com una simple i normal acció de depravació psicopàtica, individual en aquest cas si és dins un laboratori, i col·lectiva en aquesta presumpta complicitat social que es dóna al carrer, per la desinformació intencionada d’aquest maltracte extrem que sofreixen els animals, ignorat i promogut pels grans mitjans de comunicació i tota institució educativa, i en origen, pel clar i directe interès dels qui belluguen els fils d’aquest sistema de dominació mundial que ens ha tocat patir. El capitalisme necessita dosis constants de psicopatia per tal que el seu engranatge pugui funcionar correctament, interessant associació com llarga és d’explicar, però d’això en podrem parlar un altre dia.

Així doncs, l’experimentació deixarà de practicar-se a Europa o qualsevol altre indret del món, sempre i quan les corporacions vulguin vendre els seus productes relacionats amb la cosmètica al vell continent. En tot cas serà prou trist veure com les que fins ara exportaven a Europa, canvien de sobte el macaco per l’aloe-vera i el gos per la llet de coco dins els seus laboratoris sense haver-ho volgut fer abans de l’obligació, quantes vides s’haguessin pogut salvar… Molts ulls es fixaran sobretot en les corporacions xineses, doncs l’estat n’exigeix l’experimentació amb animals per a la posada en venda de cosmètics dins les seves fronteres.

I és que amb això dels cosmètics, d’aquí a molt poc ja podrem comentar perplexes com és que hi havia persones que en tractar de fer desaparèixer les normals arrugues que confereix el pas del temps a la façana corporal, no dubtaven a sucar-se la cara amb semen, orina, placenta i líquids glandulars de balena, tortuga i mamífers diversos que, com la falsa alquímia advertida, de ben poc funcionaven aquestes cremes (secrecions) quan les mateixes s’acabaven decidint per estirar-se el rostre dins un quirofan. Direm que les dejeccions disfressades amb perfum no feien tanta mania al consumidor fi, escrupolós i propens a fastigs selectius que caracteritzaven els de la nostra espècie.

Seguirem denunciant, informant, conscienciant, manifestant-nos i reclamant drets per a TOTS els animals (siguin humans o no). I avui també felicitant, en aquest cas pels 20 anys de campanya i litigi legislatiu continu de l’organització Cruelty Free Internacional. Aquest triomf en l’experimentació cosmètica europea és ben seu, i ens el farem nostre fins no aconseguir-ne la total abolició internacional.

(Publicat a diversos mitjans el 13 de febrer de 2013)

Tots els animals som iguals: El cruel martiri dels animals no humans (2007)

Ben segur que, passejant per les instal·lacions provisionals del mercat de Tarragona, haureu pogut observar les pintures que n’engalanen la façana. Deixant de banda la part artística, us semblen maques? Que sentiu al veure-les? Res, oi? Només quatre “bitxos” espitllats i mutilats en una paradeta. Només això, perquè normalment no ens hi parem a pensar gaire quan ens disposem a menjar una cuixa de pollastre, un bistec de vedella o bé un entrepà de pernil salat… Però us heu detingut mai a esbrinar que s’hi amaga darrere d’aquests trossos de carn?

Us hi ajudaré:

Imagineu-vos el que sentiríeu sent una vaca o un vedell, arrencats del vostre entorn, separats de la vostra mare només nàixer, imagineu que us impedissin el moviment, que us induïssin a l’anèmia per a què la vostra carn fos tova i pàl·lida. Imagineu-vos, les dones, que us extraguessin artificialment la llet del vostre nadó uns cinc cops al dia, amb els vostres mugrons supurant, plens d’úlceres i ferides. Per acabar-ho d’adobar, quan no en produíssiu prou, fóssiu enviades a un escorxador, torcejades vives per a convertir-vos en hamburgueses.

Si us plau, poseu-vos en la pell del porc i imagineu malviure en una cel·la sense poder-vos moure, sense veure mai la llum del sol i esperar a que algú vingués a tallar-vos les orelles, testicles, cua i ullals per a que no us els automutil·lèssiu, conseqüència de l’estrès extrem. Imagineu-vos sent una truja, quedant reclosos i immobilitzats, parint i amamantant fins a l’últim dia de la vostra torturada existència.

Fa unes aletes de pollastre a la brasa? Sí? Doncs ara proveu d’imaginar ser engreixats mitjançant hormones, fins a tal punt que les vostres cames es trenquessin de no poder suportar-vos el pes, que després d’això us amputessin el bec sense anestèsia. Que, patint encara aquest terrible dolor, un cop ja a l’escorxador, us pengessin de les vostres potes trencades d’uns riells mecànics, esperant a que una fulla us degolli, tan ineficaçment que encara continueu conscients quan us tiren en aigua bullent per a arrencar-vos les plomes.

I que me’n dieu d’uns bons ous ferrats? En aquest cas només caldria embotir-vos juntament amb 5 o 6 gallines més en gàbies de 25x30cm. sense poder arribar mai a estirar les ales ni jaure, i que quan s’acabés el vostre cicle natural de pondre ous, us privessin d’aigua i aliment per forçar el vostre organisme a pondre’n més fins al límit del patiment, fins a la fi dels vostres dies. Iep, encara no s’ha acabat! Abans hauríeu de fer la mateixa “ruta” que els pollastres a l’escorxador.

Aquesta punyent situació és el que viuen dia a dia milers de milions d’animals de tot el món, i això només en el sector de l’alimentació.

Cinc animals per segon moren en laboratoris, després d’haver suportat cruels i constants martiris en vida, víctimes d’horribles experiments que realitzen les indústries farmacèutica, cosmètica, militar, química, biològica i tabacalera. Això si que és terror, gore autèntic.

A les granges pelleteres els animals són assassinats per electrocució anal o genital per a què no es malmeti el pelatge.La majoria de les vegades, els animals encara estan conscients quan se’ls hi arrenca la pell del cos. El cuir, és pell arrencada d’animals abans de ser convertits en menjar, no després de la manera com la indústria ens ho ha fet creure sempre.

Les “corridas de toros” i les diferents barbaritats en festes locals infligides a aquest animal, baralles de galls, gossos, carreres de cavalls, circs, aquaris i zoològics són una altra mostra de la manera en que utilitzem i maltractem als animals per al nostre entreteniment i diversió a l’estat espanyol. Els animals utilitzats en espectacles són raptats del seu hàbitat, separats de les seves famílies i obligats a viure en captiveri de per vida. Per entrenar-los se’ls colpeja i castiga privant-los d’aliment i aigua.

Les xarxes pesqueres arrasen tot el fons marí, enduent-se al seu pas espècies i ecosistemes sencers. Els peixos són extrets de les profunditats a gran velocitat, la qual provoca que els hi esclatin literalment els ulls i les vísceres per la descompressió, aixafats pels altres peixos o tallats per les mateixes xarxes. El seu suplici no s’acaba aquí, un cop a la superfície romanen agonitzants durant llargues estones, i la majoria són torcejats i processats en cadena estant encara vius.

Cal saber que, al igual què els humans, els animals posseeixen un sistema nerviós central que els permet sentir plaer, dolor, fam, por, fred, etc… De la mateixa manera que tenen interès en procurar-se estats de benestar i en evitar allò que els causa dolor i els fa patir, senzillament com nosaltres!

I ara, siusplau, atureu-vos, deixeu de llegir i proveu de fer un veritable viatge empàtic. Sentiu unes sotragades al cor i unes esgarrifances que recorren el vostre cos fins al cervell? Si és així no us preocupeu, res dolent us passa, la consciència està fent la seva feina: us trobeu en procés de desalienització…

No cal anar gaire lluny per comprovar el que us explico, si passegeu per les paradetes del mercat a la rambla nova, cada dimarts i dijous podeu atansar-vos i donar un cop d’ull a l’agonia i tristesa d’animals exposats com objectes en unes condicions climàtiques sempre adverses que els hi causen malalties, els trobareu en gàbies diminutes on quasi bé no poden moure’s, espantats, patint l’estrès ambiental causat pel trànsit i els rius de gent que per allí passen. Si us hi fixeu bé, trobareu ocells, tortugues, conills i cadells de gos morts. Molts moren asfixiats, aixafats o deshidratats durant el trasllat amb la furgoneta del taxidermista. Aquesta és la sensibilitat i la cura de qui regenta una empresa d’animals tractats com mercaderies, professionals del nou tràfic d’esclaus del segle XXI.

Pot ser que moltes de les situacions de les quals són víctimes ja les coneguéssiu, tot i que si continueu vestint-vos amb la seva pell, menjant-vos la seva carn, utilitzant productes testats en ells, continueu assistint a espectacles o bé comprant i venent animals, tot i poder sentir-ne compassió, seguiu formant part del problema, esteu preferint el vostre suposat benestar abans que actuar en conseqüència. No caigueu en l’autoengany, i sobretot no us deixeu influenciar amb els típics arguments barats i suats dels qui es beneficien econòmicament del maltracte als animals.

Després de saber això, potser veureu aquestes pintures d’una altra manera, potser us mireu la paradeta dels animals del mercat amb la mateixa repulsa que sento jo, i qui diu aquesta, també vol dir qualsevol altra tenda que trafiqui amb animals a la ciutat.

Els animals necessiten urgentment posseir drets, ja que és la única manera de donar-los veu. Aquests drets s’han d’aconseguir mitjançant la lluita, encapçalada per persones conscienciades, actives o simpatitzants dels moviments socials, actors inequívocs del progrés cultural i el respecte a la vida. Cal que, de la mateixa manera que lluitem contra el capitalisme, els estats o en favor del medi ambient, la defensa dels animals l’hem de prendre tots com a pròpia, perquè absolutament res es pot esperar de la classe política i del capital en aquest sentit.